Arxiu del Blog

El llegat del padrí

En Constantin va arribar al geriàtric l’Alzina gran a l’hora indicada. Va trobar al padrí assegut en una cadira de plàstic verd en un extrem de la sala de visites, al costat d’una taula de fòrmica blanca sobre la que hi reposava un vell telecomunicador de monedes.

Només veure’l, l’ancià li va pregar que s’assegués al seu costat i va explicar-li perquè l’havia fet venir…

“Avui fa just trenta-cinc anys que tot va començar. La signatura d’aquell document va ser el principi del fi. Déu sap que jo tenia dubtes, però el senyor alcalde em va convèncer que tot serien avantatges. La instal·lació d’aquells immensos molins al tros suposaria que, sense haver-me de preocupar de males collites, de l’increment del preu del carburant, d’inspeccions dels forestals o dels responsables de medi ambient, ni res de res, cada any em cauria una generosa pluja de quartos. A més, jo no deixaria de fer de pagès, com el meu pare, i el pare del meu pare, i tots els Nonat des de quatre segles enrere…, ja que l’ocupació només afectaria una petita part de la gran finca i jo podria, més per plaer que per necessitat, seguir treballant-ne la resta.

És cert, estimat Constantin, que al teu pare l’assumpte no li feia gaire gràcia. Ell també volia viure de pagès i temia que, amb tanta excavadora, tant moviment de terres, tants vials i aquells gegants de llargues aspes, no quedés tros per a llaurar. A més, les queixes dels seus cosins, irades primer i ploroses després,  li ho feien tot costa amunt: acabaven d’endeutar-se fins les orelles per a restaurar la casa pairal dels seus ancestres i tirar endavant un negoci de turisme rural i temien que els molins, amb els seus flaixos nocturns i l’omnipresència diürna allunyessin els visitants… com així va ser. He de reconèixer que aquells projectes de turisme no m’havien agradat mai, ja que omplien els camps d’aixafaterrossos que no respectaven res, amb els seus gossos de ciutat i els seus tot-terrenys brillants, però sí que em sabia greu pels cosins; en el fons, eren família, no pas forasters…

No obstant, el senyor alcalde em va saber convèncer. No volíem ser tan ecologistes? No es tractava d’una energia verda i renovable? Dons au, pit i collons! Vaig anar a la notaria i, en un tres i no res, ja tenia signada tota la paperassa que cedia els drets d’ús de la finca familiar dels Nonat a canvi d’uns bons diners. Encara ara recordo aquell home encorbatat que, un cop feta la signatura, em va xocar la mà i em va dir “Enhorabona, senyor Ramon, vostè ha fet una gran  contribució pel futur de la comarca…

Dos mesos després, el camp s’omplia d’excavadores, camions, grues, cablejat i dotzenes d’operaris que, en poc temps, varen plantar mitja dotzena d’aquells molins gegants. Jo somreia en veure’n les pales, que em recordaven el logotip del cotxe que em volia comprar, i em fregava les mans pensant en què faria amb tants diners: el document deia que cada any rebria per molí 6000 dels antics euros (uns 34 eurodòlars dels d’avui), per tant, guanyaria en un any molt més que en deu de durs i atzarosos treballs al camp.

Tot i això, aviat varen començar els problemes. De bell d’antuvi, la promotora de les obres va barrar tota la finca. Quan vaig a anar a demanar explicacions, el capatàs em va dir que era un “mandao” i es limitava a fer allò que li ordenaven. Després d’anar amunt i avall, em vaig assabentar que aquells als qui jo havia signat la cessió del camp havien desaparegut, tot traspassant els drets a una empresa espanyola que res volia saber de les promeses rebudes. “El contrato dice que tenemos el uso sobre toda la finca –digueren-, sin limitaciones espaciales, y usted no puede entorpecer nuestros trabajos”. Per tant, em vaig quedar sense poder accedir a la meua pròpia terra.

Al cap d’un any, una nova sorpresa: dels 36.000 euros promesos, només en vaig rebre 12.000. De nou, la lletra petita: el pagament quedava condicionat a la posada en marxa de cadascun del que ells anomenaven “aerogeneradores”, i dels sis, n’hi havia quatre que no rutllaven.  Els havien instal·lat en una zona enclotada sense suficient força del vent per a fer-los girar! En realitat, aquells molins eren part d’una gran jugada per la qual, l’empresa promotora (una totpoderosa contractista d’obra pública) havia plantat allí aquells engendres -tot i saber que no eren rendibles- per a acontentar certs capitosts polítics de gran influència en el partit de govern. Per tant, aquells molins de fireta servien poc més que per a exterminar moixons i fer que de nit deixés de ser de nit.

Vaig decidir trencar l’acord i vaig córrer cap a ca l’advocat. Ja era massa tard: em va fer veure que el literal del contracte s’acomplia i que no hi tenia res a fer. Més em valia no posar-me en uns plets que, a més de cars, esdevindrien eterns i imprevisibles.

Quan li ho vaig exposar, el teu pare no va resistir l’humiliació, va plantar el tractor i va anar a cercar feina a un escorxador de pollastres proper on hi havia feina per a tothom… Al menys, allà va conèixer la Nicoleta, la teua mare.

I així fou com em vaig quedar sense terres, sense feina i sense dignitat. Tot i això, amadíssim nét meu, avui es compleix el termini pactat i, per fi, podré recuperar allò que és meu i fotre fora de la meua terra aquells ingrats. Per tant, tu podràs tornar a fer de pagès!”

Dit això, el padrí va introduir amb mà tremolosa dos eurodòlars a la ranura del telecomunicador i va marcar un codi que feia anys que havia memoritzat. Al cap d’uns minuts, un rostre tan odiat com temut va aparèixer a la pantalla. “Señor Foncillas –va dir, engolant la veu- hoy acaba nuestra relación. Por lo tanto, espero que mañana mismo se lleven sus hierrajos de mis tierras y me devuelvan lo que es mío...” El tal Foncillas, somrient sota el seu bigotet d’alferes provisional, va contestar: “Don Ramon, veo que, tras tantos años, sigue usted sin leer -o tal vez entender- el clausulado del contrato: la voluntad rescisoria debe ser comunicada de forma fehaciente, con seis meses de antelación, en caso contrario la vigencia del contrato se prorroga de forma tácita por períodos de quince años”.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...