Un dia a la comarca

Dos mil visitants acudien al meu poble el cap de setmana passat a gaudir de la setena edició de la Fira de la Flor de Florejacs. Val a dir que el número és una estimació de l’organització d’impossible qüestionament, ja que, potser per fortuna, el municipi no gaudeix d’una policia local que s’encarregui de retallar el còmput d’assistents a concentracions humanes de naturalesa no esportiva.

Els darrers dies, la colla de Florejacs havia lluitat de manera quasi-titànica contra els elements. Una inclement pluja havia xopat pavellons i tendals, fent-ne perillar l’estructura,  i havia amarat l’espai d’aparcament fins a convertir-lo en un patamoll que dissuadia d’estacionar-hi sense la certesa de retirar-ne el vehicle enfangat, tibat per una sirga i remolcat per una grua. Entre ruixat i ruixat, les boires matinals feien invisible el perfil encastellat del poble, quan no uns vents, arrauxats i freds, amenaçaven en fer voleiar les instal·lacions florals que embellien i perfumaven el nucli… No obstant, el lliurament d’ous a Santa Clara i l’elevació de rogatòries i precs a Sant Anticicló, donen resultat el jorn immediatament anterior i un doble arc de Sant Martí posa fi a un diluvi que presagiava ofegar dins un gran toll totes les il·lusions i els esforços col·lectius.

Superat l’assetjament meteorològic, Florejacs reneix fet un autèntic verger, on les flors somriuen als visitants des dels racons més ignots i on la gent de la Segarra s’hi fa trobadissa, deixant anar les seves passes en un deambular enjogassat. En un ampli pati de vistes panoràmiques sobre la plana de l’Alt Sió, hi troben una ceramista riallera de Viver que instrueix als infants en l’art de fer un gerro amb fang; els minyons xalen pastant el fosc element i enllotant-se les mans. Ben a prop, uns orgullosos segarrencs acompanyen a tothom que s’hi atansa al llarg de la seva col·lecció d’eines tradicionals de la pagesia i estris de la vida al camp. Més enllà, el Brut i la Bruta, gegantassos de Torà, acompanyats del Brau Constantí, es planten al costat d’Eliardis, la gegantona de Florejacs, que avança escortada pels capgrossos Bernat, Perot, Ludovico i Diego Chapotín, èmuls dels cavallers embruixats per la dama del castell. Tots plegats, ballant al so de les gralles dels diables de Cervera i seguits per lo Carranco Bilandó, enrondaran els carrers del poble guiant la gernació de visitants.

Mentrestant, dins la vila closa, un col·lectiu d’activistes segarretes mostren la seva exposició de fotografies de paisatges comarcals, mentre uns veïns de Montroig distribueixen el manifest que il·lustra l’exposició i un fill de Sedó conversa amb un altre d’Hostafrancs, que, com és molt de la broma, li explica acudits guarnits amb onomatopeies cibernèticament escatològiques. A pocs metres, les enriolades noies de Riber emboliquen amb cel·lofana les seves acolorides llaminadures de xocolata per obsequiar una nena de Tarroja, mentre una artista de Gospí atansa els seus sabons a dos padrins de Sanaüja perquè en puguin flairar les aromes. Al costat, un xicot de Sant Guim de la Plana, guitarra en mà, s’esforça per ambientar musicalment la seva parada de quadres pintats artesanalment i, al seu costat, el polifacètic llibreter de Sedó conversa sobre gastronomia, agricultura i numismàtica antiga amb un productor de vins de l’Ametlla i un ramader d’Ivorra, que s’ha aturat a fer un tast del fruit de la vinya i del treball dels homes.

Arribat el moment, des del balcó de la torre del castell, es fa saber que el premi del certamen de portes florides és per a l’associació veïnal del Llor, les membres de la qual piquen de mans contentes al conèixer la bona nova. També es fa saber la decisió del jurat del concurs de confecció dels tradicionals majos, que condecora el treball d’una veïna de Florejacs, i el veredicte del jurat del certamen literari, guanyat per un lletrat de Guissona que, en dosis equivalents d’ironia i agraïment, aprofitarà el seus minuts de glòria per exposar a tots els presents on ha trobat les muses. A continuació, un periodista de Sant Guim de Freixenet rep de mans de l’alcalde de Torrefeta i Florejacs, fill de Selvanera, el guardó que l’acredita com a Flor de Florejacs, i, per acabar l’acte, tots els presents poden escoltar les paraules del President del Consell, arribat des de Sisteró.

Al mateix temps, una artesana de Guissona ja ha enllestit els preparatius pel taller de sabons tradicionals, al mateix lloc on la biòloga de Cervera impartirà un curs de condiments preparats amb herbes aromàtiques i flors silvestres. Al seu torn, els jardiners de Calaf munten la seva instal·lació –a tocar de la mostra de cadires decorades de Biosca-, en la qual animaran a acolorir flors als infants i s’engrescaran rumiant en totes les possibilitats que els brinda aquell entorn que fins aleshores els era desconegut. Travessa la plaça un colomí, arribat de la capital de la Baixa Segarra, que retrata el cingle de l’empedrat natural del clos del poble per una imatge que es farà popular a la xarxa, i es creua amb una emprenedora parella de Sant Antolí, càmera a l’espatlla ell i micro en mà ella, que, atents a tots els detalls, van enregistrant-ho tot pel seu projecte televisiu entusiasmador i cibernètic…

Quan es pongui el sol, els farandulàires de Cervera es repartiran pels espais de l’interior de la muralla per a encarnar-hi als protagonistes de la llegenda de la Dama de les Flors, il·luminats tènuement per candeles i torxes, i impertorbables a les fredes ventades del vent del nord.

Dos quilòmetres enllà, a l’ombra del castell de les Sitges, l’església de Sant Pere obrirà demà les revellides portes i, amb la cara neta, despertarà del seu secular silenci litúrgic amb versos vessats per poètiques plomes de Guissona i Sanaüja.

Tot plegat, un veritable cafarnaüm de gent vinguda de tota la Segarra que, sense cap altra pretensió que cercar uns instants de felicitat, s’han fet trobadissos en un dels més de cent minúsculs pobles que constitueixen l’essència rural de la comarca.

Ben segur que aquest no és el dia de la comarca i que de mancances n’hi ha tantes com virtuts, però Florejacs evidencia que, sense incomptables reunions de tècnics i polítics, sense enginyeries pressupostàries, sense orquestres melòdiques, sense botifarrades generals, sense lluïments protocol·laris i sense padrins poderosos, però amb la suma d’esforços col·lectius, amb grans dosis d’entusiasme i generositat, amb estimació fervorosa pel territori, amb visió de futur i amb confiança vers els amics, un dia a la comarca pot esdevenir inoblidable, agermanant i suggestiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.