Arxiu del Blog

El carburant dels campions

Veig en Marc agafant la mànega del sortidor i encarar-la cap al dipòsit del seu vehicle. Somrient, com sempre, es gira a la càmera i diu: “Jo sóc de Repsol, dins i fora de la pista”. La veu en off afegeix: “Perquè és el carburant dels campions”. La imatge es fon en blanc; una animació dibuixa el logo de Repsol i, amb caràcters de cal·ligramarquezfia, apareix la frase “Inventem el futur…”.

És una bona publicitat. Certament, el noi cau bé i és una excel·lent carta de presentació pel grup gasístic i petrolier Refinería de Petróleos de Escombreras, SA. Però a mi, no em convenç. No m’aturo en el somriure del tro de Cervera i veig una empresa, creada l’any 1987 durant el Govern de Felipe González, amb la voluntat manifestada de reordenar el sector petrolier espanyol i amb el resultat constatat de posar en mans de l’oligopoli energètic allò que era patrimoni de la ciutadania . Dos anys abans, totes les empreses públiques vinculades al sector de refinació del cru i d’investigació i explotació petrolieres es fusionaren com a pas previ a allò que se’n diu “transició a la lliure competència”, és a dir, a la privatització, i prenen el nom d’una marca de lubricants (Repsol) perquè sigui una marca amb reconeixement mundial.  El Govern del PSOE inicià el camí que, en menys de set anys, clouria el Govern del PP, i els seus compradors (Sacyr, la Caixa, Petroleos Mexicanos…) fan un negoci rodó: en uns quatre anys assoliren un benefici igual al preu pel qual la van adquirir. Com era d’esperar, les portes giratòries s’accionaren: el primer beneficiat fou Luis Carlos Croissier, ministre d’indústria i energia del govern González que va posar en marxa la privatització i que, des de 2007, n’és conseller delegat; al seu costat, dos exconsellers del govern basc: qui fou vicelehendakari quan s’inicià l’explotació dels jaciments al golf de Biscaia, Mario Fernández, i qui fou conseller d’indústria (i president del PNB), Josu Jon Imaz.

També contemplo una de les empreses estatals amb més presència en paradisos fiscals i amb una dotzena d’entitats filials domiciliades a les illes Caiman. Una empresa acusada de subornar als governs per aconseguir els seus objectius empresarials: a Bolívia, la Fiscalia li imputa pràctiques deslleials amb la petroliera mixta Andina i falsedats en el calibratge d’extraccions per estafar les contribucions degudes a l’Estat; a Argentina, connivència amb el peronista Menem per la privatització d’YPF i la seva transferència a Repsol, i la posterior denúncia d’abús de posició dominant, que acabaria amb la nacionalització de la companyia.

I, per damunt de tot, veig una empresa capdavantera del saqueig dels recursos naturals, de la depredació del medi ambient i de l’avenç cap a l’abisme energètic. En l’àmbit proper, ens sonen ben habituals les fuites a les seves plantes a Tarragona, amb vessaments que han afectat el litoral costaner o la xarxa hídrica del Francolí, que nodreix els regants i l’aigua de boca de la ciutadania; com a càstig, rep unes multes que resulten més barates de pagar, que el cost de pal·liar els danys al medi.

També contemplo com els darrers anys Repsol s’ha erigit com una de les principals promotores de les explotacions de gas no convencional, a través de la fractura hidràulica i la injecció al subsòl de substàncies químiques contaminants, és a dir, del fracking. Al llarg de tota la zona cantàbrica (des de la Rioja i Navarra fins Burgos i Cantàbria), és una de les instigadores de l’extracció del gas no convencional per mitjà d’aquesta tècnica, fins al punt d’insistir en demanar llicències a la mateixa Cantàbria després que la Comunitat en prohibís l’aplicació. I, més recentment, promovent els agressius sondejos petrolers a l’arxipèlag canari, actuacions que ataquen la riquesa ambiental de la zona i que són incompatibles amb la normativa europea (fins al punt que la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea ha acceptat a tràmit tres denúncies contra les prospeccions). No obstant això, els sondejos han estat ja iniciats per un vaixell perforador de la companyia protegit per l’exèrcit espanyol, que no ha dubtat en escometre amb les seves llanxes les accions de protesta dels ecologistes (amb el resultat d’una activista ferida). Finalitzats els sondejos, si els resultats són els desitjats per Repsol, l’explotació del cru es desenvoluparà segons la companyia estimi convenient, emprant el fatídic fracking si s’escau.

Davant tot això, el president de la companyia, el mollerussenc Antoni Brufau (un dels adalils del lobby del Pont Aeri), pressiona l’opinió pública amb l’argument de la competitivitat i de la conveniència de l’abastiment energètic europeu a través de les noves tècniques extractives (sense parar en el fet que els recursos estarien a les mans privades de corporacions multinacionals, com la seva).

I, també, veig un futur galdós, amb l’ínclit Arias Cañete (mereixedor a la premsa anglesa del mal nom de Mr. Petrolhead per la seva afició a les carreres de cotxes) ocupant el càrrec de Conseller Europeu d’Energia i Medi Ambient (fruit d’un tripijoc entre els partits populars i socialista de l’Eurocambra) i en Soria de ministre d’energia espanyol, fent mèrits pel seu retir daurat a la mateixa Repsol…

Per tant, quan veig els germans Márquez prestant el seu somriure jovenívol a Respsol, arronso el nas i desvio la mirada. Fet i fet, el mateix que quan contemplo la samarreta del Barça lluint el nom d’una dictadura del golf pèrsic o el monstre gasístic rus patrocinant la lliga europea de campions.

repsol

La porta giratòria

Porta giratòria és aquell tipus de porta que permet a diversos transeünts entrar i sortir simultàniament d’un espai tancat. Té una estructura formada per tres o quatre fulles col·locades verticalment i unides per un dels seus costats a un eix central que les fa girar. Innumerables són les anècdotes que es vinculen a aquests enginys i inoblidable és, al menys per aquells que tenim una edat, l’escena d’aquella pel·lícula del 1978 on Clark Kent es posava el vestit de Superman i sortia volant a salvar Lois Lane tot aprofitant el gir ultra-veloç d’una d’aquestes portes…

No obstant, els politòlegs ens han desmitificat aquest objecte i ara empren el terme “porta giratòria” per a designar el fenomen pel qual una persona, en el seu transitar de la vida empresarial a la vida política (i viceversa), aprofita per moure els fils que connecten ambdós mons, a vegades aparentment en contra d’allò que fora més acord a l’interès general, però mai en perjudici dels interessos propis (per no dir en benefici d’aquests).

Tots podríem assenyalar aquests casos a tots els nivells de la política, des de les altes instàncies estatals i nacionals fins les locals. Segur que si ens aturem a analitzar d’on venen els nostres mandataris i on després tornen, podem detectar moltes portes giratòries…

Per posar un exemple, tenim un cas ben cridaner en el President Aznar. El gran líder messiànic de l’Espanya que arrencava el tercer mil·lenni, aquell que assenyala la reducció de salaris com a antídot contra la crisi, va millorar ostensiblement els seus ingressos  en abandonar la primera fila de la política, a la qual havia arribat essent funcionari del cos d’Hisenda. Avui, en Jose María és conseller i assessor de diverses empreses multinacionals, entre les quals Endesa, amb uns ingressos de 200.000 euros anuals, o News Corporation, el monstre dels mitjans de comunicació propietat del tèrbol, ultraconservador i multimilionari Rupert Murdoch.

D’altres, companys de viatge d’Aznar durant els anys de l’“España va bien”, tampoc s’han quedat curts en la seva transició per la porta giratòria: Rodrigo Rato, aquell que fou vice-president econòmic i ferm candidat a la successió, va pelegrinar com a director de diverses entitats de crèdit i inversió (entre elles la reinventada Criteria de la Caixa o el Banco Santander) fins aterrar a Caja de Madrid, essent el factòtum de la bancarització d’aquesta i la transformació en el conglomerat inestable de Bankia. També l’inoblidable Euardo Zaplana, aquell que fou pescat en una conversa privada on reconeixia que “he entrado en política para forrarme”, va consumar els seus anhels passant dels 3.000 eurets mensuals de sou de Diputat als més de 50.000 com a delegat de Telefónica

Però la porta giratòria volta per a tothom que l’empenyi… El President que va precedir a Aznar, en Felipe González, la va fer girar per a engruixir les seves fonts d’ingressos col·locant-se al consell d’administració de multinacionals com Gas Natural Fenosa. També un dels seus vicepresidents, en Narcís Serra,  va substituir la política per ocupar la presidència de la Caixa de Catalunya, entitat que va conduir al llarg d’una acumulació de tòxics immobiliaris fins la fusió amb Manresa i Tarragona i que va deixar en safata d’argent perquè passés a mans de l’Estat en un 90%, pocs mesos després d’incrementar-se un sou que ja era envejable…

Posats a dir, un altre il·lustre català, pare de la Consitució, en Miquel Roca i Junyent, va fundar el seu prestigiós despatx jurídic l’any 1996, un cop va deixar enrere la seva carrera política, i va entrar a formar part de les direccions de multinacionals com l’omnipresent Endesa, l’ACS de Florentino Pérez, l’Abertis del “no vull pagar” o el Banc Sabadell…

No obstant, avui és alarmantment notable el fet que la porta ha començat a girar en sentit contrari. Al fenomen centrífug que hem constatat des de fa dècades, pel qual els polítics es llauren el futur per quan traspassin la cartera, tenim ara un fenomen centrípet, pel qual destacats responsables dels interessos privats substitueixen els seus despatxos de direcció per entrar a comandar els interessos públics…

El Govern de l’Estat en té ara uns exemples ben patents. Sense anar més lluny, el Ministre d’Economia, el Sr. Luis de Guindos, era el màxim dirigent de la financera Lehman Brothers a Espanya i Portugal al rebre la cartera de mans de la Sra. Elena Salgado (avui, ves per on, consellera d’Endesa), i ja ho era l’any 2008 quan aquesta fatídica corporació va fer fallida per culpa de les hipoteques subprime, amb les conseqüències mundials que encara -i va per llarg- patim. Però no només el repentinat i al·lopècic financer ha fet girar la porta de fora a endins, ja que tan o més preocupant és el Ministre de Defensa, el Sr. Pedro Morenés, responsable a Espanya de l’empresa MBDA, dedicada al disseny i la producció de míssils per als exèrcits de tot el món. Al costat d’aquest senyor de la guerra, que el Ministre d’Esports, Sr. José I. Wert s’hagi declarat obertament “un hooligan madridista” pot semblar anecdòtic, tot i que alguns poden pensar que els seus efectes comencen a notar-se…

Però, novament, retornem al nostre petit país i veurem com el Conseller de Salut, Sr. Boi Ruiz, aterra a la màxima responsabilitat de la Sanitat pública catalana des de la presidència de la Unió Catalana d’Hospitals, la més important i majoritària patronal de les empreses sanitàries privades, alimentat les teories de la conspiració d’aquells que albiren el fantasma de la privatització de la sanitat catalana. I, per acabar de reblar el clau, de plena actualitat és la substitució de la nostra estimada Sra. Mònica Terribas al capdavant de la Corporació Catalana de la Ràdio i Televisió, pel Sr. Eugeni Sallent, fins ara director de les emissores del Grup Godó, el hòlding de comunicació privada més gran i influent de Catalunya i amb forts interessos en la supressió de la publicitat als mitjans públics, fet que –si es consuma- pot portar a la mort per inanició de “la nostra”…

Tot plegat, encara que pugui repugnar a ciutadans i contribuents, no constitueix cap acte il·lícit i no ha de suposar necessàriament tràfic d’influències, però, a primera vista, pot comparar-se a designar al llop famolenc perquè vigili les cabretes o al nen llaminer que custodiï la caixa dels bombons… Sigui el que sigui, ben clar està que del gir de la porta mai sortirà un superheroi, amb pijama blau i capa, calçotets i mitjons rojos, disparat a lliurar-nos dels mals que ens angoixen.

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...