Rojo, separatista y toranés

Tornem a estar en període preelectoral. Els esdeveniments se’ns precipiten. La coalició que ha estat majoritària a Catalunya s’ha col·lapsat i el President Mas, consumat el divorci de Convergència amb Unió, va a la recerca desesperada de la massa social que, més enllà dels convergents, li permeti presentar-se en condicions per liderar el Procés. I una de les cartes que més exhibeix és la seva condició de querellat per haver endegat la consulta del 9 de novembre. Personalment, l’argúcia de presentar-se com a víctima, massa emprat darrerament (i cínica) des de les files polítiques, en general, i convergents, en particular, em fa recordar aquells que, durant una altra època democràtica contemporània, van acabar engarjolats per defensar la llibertat de la nació: el 6 d’octubre de 1934, els membres del Govern de Catalunya van ser empresonats per tenir la valentia de declarar l’Estat Català.

Cèlebre és la fotografia del President Companys i els Consellers de la Generalitat entre reixes, reclosos al vaixell-presó Uruguay, on s’hi estarien entre octubre de 1934  i gener de 1935, abans de ser traslladats a la presó Model de Madrid, on hi romandrien privats de llibertat un any més. Entre aquells consellers s’hi comptava el cerverí Joan Comorera, de qui vam parlar al seu moment i al qual la seva ciutat li rendeix un homenatge dedicant-li un carrer i un centre de formació d’adults. Però en Comorera no era l’únic segarrenc: també s’hi comptava en Martí Esteve i Guau, nascut a Torà l’any 1895, i que exercia les funcions de Conseller de Finances al Govern del President Companys.

En Martí, fill d’un farmacèutic de Torà, amb botiga a la plaça del Vall, de ben jove havia destacat en la seva formació de jurista, rebuda a la Universitat de Barcelona. Amb vint-i-dos anys fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amb vint-i-tres anys secretari de la Mancomunitat de Catalunya. També fou un dels fundadors del partit Acció Catalana Republicana, d’ideologia nacionalista, republicana i lliberal, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de Núria, diputat a les Corts espanyoles i, finalment, Conseller de Finances de la Generalitat. I fou aleshores quan, arran de la declaració unilateral d’independència feta pel President Companys, des del balcó de la Generalitat de Catalunya  i acompanyat pels seus consellers, fou detingut i empresonat al funest vaixell – presó.

Els informes de la policia de Barcelona van qualificar a Martí Esteve de “maléfico sujeto”. Amb l’esclat de la guerra civil se’l considerà “uno de los más eficaces colaboradores pro-causa rojo-separatista y por ende de los más tenazmente opuestos al triunfo de las armas Nacionales”, provocant les ires dels franquistes per haver gestionat les indemnitzacions a tots els castigats pels fets de 6 d’octubre o per haver participat dins la Comisión de Compras de Guerra para el Ejército Rojo. Diu també un informe policial que Esteve “fue el hombre que puso toda su inteligencia al servicio de la maldad” i se’l responsabilitza d’organitzar la sortida de diners, joies i obres d’art cap a França abans de l’ocupació franquista.

Per tot això, l’any 1939 va haver de marxar a París, on exerciria d’advocat  de l’ambaixada espanyola, i, a continuació, a Cuba, on deixaria la política per dedicar-se a l’escriptura i muntar una fàbrica d’olles, calderes i mobles. Finalment, després de la revolució cubana, va emigrar a Mèxic, on treballà de traductor i d’agent del Banco Nacional de México. Moriria l’any 1980 a l’exili.

No he trobat pas el nom d’en Martí Esteve dins el nomenclàtor de carrers de la vila de Torà i sembla que ja pocs el recorden. És un bon moment per a reivindicar-lo com a home compromès amb uns principis i uns ideals, a partir dels quals actuaria fins al límit (fins a ser engarjolat i haver de marxar a l’exili per no tornar mai més) pel seu servei a la Nació i la Ciutadania.

Si finalment tenim eleccions el proper 27 de setembre i la voluntat popular concedeix majoritàriament el poder a les formacions partidàries de la independència de Catalunya, veurem si els membres del nou govern també tenen la valentia d’aquells predecessors de fa setanta anys i quin nivell de dolor són capaços d’assumir per complir amb el mandat del poble. Donem-los el benefici del dubte i recordem-los que abans que ells, d’altres, com el President Companys, el cerverí Comorera i els toranès Esteve, sí que van estar a l’alçada, sacrificant llibertat i, fins i tot, vida, per la il·lusió de l’alliberament nacional de l’Estat català, de la consolidació d’una “Catalunya liberal, democràtica i republicana (…) en solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret” (vés per on).

Giri a l’esquerra per Comorera

“El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalitats. En la línia oposada nosaltres hem d’exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l’autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria”. L’autor d’aquestes ratlles és Joan Comorera i Soler, polític nascut a Cervera l’any 1894. Conseller d’Economia i Agricultura al Govern de la Generalitat, el 6 d’octubre de l’any 1934 va participar en la declaració de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, fets que el portaren una llarga temporada, juntament amb el President Companys, a la presó de Cadis.

Avui cal reivindicar Joan Comorera i el seu llegat polític i ideològic. Temps després del fracàs de la declaració de l’Estat Català i l’empresonament del Govern, ell va ser capaç de reunir les forces obreres i catalanistes del país en una de sola. El 23 de juliol de 1936 fundava el Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, i n’ocupava la primera secretaria general. Des del PSUC, el cerverí va lluitar amb força contra el feixisme, pel dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, per la República catalana i per l’emancipació de la classe obrera. Acabada la guerra, a l’exili, la seva defensa de la independència del PSUC front el Partit Comunista Espanya també li va valer l’enemistat de la Pasionaria (“en Moscú sólo hay sitio par un partido comunista espanyol”, li etzibà) i la conxorxa dels camarades comunistes espanyols, que van tramar un pla per liquidar-lo i del qual va haver de fugir retornant a Catalunya sota identitat falsa.

Entre 1950 i 1954, des de la clandestinitat i amb la única ajuda de la seva esposa, Rosa Santacana, va publicar trenta-dos números de la revista Treball. Però un mal dia i a conseqüència d’una delació, va ser detingut per la policia secreta franquista. Va patir quinze dies de tortures i tres anys de judici. Tot i la defensa assumida per un altre cerverí, l’advocat Josep Benet, de pensament netament  independentista, fou condemnat a trenta anys de presó. No obstant, no els va poder complir: l’any 1958 moria a la presó de Burgos pels estralls dels maltractaments rebuts.

Comorera és un exemple de la lluita per la unitat de les esquerres i, alhora, pels drets nacionals de Catalunya. Cercava assolir un Front Nacional que fos “l’aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històric” (com escriví l’any 1939). Avui, quan l’hereva d’aquell PSUC que va fundar, la formació Iniciativa per Catalunya, aposta perquè Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, un Estat, però dins d’Espanya, i relegui l’opció independentista a la consumació de la frustració d’una nova (enèsima) oportunitat d’enteniment i bilateralitat amb l’Estat espanyol, cal recordar Comorera i la seva màxima “som catalans per naturalesa, espanyols per coacció”.

Per tot això, convindria a les forces d’esquerres tenir present a Joan Comorera. Potser amb el seu consell trobarien arguments per superar les diferències sectàries i, en un afany integrador, unificar esforços per plantar cara als abusos del capitalisme voraç i les burles de la casta dels de sempre:  “perquè no torni a succeir mai més, contra el llop carnisser del capitalisme monopolista no coneixem, companys, més que una recepta: la del nostre Manelic” (conferència “La Nació en la nova etapa històrica”, 1944). I també al front de la defensa de la nació,  en el camí del treball vers la consecució de l’Estat sobirà i independent: “Catalunya, retallada, trossejada, esclavitzada, és per sempre una nació i els catalans, pàries en la pròpia terra mare, privats de tots els drets i llibertat, no hem perdut ni venut la consciència nacional i ens servim del nostra idioma mil·lenari com el més preat instrument de cultura: de pensament, de sentiment, de treball, d’acció, de lluita ” (article “Catalunya és una nació”, 1952).

Així doncs, a banda de recordar-lo entre l’avinguda Macià i el carrer Tarradellas, amb el nom d’una via urbana (honor que comparteix amb diversos representants de l’antic règim i fins i tot d’algun militar feixista), mereix tenir més presència a l’imaginari de la seva Cervera natal. I que consti que no és poc mèrit que, com a docent que era, doni nom a un centre de formació d’adults, però trista paradoxa és que aquest estigui emplaçat a un carrer dedicat al Duque de Ahumada, l’aristocràtic fundador de la Guàrdia Civil, cos armat on s’integrava la Brigada Político-Social que el va detenir i torturar quan comptava seixanta anys d’edat.

Però, fet i fet, rellegir pàgines esgrogueïdes ens fa mandra a tots plegats, i reivindicar ideòlegs comunistes encara produeix gratera. Som més de batalletes de contertulians, piulades enginyoses i lemes creatius, que de visitar vells lluitadors derrotats en una guerra que ens sembla llunyana. És més modern afirmar que ja no existeixen diferències entre les dretes i les esquerres, que identificar-se i comprometre’s amb un ideari decididament transformador… Nogensmenys, com va escriure algú, si no aprenem de la història, ens veurem condemnats a repetir els errors comesos en el passat.

Nota: agraïment a en Jaume Marsol i en Juli Lago pel seu apunt a temps