Prometo estarte agradecido

Aquest dissabte 10 de juliol, com centenars de segarrencs -alguns dels quals fins i tot han ocupat portada a la Vanguardia del dia 11- vaig acudir a la manifestació de Barcelona. Sota el lema “Som una nació. Tenim el dret de decidir”, més d’un milió de catalans i catalanes reivindicàrem la nostra dignitat com a país i el dret de decidir el nostre futur.

Des de fa anys sóc habitual de manifestacions. La meva tendència inconformista (tal vegada “pancartista”, diria aquell) m’ha fet sortir al carrer per protestar contra guerres i globalitzacions, per reivindicar la llibertat de la nació catalana i per donar suport a moviments per la pau i la justícia. No obstant, cap manifestació he viscut tan massiva, decidida i unànime com aquesta. El Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, la Gran Via i tots els carrers adjacents eren curulls de gent clamant per la sobirania de Catalunya.  Més d’un milió de persones, de totes les edats, orígens i condicions, mostraven alhora l’enuig amb la situació actual i la decisió madura d’emancipar-se de l’Estat espanyol. Una riuada d’estelades i un crit unànime per la independència revelaven la fi d’etapa i el començament d’una nova època, carregada d’esperances i reptes de futur. En aquell moment d’eufòria, al bell mig de la gentada, vaig pensar que per viure aquell moment històric, com varen ensenyar-me els pares i Rosendo Mercado, era obligat donar les gràcies a algú…

El primer que em va venir a la ment fou pensar en el President Montilla. No puc negar el seu mèrit en la sortida digne d’un Mihura el dia de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional, la contundència del primer missatge i la crida al poble català a la manifestació unitària. No obstant, la desinflada posterior, la rebaixa immediata de to i la ridícula polèmica que va pretendre convertir la senyera en una pancarta, ha demostrat l’obediència del President a les prerrogatives centralistes del seu partit i que el model federalista amb el que s’omple la boca no se’l creuen ni al carrer Nicaragua. No li he d’agrair res.

En segon lloc, vaig pensar en els partits catalans sense obediència estatal. Tot i això, de seguida vaig recordar la imatge d’uns pactant a Madrid una primera retallada a un Estatut (ja de per sí mesell) aprovat per àmplia majoria al Parlament català; d’uns altres votant i defensant un model de finançament que -tard i malament- fixava uns paràmetres fins i tot per sota dels mínims estatutaris; i d’uns tercers que, sempre seguidistes i submisos al partit majoritari, ara treuen de l’armari l’arnat lema “volem l’Estatut” i defensen una fugida endavant. Tampoc aquests mereixen el meu agraïment.

Els expresidents, potser? Quatre expresidents del Govern i el Parlament feren un crit unànime a participar en la mobilització, defugint diferències d’ideologia i color. No obstant, bona part de la situació actual té les arrels en fets del seu mandat. Ells varen tenir el poder durant una bona colla d’anys i certs mals que ara arrosseguem es deuen a decisions errònies i poc valentes del passat. Gràcies per venir, padrins, però no és mèrit vostre!

Les plataformes i les entitats civils, aleshores? Òmnium cultural ha convocat oficialment la manifestació i ha resistit a les pressions per mantenir el lema. Tampoc es pot negar el gran mèrit de les múltiples entitats que han encarrilat la societat civil, incentivant i convocant les consultes sobiranistes, organitzant les manifestacions de Brussel·les o Ginebra, les conferències i xerrades difonent i explicant la viabilitat del projecte sobiranista o pressionant els polítics i els medis de comunicació per posar la independència a debat… Tot i això, el seu àmbit d’actuació i influència, sovint ignorats pels mass-media, és força limitat. La seva lluita és més silenciosa i no pas esclatant, com aquesta manifestació.

Aleshores, a qui li ho de d’agrair? Ho tinc clar: al Partido Popular i al Tribunal Constitucional.

Gràcies, peperos! Sense el vostre recurs, ara Catalunya s’eternitzaria com una autonomia més, encaixada dins el Reino a partir d’unes normes que l’encotillen, espolien i humilien. Gràcies, Sr. Rajoy, per obrir-nos els ulls i evitar que encara creguem -il·lusos de nosaltres!- poder viure plenament en català, veure compensat el nostre esforç fiscal i fer sobreviure la nostra identitat nacional, sense caure fagocitada per l’Estat espanyol.

Gràcies, il·lustríssimes senyories! Sense la seva sentència, encara pensaríem que el futur d’una Catalunya en llibertat i projectada plenament a Europa era compatible amb la pertinença a l’Estat espanyol. Gràcies, Sr. Gay, per fer-nos entendre que la Justícia espanyola és un òrgan messetari i carpetovetònic, que no ens deixen ser una nació, sinó una regió dins la indissoluble i unitària Espanya i que, per molt que ens esforcem en generar riquesa i dinamisme, no tenim cap dret a demanar una justa compensació econòmica.

A vosotros, distinguidos amigos, ¡muchas gracias! Missatge rebut. Ara actuarem en conseqüència.