L’holocaust dels adoradors del Sol

El passat dissabte, la Sala Francesc Buireu acollia la presentació a la Segarra de SomEnergia. Convocat pel Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra i pel Fòrum l’Espitllera, un representant de la cooperativa d’energia verda exposava la filosofia del projecte i els avantatges econòmics, socials i mediambientals d’integrar-s’hi. No obstant, com acostuma a passar en els actes promoguts des de la conscienciació, el compromís i la militància, va arribar el torn de la indignació, quan el ponent va exposar els detalls de la reforma energètica imposada des del Govern d’Espanya i l’ofegament que suposa sobre el desenvolupament de les fonts d’energia renovable, molt especialment la fotovoltaica. La descripció de la situació em va fer recordar un episodi que descriu l’Antic Testament…

Conta el Llibre dels Reis que, en una època que hauríem de situar sobre el segle IX aC, Ajab fou el setè monarca del poble d’Israel. Segons els historiadors, fou el seu regnat l’etapa més pròspera d’aquest regne, tot i que no ho transmeten així les Sagrades Escriptures… El rei Ajab, en contra de les advertències de Déu, va contraure matrimoni amb una pagana: Jezabel, princesa arribada de Fenícia. Diu la Bíblia que ella portaria als jueus el culte a Baal, el Déu Solar, i faria alçar al llarg del territori innumerables altars dedicats a l’Astre.  Per gosar allunyar al poble de la veneració a Yahvé i encaminar-los a la idolatria, seria maleïda pels profetes, que l’acusarien de fetillera, nigromàntica, fornicadora i adúltera. Les males arts seductores de Jezabel haurien fet a Ajab apostatar de la fe dels seus pares i provocar la fúria de Déu per portar al poble israelita a la corrupció, la immoralitat i la tirania del culte al Sol. Centenars de profetes foren enviats per defensar la religió de Yahvé, però tots haurien estat massacrats a instàncies de la reina. Finalment, l’arribada d’Elies, escollit definitivament per a reparar l’ofensa causada al Déu legítim d’Israel, restauraria les coses al seu lloc. En un duel de sacrificis lliurats simultàniament en dos altars, el foc purificador de l’holocaust hauria consumit només l’ara de Yahvé, posant en evidència que Baal no era una divinitat venerable i alçant la ira del poble contra Jezabel i els seus profetes del Sol. Així, el Déu d’Israel, vencedor, recuperaria la seva supremacia, el poble sortiria de l’error herètic, els altars serien destruïts i Jezabel, assassinada pels seus propis eunucs, acabaria devorada pels gossos, deixant com a úniques despulles el crani, les mans i els peus…

Avui, en ple segle XXI, al Regne d’Espanya la història es repeteix. En un Estat on la producció i la comercialització de l’energia elèctrica estava absolutament controlada per un oligopoli de multinacionals, va arribar des del país on neix el Sol el Procotol de Kyoto, un conveni internacional que pretenia que els països industrialitzats reduïssin les emissions de diòxid de carboni. Aquest protocol, auspiciat per les Nacions Unides, fou signat per la Unió Europea, la qual va comminar als seus Estats membres a promoure una política energètica més favorable a les renovables en perjudici de les tradicionals fonts de combustió de recursos fòssils. Així, un Govern espanyol tradicionalment afable a les grans corporacions, va decidir obeir les directives internacionals i apostar per una acció afavoridora de la producció d’electricitat a partir d’uns recursos, la llum del Sol i la força del vent, dels quals el territori en disposa a pleret. D’aquesta manera, l’any 2007 es va decidir incentivar als petits emprenedors, molts d’ells empresaris agrícoles, a invertir en instal·lacions fotovoltaiques generadores d’electricitat, a través de subvencions i d’abonament de la producció a un preu bonificat. En conseqüència, a poc a poc, emmirallats per les promeses de guanys, els emprenedors es varen endeutar i varen proliferar pel territori multitud d’instal·lacions de panells solars, les quals es preveien que serien amortitzades i generarien benefici en un termini de set o vuit anys. Amb això, molts productors agraris també s’autoabastien d’electricitat, rebaixant així considerablement el seu consum elèctric durant les hores de Sol, i alhora venien els seus excedents a la xarxa, amb el corresponent guany. Alhora, petits consumidors també optaven per instal·lar els panells en qüestió dins l’àmbit domèstic, tot i el seu alt cost, per proveir-se en part de la seva pròpia electricitat i així haver de dependre menys del subministrament extern, amb el consegüent estalvi de despesa econòmica i d’emanació de gasos d’efecte hivernacle.

Davant de tot això, l’oligopoli energètic va muntar en còlera. No era pas gens convenient que els consumidors anessin a poc a poc sortint de la dependència de la seva energia i el previsible degoteig de guanys els era del tot insuportable. Per això, va decidir passar a l’acció i fer voltar la porta giratòria per la qual polítics de tots els colors passaven de la política activa a ingressar quantiosos sous com a subalterns en plantilla o assessoria. Així, a partir de l’any 2010 aquells incentius a l’aprofitament de l’energia solar van començar a retallar-se, alguns amb efectes retroactius i d’altres amb imposicions de taxes que castraven tota rendibilitat. Finalment, l’any 2013, el ministre Soria, talment un nou profeta Elies, destrueix tota la rendibilitat de les plaques fotovoltaiques (en un moment on el cost d’aquestes s’ha reduït en un 80%) imposant-ne un cens obligatori, carregant sobre els seus propietaris un costosíssim peatge i establint un severíssim règim sancionador i coactiu.

De res serveix que Soria sigui la riota de la revista Forbes, que es mofa del seu impost al Sol, ja que el noi (com la seva antecessora Elena Salgado) s’ha guanyat un lloc a la dreta del pare Aznar, assessor d’Endesa (i a l’esquerra de l’oncle González, conseller de gas Natural Fenosa), per quan ens faci a tots el favor de deixar la política.

I, mentrestant, els petis emprenedors, els consumidors i el medi ambient, com sempre, per haver qüestionat l’autoritat dels senyors veritables i haver gosat alçar la vista al Sol, sortim perdent. Traïts de nou pels eunucs que ens governen, els gossos faran bon recapte de les nostres miserables despulles.

Els senyors dels vents

La mitologia grega ens diu que Èol, senyor d’Eòlia, havia rebut de Zeus el poder de governar els vents que, en forma de cavalls, tenia tancats als seus estables. Com a guardià dels vents, els deslligava per a fer realitat tot allò que li passava pel cap: tan aviat generava tempestes destructives com concedia brises favorables als navegants, a voltes provocava aires calents que portaven la sequera i la fam o n’agitava altres d’humits que fertilitzaven la terra… Al Cant X de l’Odissea, Homer ens narra com Odisseus (també anomenat Ulisses) i els seus homes, de retorn cap a Ítaca, s’aturen a Eòlia i reben l’acolliment del senyor del lloc, que els omple d’afalacs i hospitalitat. Quan l’heroi de Troia decideix seguir el camí de retorn cap a la llar, Èol l’obsequia amb una bossa de pell que conté tots els vents, no només el suau vent de llevant que l’ajudarà a creuar el Jònic, sinó també tota la resta per si decideix alterar el seu rumb. Odisseus emprarà amb prudència el regal i portarà les naus fins albirar la pàtria a la línia de l’horitzó, moment en el que, cansat, decideix fer una becaina. En aquell instant, la seva tripulació, encuriosida per la bossa que el seu capità ha rebut del senyor d’Eòlia i convençuda que atresora grans riqueses, aprofita que Odisseus dorm per deslligar la corda d’argent que reté els vents i provoca que tots els cavalls emergeixin renillant amb força i arrosseguin la flota novament cap a l’est, vers l’illa del senyor dels vents, tot esvaint l’esperança de tornar a casa…

El mite ens mostra com l’aprofitament de la força del vent amb prudència i saviesa esdevé un element de progrés i futur, una ajuda inestimable pel assolir el destí desitjat, la Ítaca d’Ulisses (i Konstantin Kavafis, i Lluís Llach…), però que, al contrari, emprar-lo amb cobdícia i ignorància pot fer recular els guanys assolits i provocar uns efectes devastadors.

Quelcom semblant està passant al nostre país amb la indústria aerogeneradora d’electricitat. El Govern va aprovar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) per a l’energia eòlica, definint les àrees on, per disposar de vent suficient, d’un sòl apte des del punt de vista ambiental, urbanístic i paisatgístic i d’una bona xarxa d’evacuació de l’energia generada, fos viable instal·lar centrals generadores (eufemísticament anomenades “parcs eòlics”) de més de cinc aerogeneradors. La fixació de les ZDP responia a la voluntat de potenciar les energies renovables com a eina de futur en la lluita contra l’escalfament global, alternativa a l’esgotament dels combustibles fòssils i instrument de desenvolupament d’una indústria sostenible, neta i respectuosa amb el mediambient. No obstant, aquests bons propòsits s’han acabat traduint en uns planejaments engendrats des de despatxos allunyats del territori, menystenint la població directament afectada, aprofundint en l’enfrontament camp – ciutat, obrint un camí al capital especulatiu orfe de la construcció i revertint en uns beneficis que només cauen en mans de les promotores multinacionals habituals i, les molletes servides dins un morral, en una minoria de propietaris i consistoris àvids d’ingressos.

Per si això no fos suficient -feta la llei, feta la trampa!-, l’aprovació de les ZDP no impedeix que, fora de les zones definides, es puguin implantar d’altres camps d’aerogeneradors, sempre i quan no excedeixin en número de cinc. Aquesta pragmàtica sanció ha obert una esquerda per la qual, aquestes darreres setmanes, s’han escolat multitud de sol·licituds de llicències d’implantació de “mini parcs eòlics”, denominació que camufla diversos conjunts de cinc molins aerogeneradors, d’una alçada de 95 metres més unes pales de 50 metres de llarg. Aquests “mini parcs” es volen estendre pels nostres voltants (afectant espais dins els municipis de Calaf, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra  i Montoliu de Segarra), en un mapa que, si el superposem a les zones ja integrades dins les ZDP (Copons, Veciana, Argençola, Ivorra, Estaràs, Sant Ramon, Sant Guim de Freixenet, Talavera, Ribera d’Ondara, etc) ens converteixen bona part de la Segarra i l’Alta Anoia en un coixí aguller, de llums estroboscòpiques i braços giratoris. A més, com acostuma a ser habitual, els promotors d’aquests projectes són empreses forànies -entitats que abans es dedicaven a la construcció-, sense cap vincle amb el territori i la seva gent, i que, com hi ha precedents, un cop aconseguida l’autorització, acaben traspassant-la a les totpoderoses corporacions energètiques multinacionals. Per si no n’hi hagués prou, amb nocturnitat i traïdoria, els períodes d’exposició pública d’aquestes llicències es fan coincidir amb el mes d’agost (en el cas del Parc de Sant Julià, actualment una zona de conreus de secà a menys d’1 km de Montoliu, el termini per al·legacions fineix el 31).

Davant d’això, cal anhelar la racionalització de la implantació de l’energia eòlica, en emplaçaments que no generin rebuig social i amb projectes que reverteixin en benefici del territori i els seus habitants i respectin els valors paisatgístics i tot el seu potencial generador de riquesa.  Això ja és una realitat a Europa, on el model habitual opta per una densitat molt menor d’aerogeneradors, de mides reduïdes, en àmbits consensuats per la gent de l’entorn i que els reverteix en beneficis tangibles. També, al nostre país, la població ha pres la iniciativa amb projectes com SomEnergia, cooperativa sense ànim de lucre que reuneix ja un miler de persones amb la voluntat d’invertir en energies renovables en gestió transparent, respectuosa, local i independent dels oligopolis.

El camí contrari ens porta a un conflicte que té tots els visos d’enquistar-se. Una fita ha estat el ridícul de Vallbona de les Monges, on una sentència judicial obliga a enderrocar 28 aerogeneradors: l’enfrontament entre veïns, administracions, jutjats, partits polítics i organitzacions ecologistes està servit i l’arma llancívola de la demagògia ja vola per sobre la serra del Tallat…

Quan Odisseus va tornar a posar el peu a Eòlia i va demanar de nou al guardià dels vents que l’ajudés, aquest li va donar un cop de porta als nassos al crit de “No puc ajudar a un home que té els Déus en contra”. Ben segur que, si fem les coses bé i emprem racionalment i eficaç el do dels vents amb que la natura ha obsequiat les nostres contrades, no ens caldrà humiliar-nos tornant enrere i suplicant un ajut que, quan l’hem tingut a les mans, hem malbaratat de forma nècia, avara i irresponsable.