Càsting monàrquic

Juan Carlos I de Borbón ha afluixat la corda que el dictador que el va designar tan “bien atado” va deixar. Totalment recuperat de les xacres (ell, no pas el seu regne), ha decidit abdicar i llegar el tron de les Espanyes a Felipe, el seu únic fill baró. Com era de preveure, una munió de súbdits s’ha llançat al carrer per reivindicar l’abolició de la monarquia i l’adveniment de la tercera república. Però, tal vegada, aquests republicans abrivats reaccionen més per despit a una institució arcaica, endogàmica, militaritzada i poc representativa, que reflexionant seriosament vers l’alternativa defensada. Anem amb cura, i pensem en com podria ser aquesta república i potser se’ns gelarà la sang si considerem que hi ha sectors que defensen un model americà, amb el tenebrós José M. Aznar de president, o contemplem els nostres veïns del nord, bressol de la democràcia moderna, però amb un seguit de presidents (Mitterrand, Sarkozy, Hollande…) amb unes tendències faldilleres a l’alçada del nostre ancià Borbón.

En conseqüència, aprofundint en la voluntat de servei social que inspira aquest blog, proposo a monàrquics i republicans una tercera via. Considerant que el fins ara Cap d’Estat ho fou per designació del tirà, que l’escollí digitalment entre les tres candidatures que li feien la gara-gara (Carles Hug de Borbón, Juan de Borbón i el propi Juan Carlos), fóra de justícia que ara els vassalls triessin quin Cap d’Estat -això sí: per gràcia divina-,  desitgen. Els postulants al càsting monàrquic serien:

Amb el dorsal número 1: Felipe VI, príncep d’Astúries, Viana i Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer. Hereu al tron d’acord amb les previsions successòries de la Constitució i la voluntat de son pare. Poc més cal dir, tot i que no està de més incidir en la repugnància que ens pot causar als catalans un cap d’Estat que, commemorant el tercer centenari de la conquesta a mans del seu avantpassat invasor, fanàtic i paranoic, hi coincideixi, d’entrada, nominalment.

Amb el dorsal número 2: Elena I, duquessa de Lugo. D’acord amb la línia successòria, ocupa la quarta posició per raó del mecanisme hereditari masclista: l’art. 57 de la Constitució espanyola imposa la  preferència “del varón a la mujer”, cosa que contradiu el propi text constitucional, que, a l’art. 14, consagra el principi d’igualtat i prohibeix “discriminación alguna (…) por razón de sexo”. En base a aquesta plasmació d’una llei sàlica (cos jurídic del segle VI) es fa passar per davant el seu germà petit. Val a dir que, quan els ha convingut, els borbons han obviat aquest precepte (recordem la pragmàtica sanció, que va asseure al tron Isabel II i va provocar la primera carlinada) i que, és ben segur, aviat serà abolida, ja que el futur rei és pare de dues femelles. A més, no puc pas evitar-ho, si Elena fos reina, el seu fill primogènit, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar, seria el príncep hereu (i comte de Cervera!) i, qui pot negar-m’ho?, el minyó fa temps que dóna mostres de carisma i criteri propi.

Amb el dorsal número 3: Carlos Javier II, duc de Parma. Com apuntàvem abans, el dictador va rebutjar el pretendent Carles Hug de Borbón i va preferir en Juan Carlos. Carles Hug era l’hereu carlista al tron, però el fet que el seu pare Francisco Javier hagués lluitat a la resistència anti-feixista de França i  internat en un camp d’extermini per “terrorista i comunista”, i les seves afinitats personals amb el socialisme auto-gestionari i federalista, van provocar que Franco el descartés, primer, i l’expulsés d’Espanya, després. Per això, en Carlos Javier II, que l’any 2011 va assumir les aspiracions de son pare, també podria presentar-se al càsting.

Amb el dorsal número 4: Sixto I, duc d’Aranjuez. Germà petit de Carles Hug, mai va acceptar l’evolució ideològica cap al socialisme d’aquest, tot acusant-lo de trair els ideals carlistes. Proclamat hereu a la legitimitat usurpada pels seus partidaris, membres destacats de l’extrema dreta (Comunión Tradicionalista, Fuerza Nueva, Unión Nacional Española i d’altres selectes grupuscles feixistoides), es va formar el bàndol “sixtí”. Fou sonat el tiroteig durant el romiatge de Montejurra, l’any 1976, en el qual el ultres sixtins van agredir els militants del Partit Carlí, resultant mortes dues persones.

Amb el dorsal número 5: Carlos V, arxiduc d’Habsburg-Lorena. Cap de la casa dels Habsburg, és el legítim hereu per línia successòria de l’arxiduc Carles, Carles III d’Aragó, desposseït de la Corona espanyola durant la guerra de successió del segle XVIII i al bàndol del qual vam lluitar els catalans fins el 1714. No obstant, la seva vida política, vinculada a l’anomenada Unió Internacional Paneuropea, formació que persegueix “la unitat d’una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i de l’immoral consumisme”, genera poques afinitats.

Tot plegat, poc o gens ens hauria de preocupar als catalans, si veritablement volem assolir la independència de l’Estat català. Cap legitimitat tenim per a dir als nostres veïns quin tipus de govern han de tenir o qui haurà de ser el seu Cap d’Estat. En tot cas, hauríem d’anar pensant quin tipus de república catalana volem. A menys que acollim els postulats del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya… En aquest cas se’ns gira feina i se’ns obre un ventall encara més ampli. Seria el cas, doncs, de pensar entre els cinc pretendents nominats (cas que vulguem una Catalunya independent, però vinculada al Regne de les Espanyes a la manera d’una Commonwelth ibèrica) o afegir-hi Francesco  Nicola Roberto Paternó Castello y Guttadauro  Ayerbe (autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó com a descendent del rei en Jaume I), Dominc von Habsburg (pintoresc hereu de la Corona de Navarra, criat als Càrpats dins el castell de Bran, altrament conegut com “castell de Dràcula”) o, fins i tot, com planteja el CSMC, “entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar” i fer rei dels catalans un fill de la molt plorada i soferta Lady Di.

…i és que, com no es cansa de repetir-nos l’Alícia, “és hora que ens preocupem dels problemes reials de la gent”.