Els hàbits de la política

Un dels fenòmens més destacables de la darrera campanya electoral ha estat el compromís polític que han fet dues monges. La benedictina Teresa Forcades i la dominica Lucía Caram han copat bona part dels titulars, donant suport més o menys explícit a opcions polítiques contraposades i entaulant entre elles un duel de titans… La germana Forcades, impulsora del Procés Constituent, moviment sobiranista i de ruptura social, ha prestat imatge i paraula a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. De fet, dins les llistes d’Ada Colau, hi figurava com a número dos el prestigiós jurista Gerardo Pisarello, promotor també del Procés Constituent i persona de confiança de la monja. En la campanya que ha dut Colau a guanyar Barcelona, la Forcades ha assumit el paper de lligar el projecte amb el sobiranisme ferm, fins al punt de fer picades d’ullet a la CUP per compartir espais electorals (gest que, val a dir, no ha estat recollit per uns ni altres). Per la seva banda, Sor Lucía, catapultada a la fama mediàtica amb la declaració de “Catalana de l’Any”, també s’ha colat a la campanya, prenent-hi posició. Talment la Nèmesis de la benedictina, la dominica es va declarar enamorada d’Artur Mas i va participar en un acte electoral del candidat convergent per Barcelona, Xavier Trias. A més, en una piulada a la xarxa, expressament assegurava que “Barcelona tindria un problema si Ada Colau governés”, imputant a la candidata un excés d’indignació i crispació. No obstant, el clímax no va arribar, ja que Teresa Forcades va negar-se a compartir tertúlia amb Lucía Caram, amb el pretext que aquest exercici radiofònic trivialitzaria el debat polític.

Val a dir que ambdues tenen quelcom en comú ben evident: l’ús de l’hàbit, abillament que és un signe que les allunya de les superficialitats i de la subjecció a les modes i, alhora, és un símbol de pertinença i status, però que, al mateix temps, fa especialment trencadora i mediàtica la seva projecció política. I és aquesta esfera la que ha aixecat més polseguera, fins al punt d’alçar-se veus demanant-ne l’expulsió de les respectives ordes religioses (des de les pàgines de l’ABC, un canonista li ho reclamava al Bisbe , en compliment de la seva obligació de vetllar pel bé comú de l’Església), sense passar per alt les pressions del Govern d’Espanya i de sectors catòlics d’ultradreta (que posen ambdues al mateix cabàs) perquè el Vaticà comminés les dues religioses al silenci i a la vida conventual. Sembla que el fet que les monges prenguin partit, les incapacita segons alguns per seguir vestint els hàbits.

Però a la Segarra tenim un exemple d’una religiosa que, més enllà del compromís evangèlic i la lluita contra el patiment humà, també va prendre partit polític per una causa. Contra el parer de molts de la seva època, una monja cerverina es va arromangar l’hàbit, però no se’l va treure, compromesa amb un pensament polític. I cal dir que, malgrat que li va causar molts maldecaps en vida, el propi Vaticà l’ha acabat reconeixement i declarant-la beata: la mare Anna Maria Janer i Anglarill, fidel servidora de la causa carlista.

Corria l’any 1836 quan la junta liberal expulsà les germanes de l’Hospital de Castelltort, on Anna Maria vestia els hàbits des de 1819. En aquell moment, la jove monja, per indicacions del seu mentor, el bisbe Josep Caixal, de profundes conviccions carlistes, es va posar al servei del pretendent al tron hispà Carles Isidre de Borbó. Durant tota la primera carlinada, es va fer càrrec dels hospitals de campanya de les forces carlines a Solsona, Berga, la Vall d’Ora i la Boixadera, i tant foren els seus mèrits que els combatents legitimistes la coneixien com “la Mare”. Al capdavant d’un grup de monges, una de les quals -Maria A. Fages-, va morir d’esgotament, els cronistes la retraten repartint el ranxo entre els combatents i entrant a les trinxeres per atendre els ferits i consolar els moribunds. De fet, acabada la guerra, fou feta presonera i represaliada pel bàndol isabelí vencedor. Finalment, la derrota carlina l’obligà a marxar a Tolosa, on va ingressar a l’Hospital de Sant Josep de la Grave i visqué exiliada durant quatre anys. Fins que l’any 1844 retornava a Cervera, on les seves fílies carlines li provocaren diversos interrogatoris i recels.

Però quinze anys més tard es reunia de nou amb el bisbe Caixal a la Seu d’Urgell i, a petició d’aquest, escrivia les Regles de l’Orde de la Sagrada Família. En estreta col·laboració, la Mare Janer s’encarregava de convertir en obres concretes tot allí que Josep Caixal atresorava com a somni daurat. Al costat del Bisbe (que l’any 1873 va fugir a Navarra, a través d’Andorra i França, per unir-se als insurrectes de la tercera carlinada), l’any 1874 la trobem portant l’hospital de la Seu d’Urgell, vila alçada en armes en la defensa contra el setge dels liberals. Però la nova derrota carlina i la caiguda en desgràcia del Bisbe Caixal van deixar molts temps en l’ostracisme a la Mare Janer, tot i que, al final dels seus anys, va ser designada superiora de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. De fet, els últims de la seva vida, el 1880, quan es va intentar la unió entre l’Institut de la Sagrada Família i la Comunitat de l’Hospital de Cervera, va protagonitzar certa disputa amb l’altre cèlebre monja cerverina, la Venerable Maria Güell i Puig que, d’haver existit la televisió o el twitter, potser hagués corregut pels mateixos derroters que la polèmica actual entre Forcades i Caram.

I és que amb el mateix joc de paraules que afirma que l’hàbit no fa al monjo, amb aquests exemples, també es podria dir que la política fa un mal hàbit.