Set cabres i un cabró

A la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

Per això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

Anys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

Els valents desheretats

arxiu Serra Vilaró (cortesia de M. Garganté)

El passat 30 d’abril es van complir cent anys d’un dels fets més notables succeïts al forat negre on la Segarra perd del seu nom: tal dia de l’any 1913 era enterrat al cementiri d’Ardèvol el seu fill predilecte, en Rafel Tristany i Parera, senyor d’Altet i comte d’Avinyó, que va lluitar dins l’exèrcit carlí en totes tres guerres carlines, arribant a ser capità general del Principat durant la tercera. Dins un context bèl·lic de traïcions, crueltat i transfuguisme, el general Tristany va fer-se molt popular pel tracte digne i humanitari als presoners (a diferència, val a dir, del seu oncle mossèn Benet) i per la lleialtat en la seva lluita per la restauració dels furs i els drets històrics dels catalans, derogats per la casa Borbó després de la derrota del 1714.

L’any 1874, a Olot, en Rafel Tristany va ser l’artífex que el pretendent Carles VII signés “los antiguos y venerados Fueros de Cataluña” com a requisit previ per donar-li suport: “Don Carles sols serà compte de Barcelona quan hage jurat defensar nostres furs (…) fins a derramar la sua sanch, y que en trepitjar lo nostre territori queda subjecte a la lley com lo més petit jornaler…”. No obstant, derrotades les forces carlines per l’exèrcit lliberal, l’il·lustre ardevolenc va haver d’exiliar-se més enllà dels Pirineus. Instal·lat a Lorda, passà els seus darrers vint anys fent-se cura dels malalts que pelegrinaven a la recerca del miracle sanador del famós santuari marià.

Mort l’any 1899, el seu record va perviure tant en la memòria dels catalans que, quaranta anys després d’abandonar el Principat, les seves restes mortals van retornar a la seva vila natal en un pelegrinatge multitudinari. El cadàver fou conduït en un seguici que va passar per Portbou, Barcelona, Manresa, Súria, Cardona i Solsona, rebent successius homenatges de milers de catalans, fins que va arribar a Ardèvol on, davant d’una immensa gernació -entre la qual hi havia molts veterans d’armes-, fou sebollit dins un humil nínxol.  Avui, una làpida de fosc marbre recorda ell lloc on “reposen les despulles de qui fou insigne capità general i defensor de la causa carlina”…

Val a dir que el cas d’en Rafael Tristany no fou pas flor d’una primavera. El capità va néixer en el sí d’una nissaga que, al menys des de la guerra dels Segadors, tenia presència al front en tots i cadascun dels conflictes armats que dessagnaven Catalunya i, com el propi Principat, portava dos segles caient de derrota en derrota. No obstant, era admirable el fet que, tot i la malastrugança guerrera, els Tristany mantenien incòlume el seu patrimoni, al voltant de la ferrenya casa pairal dominadora del centre geogràfic del País. La integritat patrimonial era deguda a una hàbil, prudent i conservadora estratègia familiar que consistia a desheretar a qui decidia comprometre’s amb les batusses, de manera que, en cas de derrota, el patrimoni familiar restava sa i estalvi de l’aventura guerrera. Així, la hisenda romania en mans d’una facció familiar que, lluny del compromís, mantindria l’explotació agrària i ramadera i s’adaptaria al color dels temps…

Avui, cent anys després d’aquell “Pelegrinatge de la lleialtat”, tothom sembla haver oblidat la figura d’en Rafael Tristany, tot i que no pas l’estratègia de la seva família per sobreviure a les desfetes i preservar el peculi protegit de les imprevisibles conseqüències de les rauxes dels irreductibles militars. De fet, en el context català actual, on la soledat del President Mas cada cop és més palesa, hi ha qui reprodueix l’actitud conservacionista del llinatge ardevolenc. Mentre el President de Catalunya manté una actitud de fermesa en el camí cap a l’exercici del dret a decidir i l’avenç cap a la consecució de l’Estat, consegüent amb la crema dels vaixells escenificada després de la darrera Diada, el número dos de la coalició governant queda a l’expectativa, guardant la casa gran i amb bones relacions amb tothom per si de cas l’intrèpid líder acaba caient en la batussa.

D’aquesta manera, el líder d’Unió, en Josep Antoni Duran Lleida, no descarta succeir Mas com a presidenciable, cas que aquest decidís no tornar a encapçalar la llista de CiU a les eleccions, i sovinteja a Catalunya la companyia dels pròcers lobbistes que malden per escapçar el projecte sobiranista (el Grup Godó, la Caixa, la Cambra de Comerç…) i de les forces polítiques majoritàries a Espanya. Per tant, l’incombustible unionista resta a l’aguait, mentre la soledat del Molt Honorable s’aguditza, ofegat pels casos de corrupció (els únics confirmats judicialment esquitxen directament Unió, val a dir), lapidat des dels moviments socials, isolat per la negativa dels demés partits a asseure’s al seu costat al Govern i assetjat per un Gobierno de España que no trigarà a incoar el procés que el condueixi a la inhabilitació.

Val a dir que el d’Alcampell ha fet gala de defensar l’anhel carlista en la seva proposta de posar aigua al vi del sobiranisme, mostrant-se contrari a l’independentisme, però favorable al model d’estat confederal, una mena d’interdependència que mantindria Catalunya dins una Espanya plurinacional. No obstant, aquest carlisme malentès obvia el fet que per  a signar un pacte de confederació, la Nació ha de ser Estat independent; només des de la independència és possible l’exercici lliure de l’autodeterminació i decidir en pla d’igualtat sobre les aliances amb d’altres Estats lliures i sobirans. Una altra via suposaria perpetuar-se en la supeditació i el vassallatge que a alguns els sembla convenir per mantenir l’estatus…

Malgrat el tacticisme, finalment els Tristany van arruïnar-se i van perdre el seu patrimoni per obra i gràcia de l’acció dels lliberals. Tot i les mesures de blindatge traçades per aquells que es van quedar parapetats a la casa pairal, l’antany ferotge cau de lluitadors és avui un allotjament rural. Dins els murs que van veure néixer tants herois, avui turistes i curiosos hi pernocten previ pagament d’una tarifa pertinent. A la bassa on les oques hi remullaven el cul, qualsevol pot accedir a refrescar-se o bronzejar-se, abstret de la presència d’uns ossos que, si des d’escassos kilòmetres enllà es tornessin a alçar, no dubtarien a prendre trabuc, pedrenyal, pólvora i perdigons i llançar-se a la muntanya…