Arxiu del Blog

Martirologi contemporani

La paraula màrtir al·ludeix la persona capaç de posar en risc vida i integritat física en defensa dels seus ideals; aquell home o dona que, amb valentia, és capaç d’assumir la repressió i la violència de qui exerceix el poder de punir-lo, conscient que serà agredida per manifestar unes conviccions o propugnar una causa que són contràries als qui ostenten l’autoritat. El vocable deriva del grec “martyr” (testimoni) arrel que referma la idea de la manifestació conscient i la defensa fins al darrer extrem d’una convicció íntima, ferrenya i valenta.

La història de les religions estan plenes de màrtirs, persones que s’han lliurat, de grat o per força, als correctius, a les tortures i a la mateixa mort per la perseverança en la seva Fe. El baptisme de sang és recordat pels fidels i és venerat com a exemple de persistència en les creences. Cristians, jueus i musulmans reten contínuament homenatge als seus màrtirs de totes les èpoques i en mostren amb orgull i veneració relíquies i imatges com a testimonis d’una causa per la qual ben val lliurar la vida.

No obstant, els martirologis no són –ni molt menys- patrimoni de les confessions religioses. De fet, els temps actuals, on la dictadura del pensament políticament correcte, la imposició d’un pretès monolitisme estructural i el corró d’unes lleis que perpetuen els privilegis d’alguns i l’opressió d’altres o reprimeixen la lliure expressió i el progrés social i ideològic, obliguen cada cop més a la ciutadania a haver d’escollir entre la submissió o la rebel·lia, entre la docilitat o la desobediència. Aquell qui tria la segona opció és el pioner que fa avançar la societat, tot i que té tots els números per veure’s sotmès a un càstig que, potser no li causarà la mort, però ben segur que li serà humiliant i dolorós.

Dins la nostra societat civilitzada actual, on l’Estat té el monopoli de la violència i la coerció, els màrtirs ja no són introduïts dins un barril carregat de trossets de vidre i llençats costa avall, ni són escorxats lentament, ni tan sols decapitats, si no que el sabre castigador que els colpeja  arriba revestit perversament de legalitat, subordinació i obediència deguda.

No cal anar gaire lluny, com suposaria recordar a Rosa Parks negant-se a cedir el seu seient a un blanc dins un autobús d’Alabama ni a José Bové desmuntant peça a peça el McDonnald’s de Millau, per relacionar casos on, a través de l’actitud pacífica, però pertinaç, s’ha aconseguit irritar el poder i fer-lo saltar del seu setial… No fa pas tant que eren empresonats un seguit d’homes per gosar negar-se a agafar el fusell i embotir-se dins un uniforme perquè la seva consciència els impedia obeir a l’allistament del servei militar. Amb el sacrifici d’aquells primers valents que, en defensa de la no-violència i l’antimilitarisme van objectar a acudir a les milícies, des de fa pocs anys (molts menys dels què sembla) la joventut no ha de regalar un any de la seva vida a l’exèrcit.

Avui veiem com l’activista contra el deute extern i l’oligopoli financer dels bancs, Enric Duran (en Robin Bank a qui dedicà una balada el músic de la Figuerosa, Xavier Mayora), ha passat una temporada a la presó i la fiscalia encara li demana una reclusió de vuit anys perquè, emprant les pròpies argúcies del sistema, va retirar mig milió d’euros dels bancs per repartir-los entre col·lectius altermundistes. També constatem com cauen multes i amenaces d’embargament sobre tots aquells que han participat a les campanyes de desobediència contra els peatges, seguint la consigna de #novullpagar, o s’anuncien les mateixes mesures contra els que desvien el 4’7% dels seus impostos cap a entitats pacifistes, enlloc d’engruixir els pressupostos militaristes de l’Estat espanyol. Fins i tot, ara es criminalitza a la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, relacionant-la -en un salt mortal amb tirabuixó cínic- amb la banda ETA, en resposta a la mobilització ciutadana que, en el difícil context polític i social actual, ha aconseguit que la centenària i abusiva regulació hipotecària espanyola sigui qüestionada i revisada.

Però no només trobem dins la ciutadania de base personalitats que passen a engruixir el martirologi contemporani. També els representants del poble, legitimitats per la democràcia del vot, es veuen amenaçats si gosen sortir-se del guió que se’ls ha traçat. Al nostre país, centenars d’alcaldes es veuen intimidats, amb l’amenaça de càstigs sobre la seva persona i el seu patrimoni privat (multes, embargaments, inhabilitacions) per despenjar una bandera que ja no identifica a la majoria dels veïns i veïnes del poble, per transferir els impostos de la població a l’autoritat fiscal del seu país (i no pas de l’Estat central) o per facilitar als seus veïns i veïnes el dret a manifestar-se per la llibertat i la sobirania de la seva Nació…

I no només això, també hem conegut aquesta mateixa setmana com un capellà, el Mn. Ribera, ha estat defenestrat de l’arxiprestat segarrenc del Bisbat de Solsona per manifestar opinions divergents amb la manera de pensar oficial de la Cúria i a la jerarquia eclesial. Gosar descriure l’acte -simultani al conclave romà- d’homenatge a un altre capellà bandejat, Mn. Huguet, dient que ”hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits” o sovintejar articles del Bisbe Casaldàliga o del col·lectiu Eclesalia al butlletí Fent Camí, han provocat reiterades advertències fins la definitiva petició de dimissió. O, dins de l’entorn judicial, com el Fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, s’ha vist forçat a deixar el càrrec per admetre obertament l’encaix democràtic de la projectada consulta per la sobirania de Catalunya…

I és que ningú ha dit que canviar les coses sigui senzill i molts són els que cauen en el camí de l’avenç cap a un món més just, democràtic, lliure i feliç. Tinguem al menys uns instants per a reconèixer aquells que, amb el seu gest generós i valent, han obert les escletxes perquè s’escolin la llum i els aires de la renovació.

Imatge

De pols i fangs

La força de les armes ha estat l’eina per la qual els pobles veïns han maldat per acabar amb els drets i les llibertats del poble català. El “derecho de conquista” com a càstig a la rebel·lió dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó fou l’argument de Felipe V per a imposar els Decrets de Nova Planta i sotmetre “todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales”. Així, manu militari, estengué una nova organització política i administrativa basada en la de Castella per tots els dominis hispànics, seguint el model centralista de la monarquia absolutista francesa. Dos segles i escaig més tard, un dels ideòlegs de l’“alzamiento” (que acabaria sent subdirector del diari ABC) recolliria aquesta tesis per afirmar que “Tenemos derecho a imponeros nuestra ley, porque a España la hicimos nosotros y vosotros seréis españoles, de grado o por fuerza”, reblant el clau de la ignomínia i la humiliació del poble català.

Encara avui, la tendència a anorrear la catalanitat per la força de les armes és present en certs esperits hispànics. Recordem sinó com l’any 1995 a Salamanca, al bell mig de la manifestació d’oposició a la devolució dels famosos Papers de l’Arxiu, l’escriptor Torrente Ballester arengava als quinze mil manifestants a estimar ”lo que es vuestro por derecho de conquista“. Inclús, aquests dies, couen alguns culs uniformats dels sectors més rancis de las Fuerzas Armadas, que expressen el seu malestar davant allò que anomenen “desafío catalán” i recorden que ells són constitucionalment “garantes de la unidad de España”…

Ben entrat el segle XXI, els d’un banda i de l’altra, som conscients que, dins el context d’una Unió Europea (guardonada amb el Nobel de la Pau, per cert) i amb uns comandaments militars lliurats a instàncies internacionals, els tancs i els sabres poc tenen a dir. I si tres segles enrere el mal ens vingué de la batalla d’Almansa, avui les nostres forces es delmen per la derrota del darrer Estatut, últim intent d’encaix amb el Regne d’Espanya. Els anhels del President Maragall de fer tabula rasa amb les relacions amb Espanya i regenerar-les a través d’un nou pacte estatutari van provocar que, com advertia amb la boca petita Roca Junyent, s’obrís una caixa dels trons que suposaria la involució en matèries claus per la veritable autonomia del nostre país. Com sabem, i cansa repetir, l’Estatut de Miravet, que fou passat pel corró en certa reunió a Madrid per a convertir-se en l’Estatut de la Moncloa, fou masegat, trossejat i liquat per a encotillar-se en la Ley Orgánica 6/2006 i, quatre anys més tard, fou rematat per sentència del Tribunal Constitucional. El conegut resultat fou una llei que legitima totes les retallades que en els drets històrics i nacionals de Catalunya patim dia a dia.

D’aquella pols, aquests fangs… La retallada estatutària i la destralada del Tribunal Constitucional ha consolidat la total submissió de les lleis catalanes a les espanyoles sobre caixes d’estalvis i la normativa reguladora de bancs i assegurances. De la nit al dia, tot el sistema català de caixes d’estalvis ha estat absolutament desmantellat i, de les dotzenes de caixes d’estalvis que teníem al nostre país, totes han desaparegut. El procés de bancarització forçós i la consegüent fusió d’entitats ha portat, per una banda, a que la major part dels fons que eren administrats des de Catalunya s’hagin traspassat a entitats amb seu fora del nostre país, a banda de la desaparició de les respectives obres socials, amb les nefastes conseqüències socials i culturals que això suposa. De fet, traspassada UNNIM a mans del grup BBVA i, ben aviat i en propera subhasta, Catalunya Caixa al grup Santander, està ja a les portes el darrer assalt definitiu a la Caixa (Caixabanc) que, a cop de decret, permetrà que el seu domicili es traslladi a Madrid sense necessitat del vistiplau de la Generalitat.

També la llengua catalana, pilar de la identitat nacional, es dessagna per la ferida estatutària. La sentència va negar que el català tingués la condició de llengua preferent a l’administració i als mitjans de comunicació públics. A partir d’aquí, el camí pla per la imposició  de la llengua espanyola a tots els àmbits s’obre diàfan. Si les instruccions de l’absolutisme borbònic proposaven anar introduint la parla castellana al Principat subtilment, “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”, avui en dia, de forma ben grollera, un Govern espanyol encapçalat per l’indescriptible ministre Wert ni es preocupa per anar amb subterfugis. La reforma educativa, basada en principis ideològics, pretén segregar els infants en l’època educativa i relegar la llengua catalana a poc més que un mèrit acadèmic.

A banda del sistema financer i la llengua, molts d’altres aspectes troncals per una Catalunya veritablement autònoma han estat imposats des de la legalitat espanyola i espanyolitzant: supervisió de les administracions catalanes a càrrec del Defensor del Pueblo, supeditació de l’organització de la Justícia als organismes estatals, eliminació de qualsevol límit o proporcionalitat a l’esforç fiscal català amb l’Estat, negació de capacitat normativa en matèria fiscal municipal, etc, etc. Per tant, els ciutadans de Catalunya es troben lligats de mans i peus a una legalitat tècnicament impecable i políticament centralitzadora imposada des de Madrid.

Davant d’això, només hi ha una alternativa per plantar cara de forma madura, valenta i radical a les constants agressions involucionistes: la Desobediència. Una desobediència que avui, superant el romanticisme de Robin Hood, l’heroïcitat de Gandhi o la tossuderia de Xirinachs, pot venir (i ha de venir!) emparada per unes forces que, democràticament, han rebut dues terceres parts dels vots de l’electorat català. Davant les lleis injustes, és de justícia la desobediència i contra els atacs a la dignitat, cal fer prevaldre la consciència i la insubmissió. Confiem que el nostres representants al Parlament català estaran a l’alçada que el moment històric els exigeix i es faran mereixedors de la nostra obediència a través de la seva desobediència.

desobediencia

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...