Put a fem

La setmana passada, una misteriosa onada de ferum va envair els aires barcelonins. La ciutadania va omplir les xarxes i els telèfons d’emergències alarmada per una pudor a la qual, habituada als flaires de tub d’escapament o d’aromatitzador de botiga franquiciada, se li feia estranya. La fortor semblava tenir una font orgànica -“pudor a merda” denunciaven molts-, i venir de l’oest, per la qual cosa el dit acusador va apuntar cap a la pagesia. D’aquesta manera, tots els mitjans de comunicació donaren per fet que l’origen de l’enigma es trobava al Parc agrari del Baix Llobregat, on un pagès havia administrat fems a tres hectàrees de conreu. A l’endemà, però, la insidiosa olor persistia i el seny portava a dubtar que tant petitíssima finca pogués empudegar tota Barcelona, des del Llobregat al Besòs, arribant fins a més de deu quilòmetres de distància. En conseqüència, es varen obrir les més diverses teories, que abastaven des d’hipotètics carregaments estibats al port, fins a metà alliberat al fons marí, passant per teories conspiranoiques basades en l’amenaça terrorista i acudits polítics inspirats en la corrupció política i l’obertura de finestres de seus embargades. Sigui com sigui, l’origen de la pudor no s’ha pogut identificar i l’enigma roman obert per qui el vulgui investigar. L’episodi, però, no és aïllat: de fet, misteris olfactius semblants s’han esdevingut darrerament a les ciutats de Huelva, Ciudad Real o A Coruña (on s’han buscat culpables al polígon petroquímic, a l’adob dels parcs públics o a les activitats portuàries).

Els qui vivim al camp, però, sembla que davant l’agressió de la pudor no tenim gaire dret a protestar. A les olors orgàniques, emanades de les tasques agràries d’adob del camp o de les activitats ramaderes vinculades als purins o la gallinassa, s’hi sumen també les d’origen industrial, com l’inquietant “olor de xiclet” que versa el Petit de Cal Eril en el seu retrat de Guissona o les pudors desfermades que deixava anar la Pet Food de Ribera d’Ondara. També,  darrerament, hi podem afegir els efluvis repugnants dels llots de depuradora que, venuts com a fertilitzant barat, estan convertint camps de secà en veritables abocadors de residus urbans i industrials. No ens ha d’estranyar, a fi de comptes, que durant l’episodi de la pudor, algun cínic urbanita piulava amb tota cruesa a l’alcaldessa de Barcelona que “si volgués olorar a merda, marxaria a viure a Lleida”.

No n’hi ha prou amb que l’aire que es respira no representi cap perill per a la salut, també ha de resultar fresc i agradable, i aquests factors es poden mesurar. Cert és que és difícil avaluar el nivell de mal olor i sovint s’acostuma a establir com una mera percepció subjectiva, però també és cert que la qualitat odorífera de l’aire és un factor de forta incidència per establir la qualitat de vida d’un lloc. Són pocs coneguts els mètodes, però existeixen un seguit de tècniques que permeten valorar les dues sensacions simultànies que deriven de la percepció de l’aire: l’olfactòria i la irritant. Ja al segle XVIII, el polític i científic Benjamin Franklin (inventor de les lents bifocals, les aletes de nedar o el parallamps, entre d’altres creacions) va inventar un odorímetre per calibrar les olors. A dia d’avui, s’empra l’olfatòmetre, que gradua els olf de l’aire. Un olf és la mesura de la força de l’aroma i equival a l’olor d’un adult que es dutxa 0,7 cops al dia, es canvia de roba interior a diari i realitza una baixa activitat quotidiana. Els experts empren aquesta mesura a l’hora de valorar les molèsties que poden generar els productes i les activitats, i el graduen per metre quadrat. Així s’estableix, per exemple, que el marbre fa 0,01 olfs, un infant jugant 2 o un fumador habitual 25.També, com a alternativa, s’empren grups de persones considerades “olfactes experts”, seleccionats després de nombroses proves i en funció del seu llindar olfactiu, que detecten i analitzen en cada cas les incidències odoríferes.

Per tant, esdevé del tot inadmissible que, com cada cop més se sovinteja en els informes de Medi Ambient, es digui que tal o qual projecte industrial no farà més “que l’olor habitual pròpia de les activitats agrícoles” o “de les dejeccions ramaderes habituals d’una granja”. L’impacte hauria de ser parametritzat i mesurat, de la mateixa manera que ho és el consum d’aigua o energia, la distància a nuclis o l’afectació lumínica. Establir-ho a l’engròs suposa donar un xec en blanc perquè la contaminació de l’aire i la immissió de la fortor no se sotmeti a cap tipus de control ni, en conseqüència, limitació.

Hi ha un conte infantil que comença dient que “això s’esdevingué fa molt de temps, quan l’únic fum que feia pudor era l’alè dels dracs…”. Aquells temps remots han quedat enrere i ja no tornaran mai més, però avui hi ha qui ens vol explicar contes on els dracs no en tenen prou amb empudegar-ho tot amb el seu alè, sinó que a més pretenen cruspir-se la princesa i quedar com els bons de la història.