Arxiu del Bloc

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
CongrésPerò, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

IMG_20160113_095421Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

plage

 

 

Anuncis

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

Ateneu 1-12-15

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...