Valga’m Déu i Sant Ibuprofè

L’ibuprofè és un dels medicaments més presents a les nostres llars. Amb efectes antiinflamatoris, és utilitzat habitualment per a fer baixar la febre i per a alleugerir els símptomes dels mals de caps i migranyes i els dolors diversos, entre els quals són ben habituals els musculars, les molèsties de la menstruació i el dolor post-quirúrgic. També s’usa per tractar quadres inflamatoris, sovint relacionats amb artritis, i en ocasions, fins i tot és receptat per pal·liar l’acne. A més, és àmpliament divulgat que un dels seus descobridors, el Dr. Stewart Adams, el va posar a prova per alleugerir els efectes d’una ressaca, aplicació que, em diuen, és una de les més concorregudes.

Fa ja temps que aquest medicament és un dels de major demanda a les farmàcies del país i dels més receptats pels facultatius i, en conseqüència, responsable de bona part de la despesa de la Sanitat Pública. Com a mesura per reduir aquest dispendi, el Gobierno de la Nación va decidir l’any 2011 que es pogués adquirir en dosis individuals, fet que havia d’estalviar a les arques públiques més de sis milions d’euros l’any.

No obstant, donat que aquesta mesura no deu haver afavorit tot l’estalvi desitjat, s’ha optat per una altra eina que sol ser més eficaç per influir al ciutadà: la por. Així s’ha donat ressò a la notícia que el consum sovintejat d’ibuprofè por tenir com a conseqüència patologies cardíaques, riscos cardiovasculars i trombosis arterials. En conseqüència, seguint les indicacions del Ministerio, l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ha fet diverses recomanacions als professionals sanitaris perquè controlin les receptes d’aquest medicament i, si s’escau, ho facin en dosis més baixes. D’aquesta manera, el fins ara considerat com a  medicament rei de la triple A: analgèsic, antipirètic i antiinflamatori, es veu en perill de ser desbancat del seu tro.

Com a alternativa, pel cas de símptomes de dolor i molèsties en general, seguint la política de racionalització de la despesa, altrament dit “retallades”, ben aviat prendran com a model un mètode remeier que, a més de no tenir efectes adversos ni generar residus contaminants, té un cost zero per la sanitat pública: el ritual de trencar el cop d’aire.

La diagnosi és ben senzilla i l’usuari el pot fer a través d’un facultatiu aliè a la comunitat mèdica. La curadora (generalment una dona) haurà de tenir a mà un plat ple d’aigua, un ganivet o unes tisores i un setrill d’oli. El ritual partirà d’encomanar-se a la Santíssima Trinitat per saber si el pacient té o no la dolència: “En nom de la Santíssima Trinitat esbrinaré si (en tal o en tal altra)  té un cop d’aire”. A continuació, vessarà tres gotes d’oli sobre l’aigua mentre es recita una oració dedicada a Déu i Sant Martí, si és al matí, a Déu i la Verge Maria, si és al migdia, i a Déu i Sant Silvestre, si és al vespre (pel que sembla, si és de nit, no valdrà encomanar-se a Déu i Santa Judit, i s’haurà de suportar la dolència fins arribada l’hora del matí). Si, en contacte amb l’aigua, l’oli sura, significa que la dolència del pacient no és un cop d’aire, i haurà de recórrer a la farmacopea tradicional; però si les gotes es mesclen amb l’aigua, serà signe que el cop d’aire és un fet. Aleshores, recitant “el que Déu li ha donat, la Santíssima Trinitat el curi ben aviat”, mentre es talla el líquid amb l’eina triada, tot fent el senyal de la Creu i resant un o tres Parenostres (a gust del consumidor), el mal serà curat en un breu espai de temps. En acabar, l’aigua haurà de ser llençada fora de casa (no s’hi valen els testos del balcó).

Aquest remei és extensament emprat a l’Anoia, on qui més qui menys coneix una padrina que sap bé de què va aquest ritual. Val a dir que per garantir-se l’èxit no cal que estigui present la persona per la que es diu, extrem que en permet la deslocalització i evita el col·lapse de les consultes. Això el fa plenament vàlid pel cas que s’acabi aprovant el Consorci sanitari de Lleida, que amenaça en alçar una barrera que impedeixi a la gent de la Segarra (i de les terres de Lleida en general) a accedir als centres hospitalaris i d’especialitats de la demarcació veïna, de manera especial l’Hospital d’Igualada. Així, amb una simple trucada, podrem assolir la diagnosi i la teràpia, sens necessitat de desplaçament fora del territori lleidatà i sense ocasionar cap despesa mèdica al sistema de salut pública de Catalunya.

Això sí: component imprescindible per a assolir l’efecte curatiu és tenir-hi fe. La mateixa fe que convé per creure els alts mandataris de Catalunya quan asseguren que amb el Consorci Sanitari no s’està privatitzant res, que la majoria de la societat n’és partidària i que fer cas omís del que diu el Parlament no perjudica la qualitat democràtica del país.

Jo, per si de cas, maldo per tenir la farmaciola ben abastida d’ibuprofè, bon recurs per tenir a mà en profilaxi de maldecaps i inflamacions gonadals. Digueu-me home de poca fe i, com diuen les padrines, qui no té fe, no té res. Res. Tampoc un cop d’aire.

La mala llet d’en Boi

D’entre els protectors de la salut, el santoral català ens inclou a Sant Baldiri, altrament dit Sant Boi. Diuen els hagiògrafs que en Boi fou un portentós i abnegat campió del cristianisme que va viure a la Gàl·lia del segle IV. Orgullós posseïdor de la Fe veritable, centrà la seva dedicació en forçar la conversió d’heretges, idòlatres i altres descreguts els quals, si romanien renuents a la il·luminació, es veurien precipitats a l’abisme dels inferns. Tanta fou la seva insistència que va arribar un dia que els contumaços pagans van decidir posar final a l’encalçament al que els havia sotmès. Així, ni maldestres ni mandrosos, el van apressar, martiritzar i decapitar. Aleshores, es produí el prodigi que va fer cèlebre per sempre més a en Boi: de la truculenta ferida va brollar una gran doll de llet, una autèntica marea blanca, que va ser recollida per molts dels presents. Aquesta líquida relíquia, atresorada i vessada sobre els malalts, va convertir-se en un portentós ungüent sanador de malalties i foragitador de dimonis, de forma que podem concloure que el sant va fer més i millors obres des de l’altre món que des d’aquest.

Avui, vora mil set-cents anys després, un altre Boi i una altra marea juguen un paper cabdal per decidir què és millor pels ciutadans: l’honorable Boi Ruiz, Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, i la Marea Blanca, plataforma en defensa de la Sanitat Pública. Novament, com en aquells temps remots, esdevenen incompatibles un i altra, de tal manera que el triomf d’un esdevé antagònic amb l’èxit de l’altre. Veiem com…

El Conseller Ruiz ocupa el càrrec en el Govern de la Generalitat des de l’any 2010. Home de gran prestigi professional i empresarial, prové de la presidència de la patronal Unió Catalana d’Hospitals. Amb aquestes referències, el President el va designar per a trobar una solució al dèficit del sistema sanitari dins un context de crisi econòmica. Ben aviat en Boi va posar en marxa el seu projecte de transformació del model sanitari català, migrant cap a fórmules de gestió pròpies del món empresarial, a la recerca dels principis d’eficiència i rendibilitat. Com a camp de proves, l’equip d’en Boi ha posat les Terres de Lleida en el seu punt de mira, i ha dissenyat el Consorci Sanitari Integral de Salut de Lleida (SIS Lleida). Aquesta estructura pretén substituir els dos grans organismes públics (Institut Català de la Salut i Gestió de Serveis Sanitaris) i, segons els seus estatuts, es concep com un organisme que “podrà ésser ampliat amb l’admissió d’entitats públiques i privades” (art. 1.2), que actuarà regida pels “principis de rendibilitat, economia i productivitat i amb aplicació de tècniques de gestió empresarial” (art. 4.2) i que estarà encapçalat per un Consell de Govern mixt que serà “òrgan de contractació del Consorci sense perjudici de poder delegar aquesta funció” (art. 7.1i).

Front aquest projecte, la societat civil, organitzada a través de la Marea Blanca, mostra la seva oposició frontal. Des del col·lectiu, es destaca que la gestió del SIS Lleida s’allunya del control públic de la gestió (i facilita el camí de la corrupció en l’àmbit de la Sanitat, com s’han denunciat als casos Crespo, de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, o Bagó, del Consorci Sanitari de Catalunya i Badalona Serveis Assistencials). A més, s’implementa el model laboral de contractació del personal, amb la precarització corresponent, i el risc de desequilibris territorials en la dotació de personal, a banda de posar en perill l’actual cartera de serveis sanitaris, afeblir el tractament reservat de les dades sanitàries, que podrien ser mercantilitzades i, en una omissió que es tot una declaració de principis, deixar de contemplar expressament la universalitat i la gratuïtat de la sanitat pública. I si això fos poc, des d’un punt de vista segarrenc, també naix la preocupació per la possible surgència de barreres que impedirien la lliure elecció de metge i l’accés als serveis sanitaris de proximitat d’Igualada i Manresa.

En aquest context, el Parlament de Catalunya ha pres partit: acaba d’aprovar una moció per la qual rebutja de pla la creació del Consorci Sanitari i exigeix al Conseller Boi Ruiz que freni el projecte. La resolució, promoguda des del grup ecosocialista, ha comptat amb el suport de totes les forces del Parlament (ERC, PSC, ICV i CUP), llevat del PP (que s’ha abstingut, escarmentat per la frustració d’un procés anàleg fracassat a la Comunidad de Madrid) i del grup de Convergència i Unió, que s’ha quedat entotsolat.

Però, impassible al mandat del màxim òrgan representatiu del poble català, el Conseller Boi i el seu representat a les Terres de Lleida, Josep Pifarré, segueixen endavant amb la creació del Consorci i fan mans i mànigues per “tenir-ho tot a punt a començar de l’estiu”. D’aquesta manera, s’acaben de publicar les bases del projecte i obert el termini perquè els agents implicats i la ciutadania puguin fer-ne al·legacions. Sembla que les gairebé 40.000 signatures recollides en contra del projecte, els més de 350 actes i mobilitzacions desenvolupades, les denúncies d’opacitat del Síndic de Greuges i el mateix pronunciament del Parlament no són prou perquè el Govern constati el rebuig al Consorci i l’aposta per la sanitat pública.

Afortunadament, al segle XXI, pels nostres verals, quan diem que a un o altre polític li han tallat el cap, ja no al·ludim al macabre acte que va fer guanyar la palma del martiri al gloriós Sant Boi, sinó que, senzillament, diem que ha estat defenestrat del seu càrrec. En conseqüència, davant la porfídia i l’obstinació de Boi Ruiz, va sent hora que qui en tingui poder escapci la Conselleria de Sanitat i deixi fluir la marea blanca, llet sanadora que obrarà el prodigi de replantejar el model sanitari del futur Estat català, desitjablement des d’una perspectiva pública, participativa, ètica, transparent, universal i gratuïta.