Arxiu del Blog

Dones de carrer

Arran de l’article de la setmana passada sobre els recordatoris fets en els noms d’alguns carrers cerverins, he rebut certes comunicacions que, sense que serveixi de precedent, inspiren una continuació del text. Més enllà de la valoració del personatge, la gairebé absoluta absència de noms femenins als carrers de Cervera, en particular, i de la Segarra, en general, centren ara l’objectiu.

És una feina ben entretinguda, però reveladora, repassar els noms dels carrers i places dels nostres pobles i viles. Permet copsar com d’oblidós i garrepa han estat els municipis en reconèixer les dones en les respectives plaques i, en canvi, que generosos alhora de recordar els personatges masculins, propis o aliens. Escriptors com Jacint Verdaguer, religiosos com el Pare Claret, músics com Enric Ganados o Pau Casals, i els inevitables (en justícia, no es pot negar) presidents Macià, Companys i Tarradellas donen els seus noms a diversos carrers dels nuclis urbans de la Segarra, encara que potser algun d’ells no hagués trepitjat mai la nostra comarca. Al seu costat, també es recorden prohoms locals, que ben segur que la seva tasca pel poble els fan mereixedors de la corresponent placa: així a Cervera podem passejar pels carrers del professor Finestres, de l’historiador Duran i Sanpere, del Conseller Dou, del Pare Ferrussola, de l’alcalde Salat o de l’empresari Vidal de Montpalau; a Guissona pels carrers del doctor Eduard Camps, dels Notaris Josep Faus o Roca Sastre o la plaça del Bisbe Benlloch; a Torà pels dels doctor Maluquer o Solé Forn; a Sant Guim de Freixenet pel carrer del mossèn Joan Bòria, del doctor Lluch o del músic Ricard Viñes… Però, i les dones? Potser no hi ha cap dona a la història de la Segarra que sigui mereixedora de ser recordada en els nostres carrers i  places?

A Sant Guim de Freixenet trobem una de les poques excepcions a l’homogeneïtat masculina, quan descobrim a les afores el carrer dedicat a Roser Baella (personalitat que desconec i sobre la qual agrairia informació). Més enllà, només noms dedicats a marededéus (les molt nostrades Montserrat i Núria) i algunes santes… Al nomenclàtor cerverí, a banda d’un carreró dedicat a les bruixes i tot un pla a les Verges, es redueix la presència femenina a tres dones, exemples de virtut, constància i religiositat: la reina Isabel, la Catòlica (les capitulacions matrimonials de la qual, amb el rei Ferran, es van signar a la ciutat), la venerable Mare Maria Güell i Puig (que va prendre els hàbits a Cervera i va fundar la congregació de Missioneres Filles del Cor de Maria) i la beata Mare Anna Maria Janer (filla de Cervera i fundadora de la Congregació de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell).  En conseqüència, si una dona pretén assolir ser recordada en un carrer o plaça de la capital de la Segarra sembla requisit imprescindible regnar o bé prendre els hàbits i conservar íntegre la virtut.

Constatat aquest fet, correspon revisar els libres d’història local per verificar si és justa o no aquesta mancança de dones amb prou mèrits per a veure el seu nom immortalitzat en una adreça postal de la Segarra. La resposta serà, evidentment, negativa. Moltes són les dones que figuren al lloc d’honor de la història de la comarca i que, per justícia, mereixerien el seu carrer. És aquest un camp on la historiadora de l’art de Sanaüja, la Dra. Garganté, ja va dedicar un extens article dins la revista Segarra, i on el diccionari pòstum sobre Gent de la Segarra de Josep M. Razquin ja pot il·lustrar prou, per la qual cosa no és el lloc per reproduir la llista sencera, però sí que hi ha algunes dones segarrenques que no està de més reivindicar… Les meves preferides són:

Guinedilda, repobladora que, al capdavant de la seva família i dels seus tres fills, Miró, Guislabert i Amat, va rebre de mans de la comtessa Esmessenda el dret a ocupar el territori que és avui Cervera. Ella, als confins dels comtats catalans, ben a prop dels dominis de la taifa de Lleida, va emprendre a inicis del segle XI la tasca d’artigar els boscos, guanyar camps de conreu i pastures, repoblar i governar una terra perillosa, erma i abandonada. Primera ocupant d’aquestes terres, va arribar més lluny que cap home en la seva colonització i va veure reconegut el seu esforç adquirint per aprisió aquest locus horribilis en mig de la frontera. Guinidildi femina, diuen les cròniques, en nom propi, i no de cap marit, va fer fèrtil la terra erma i va dirigir la construcció dels primers habitatges i fortificacions de la ciutat de Cervera.

Aldonça d’Ivorra i Roig, nascuda l’any 1454 a Cervera i pertanyent al llinatge dels Alemany, amant primerenca del jove rei Ferran II d’Aragó. Del rei catòlic va tenir un fill bastard, Alfons, que amb el temps va esdevenir arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó. Casada després amb el vescomte d’Èbol, va tenir dos fills més. Diuen que és l’ascendent de bona part de les  cases reials europees, així com de la major part de l’aristocràcia espanyola.

Ignàsia Brach, mestressa de taverna coneguda com la “Nasa Tabaco”. En l’ambient repressor i hostil a la disbauxa de la Cervera del segle XVIII, la Nasa regentà un cafè al carrer Major on els estudiants s’abastien de tabac, begudes i menjar, s’escalfaven davant d’un acollidor foc a terra i practicaven un esport, el billar, que fou portat per aquesta dona emprenedora i que, encara avui, dóna fama i orgull a Cervera.

Josefina Comerford, aristòcrata i militar espanyola que, des de la foscor de la Universitat de Cervera de la primera meitat del segle XIX, a cop de fuet i proclama enardida, va instigar i capitanejar la lluita contra els primers envits del lliberalisme a les nostres contrades. Injustament oblidada, és hora que algú s’entretingui en recuperar la seva figura, tant fascinant com inquietant.

Guinedilda, Aldonça, Nasa i Josefina són uns simples exemples testimonials. Ben segur que molts d’altres vindran al cap del pacient lector i, qui ho sap?, estimularan als batejadors oficials de places, avingudes i carrers a donar un toc femení en un nomenclàtor vigorosament viril.

Imatge

Nota: agraïment especial als amics Maria Garganté i a Joan Yeguas, pels comentaris inspiradors

L’amazona reialista

Molts són els personatges que han marcat la història de la nostra comarca -i del nostre país-, i que han estat bandejats per aquells que sostenen la ploma de cronista oficial. Aquests dies, saltironejant entre les pàgines d’esgrogueïts llibres, m’he picat de morros amb una dona que, per la seva doble condició de fembra i de reaccionària, tenia tots els números per ser oblidada per la historiografia oficial i esdevenir un espectre de llegenda. El seu nom és Josefina de Comerford MacCrohon, però al seu temps fou coneguda com “la dona general” o “l’amazona reialista”.

La biografia d’aquest pintoresc personatge, emmarcada en la primera meitat del segle XIX entre les raneres de l’absolutisme borbònic, ha estat objecte de relats novel·lats que l’han desfigurat i que enterboleixen la realitat històrica. De fet, bona part del que ens ha arribat parteix de la novel·la “Josefina Comerford o el fanatismo”, obra de l’escriptor, polític i diplomàtic Agustín de Letamendi qui, segons diu un detractor, havia intentat de bades festejar-la i, havent rebut carbasses, va escriure en despit la novel·la difamatòria.

No obstant, sabem que Josefina era filla d’una família de catòlics irlandesos exiliats a Ceuta durant les persecucions de Cromwell. Educada entre religiosos, dins una família aristocràtica de fervor catòlic, de ben petita li van inculcar que era cridada per una transcendental missió. La seva joventut va transcórrer entre Viena, Roma i Dublín, on es va acostumar a moure’s entre la intel·lectualitat més rància de l’època.

En plena guerra civil entre absolutistes i constitucionalistes, durant el Trienni Lliberal, va retornar a la península, i va prendre partit per les forces conservadores. Així, lluitaria en el bàndol reialista instigat per Carlos María Isidro de Borbón, germà del rei i partidari d’alliberar la monarquia hispànica del jou imposat per lliberals i francmaçons. Males llengües, induïdes per Letamendi, diuen que seria amant d’Antonio Marañón, “el Trapense”, antic monjo convertit en guerriller del qual expliquen cavalcava amb el fuet en una mà i un crucifix a l’altra, cremant pobles de dia i passant el rosari de nit. El que sí està contrastat és que al seu costat va participar a la presa de la Seu d’Urgell i en la proclamació de Fernando VII com a rei absolut d’Espanya, acció per la qual  s’auto-atorgaria el títol de comtessa de Sales.

No obstant, el veritable protagonisme de Josefina es desenvoluparia després de la dissolució de la Regència. Val a dir que, quan va recuperar el poder absolut, el Monarca mai va agrair l’esforç dels revoltats, per la qual cosa podem intuir que a la nostra heroïna li va quedar cert coragre.

De resultes de les seves accions amb el Trapense (se li atribueixen una bona colla de crims i violències per l’Alt Aragó), se la destina a Barcelona, on la trobem confinada quan esclata la guerra dels Malcontents. De nou, un alçament reialista pren les armes com a reacció de l’obertura del rei Fernando VII cap a sectors moderats del liberalisme, a la manca de reconeixement dels mèrits militars guanyats a les anteriors conteses i en contra de mesures aperturistes com l’abolició de la Inquisició. Al crit de “Visca el rei i mori el mal govern” es proclamà el “Manifiesto de los realistas puros” i s’inicià una nova insurrecció, els focus principals de la qual s’emplacen a Manresa, Vic, Olot i Cervera.

Josefina se les va empescar per fugir de Barcelona i instal·lar-se a Cervera, on reuní els mitjans necessaris per formar un ardit grup ultra-realista, integrat per un bon nombre de clergues. Es diu que el claustre de la Universitat l’hauria acollit amb el pretext que estava endimoniada i que allí se n’encarregarien de curar-la… Sigui com sigui, es converteix en el veritable centre de la conspiració, mantenint contacte amb totes les faccions del Principat i coordinant comunicacions amb forces afins d’Espanya i l’estranger. La llegenda la situa lluitant com a general al capdavant de les tropes, cavalcant sense deixar anar mai l’espasa, o tancada a la biblioteca universitària, envoltada de llibres de guerra, prenent notes, fent dibuixos, dissenyant estratègies i escrivint memòries, proclames i cartes. Diu una crònica de la guerra que “Dª María Josefa de Comerford, condesa de Sales, olvidada de la delicadeza de su sexo, y sin duda deseosa de ocupar un lugar entre las mujeres célebres, guiada por su imaginación exaltada y romántica, se convierte en un tribuno del pueblo, excita la turbación, admite los conjurados en su casa, dirige sus planes y los anima con su propio valor”.

També se li atribueix fer creure als seus partidaris que la causa comptava amb el suport de la Santa Seu, el govern francès i l’emperador rus, que es proposaven subministrar-los recursos i forces. L’auxili mai va arribar i ben aviat el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, va sufocar la revolta i va fer executar a tots els capitostos, llevat de Josefina, que segons un document de l’època “La cuchilla de la ley hubiera caído infaliblemente sobre esta mujer turbulenta y audaz si el Monarca, compadecido de su sexo, no se hubiera dignado imponerla por pena de su crimen una reclusión en un convento de la ciudad de Sevilla donde viva en paz, sin degradar su nacimiento, y con el decoro que exige su estado de soltera”. La seva reclusió va durant vint anys, fins que la desamortització va permetre que abandonés el convent. Els deu darrers anys de la seva vida són del tot desconeguts i se sap que va morir d’una pulmonia en una humil caseta sevillana…

Tot i que Pérez Galdós i Pío Baroja es mostren fascinats per la seva figura, avui ningú recorda la generala, però, potser, algun dia, algú rebi una xurricada perduda pel seu fuet i n’escrigui unes línies que reivindiquin el seu lloc dins la petita història de les nostres contrades…

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...