Arxiu del Blog

Fer un Castor als plans de Sió

Finalment, el conflicte de magatzem subterrani de gas Castor ha anat més enllà d’un despropòsit i un nyap, per convertir-se en un autèntic acte d’especulació barroera, picaresca intolerable i burla de la ciutadania. El bunyol va començar l’any 2008, quan el Gobierno de Zapatero va concedir a l’empresa Escal UGS (participada majoritàriament pel grup ACS de Florentino Pérez) la concessió per a explotar el major magatzem de gas natural de l’Estat, situat davant de les costes del delta de l’Ebre. En la concessió, el Ministerio de Industria no hauria parat compte en la falla d’Amposta, per la qual cosa no va advertir a la concessionària dels riscos de fuites de gas ni de moviments sísmics. En conseqüència, quan l’empresa explotadora, després de superar una quarantena de llicències administratives, va començar l’activitat, es va esdevenir l’alarma general: la població directament afectada va patir vora cinc-cents terratrèmols, amb els consegüents danys materials, malestars i angoixa generalitzada. Per tant, quan el Gobierno, aquest cop de Rajoy, no ha tingut més remei que tancar la infraestructura (de fet, deixar-la en “hibernació”) i retirar la concessió, s’ha vist forçada a indemnitzar a Escal UGS amb 1350 milios d’Euros. Val a dir que la indemnització, que a efectes pràctics pujarà a més de 4000 milions (computant els interessos dels trenta anys durant els quals es pagarà), no provoca cap pèrdua a l’Estat ni a la societat que rep el Castor (Enagas, la qual, posats a dir, és una de les principals promotores de fracking a Espanya), ja que serà repercutida sobre els consumidors, que patiran el corresponent increment en les respectives factures de consum de llum i gas. Resultat: l’empresa Escal UGS haurà fet un negoci extraordinari gràcies a la negligència del Gobierno de la Nación i a canvi d’una concessió administrativa que gairebé no ha usat, embutxacar-se una indemnització astronòmica. Un negoci rodó que faria enrogir d’enveja els inventors de la cultura del pelotazo del darrer quart del segle passat. Marca España? Potser no…

Diumenge passat, la Plataforma Salvem els Plans de Sió va organitzar una marxa cap al despoblat de Conill per mostrar l’oposició amarxa 12-10-14l projecte de construcció d’una planta de tractament de residus ramaders promoguda per una empresa agroalimentària de l’àrea. Val a dir que l’acte fou un èxit i els participants ni tant sols es van deixar esporuguir per la presència vistosa d’uns agents de la corporació promotora, que van deixar-s’hi veure ostentosament amb els aires de cacic que en d’altres ocasions tant bé els hi han rutllat. Els convocants manifestaven la seva oposició a la instal·lació d’una obra que els hi ha estat gelosament amagada i que suposa un abocador que, amb el temps, esdevindrà la porta d’entrada d’aquells residus agro-industrials amb qui avui ningú sap què fer. Pudors, contaminació, trànsit de gran tonatge…, i res a canvi. Destrucció d’una zona de gran valor mediambiental, ecològic i paisatgístic i condemna al despoblament per sempre més del bell nucli de Conill. Allí on l’any 1989 es projectà un centre de rehabilitació de toxicòmans, al 2005 un complex de turisme rural, i al 2010 el Centre d’interpretació dels secans (amb visita inclosa del Conseller Baltasar i l’Eurodiputat Romeva), finalment serà un lloc d’abocament i tractament de “residus d’altra degradabilitat”. El projecte interpretatiu i fons europeus marxaren al castell de Concabella i, de nou, el silenci amarà Conill fins que els primers moviments de terra han posat de manifest el projecte actual. El vistiplau dels informes tècnics dels organismes del Govern de la Generalitat i el silenci temorenc de l’Ajuntament d’Ossó de Sió aplanen el camí per l’obra.

Conill (Jaume Puig)No obstant, tot plegat sembla obviar la normativa europea. Aquell mateix cos legislatiu que va provocar la frustració de les il·lusions dels regants segarretes del Canal, que va criminalitzar les aus estepàries i que va posar de manifest un projecte matusser i improvisat pel què feia al respecte al medi natural, aquí també entra en acció. Una normativa, la Directiva europea de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre, que estableix que aquest tipus d’instal·lacions industrials no es poden construir en zones ZEPA i Xarxa Natura, a menys que siguin d’interès públic i la instal·lació al lloc no tingui cap alternativa possible. Un llei, directament aplicable al nostre país, que farà que si s’arriba als Tribunals europeus en pugui resultar una sentència que condueixi a l’anul·lació de les llicències i l’obligació d’enderrocament. I, en aquest cas, amb les conseqüents obligacions d’indemnitzar a l’empresa promotora que hauria obtingut legalment les autoritzacions per emprendre l’activitat i que, conseqüentment, mereix ser rescabalada pels danys patits i els lucres no rebuts. Indemnització que anirà a càrrec de les arques dels qui van autoritzar l’obra, en aquest cas el municipi d’Ossó de Sió (el mateix que va saltar a la fama el mes de gener de 2014 per ser un dels dos municipis catalans que havien de ser rescatats financerament pel Gobierno de España) i el mateix Govern de la Generalitat que, com sabem, lliga els gossos amb llonganisses (artesanes i de proximitat, no pas agro-industrials)…

Tot plegat, un Castor a la ponentina. Que rendeixi l’exemple entre els murris i els bergants més nostrats. I, de pas, que s’enriqueixi el lèxic: si “fer un Lola Flores” (imitat per Bertín Osborne) és excusar la il·legalitat en el desconeixement, “fer un Millet” (imitat per Jordi Pujol) és confessar a mitges abans que t’atrapi el brau, “fer una Pantoja” (imitat per la Infanta Cristina) és disculpar el delicte en la confiança vers la persona estimada, ara podrem dir que “fer un Castor” és aprofitar la matusseria i la submissió de les administracions davant les grans empreses per obtenir sucoses indemnitzacions (i no pas construir uns magatzems de gas subterranis al Bages, dels quals ben segur en parlarem un altre dia).

Preneu-ne nota, emprenedors, inversors, nostàlgics del pelotazo i gestors d’oportunitats business friendly, que és ben segur que aquí hi trobareu una mina…

IMG-20141012-WA0001

(amb agraïment a en Jaume Ramon per la seva informació sobre els misteris de Conill)

Llevant comença just a tremolar

Fa escassos dies vaig tenir la fortuna de ser un dels privilegiats a assistir a la Casa Duran i Sanpere de Cervera al recital de poesia en motiu de l’any Espriu. El moment culminant de la vetllada fou l’instant on en Xavi Hidalgo, excel·lent rapsode, acompanyat musicalment per en Xesco Grau, recitava els versos que va escriure el poeta tot ataüllant el seu país fa més de trenta anys. La seva una ullada, nostàlgica pel passat i expectant vers el futur, constatava la força de la terra i la fragilitat del nostre transitar. Avui, aquells versos, rellegits, cobren un nou significat. En uns dies en els quals, per les males arts d’alguns i la desídia d’altres, des de llevant es commou el fons del mar i fa tremolar al país i la seva gent, convé tornar a mirar aquesta terra nostra…

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra…

Des de les costes del Baix Maestrat i del Montsià aquesta terra havia començat a tremolar. Mentrestant, molt lluny d’allí, en Mariano Rajoy era de viatge oficial al Japó on, per guanyar-se el favor dels dirigents nipons, s’aproximava a Fukushima per afirmar que els temors pel desastre nuclear eren infundats. De ben poc li servia al President espanyol emular el seu mentor, paisà i fundador del partit (aquell Ministre franquista que es banyava a les platges de Palomares per treure ferro a l’amenaça de radiació per la caiguda d’un projectil atòmic al mar), ja que, al poc de fer les seves manifestacions, es confirmaven des de la calamitosa central noves fuites descontrolades d’aigües radioactives. Mentre tornava a falsejar la realitat el mateix personatge que en la seva etapa de Ministre referia les fuites de petroli del Prestige com “uns filets de plastilina”, un perill molt més proper i tangible es materialitzava des del bell mig dels Països Catalans. Quan el màxim dirigent del PP pretenia rebaixar els temors per la contaminació radioactiva del Japó, les sacsejades començaven a la costa de llevant, despertant l’alarma entre la població i projectant una seriosa amenaça sobre els béns i la integritat de la gent i, de pas, sobre la seguretat de les centrals nuclears catalanes…

El projecte Castor, enèsima mostra de la bogeria especulativa del capital centrada ara en el mercadeig dels combustibles fòssils, disparava totes les alertes. La successió de fets confirmava les temences anunciades fa temps per uns pocs, la Plataforma de Defensa de les Terres del Sénia, titllats com sempre d’alarmistes, demagogs i militants de la cultura del no: una antiga bossa de petroli, esgotada fa dècades per la petroliera Shell, es començava matusserament i precipitada a reomplir de gas a alta pressió, amb l’excusa d’esdevenir una reserva estratègica d’energia per a l’Estat, i donava origen a un encadenament de sismes incontrolats.

Les informacions posteriors han posat de manifest que el projecte Castor és del tot prescindible (donat que les reserves imposades des d’Europa al Regne d’Espanya ja estan més que cobertes amb d’altres dipòsits a l’Aragó i a Euskadi), que fou autoritzat al litoral valencià sense les corresponents garanties de seguretat mediambiental (cosa que havia provocat que el Govern tripartit rebutgés la seva instal·lació a Catalunya), que respon a les pulsions especulatives sobre capital públic de les grans corporacions “de sempre” (la seva promotora, l’empresa Escal UGS, reuneix els interessos de l’ACS de Florentino Pérez i de l’Enagas dels polítics de porta giratòria Antonio Llardén i Marcelino Oreja), que els seus costos pressupostats s’han acabat incrementant en un 160% (de 500 a 1300 milions d’euros) i que la seva gestió no és gens fiable, ja que, després de les aturades imposades, les sospites fundades de desobediència han obligat a fer aterrar sobre la plataforma a la Guàrdia Civil per vetllar per l’acompliment de l’ordre… Tot això, ha donat com a resultat vora un centenar de terratrèmols, alguns d’intensitat considerable (fins a 4,2 de l’escala Richter), que preocupen -i amb raó- a la població de banda i banda del Sénia, i de més enllà, considerant que els experts diuen que una central nuclear no resistiria un sisme d’escala 5 i que Vandellós es troba a escassos 75 quilòmetres de l’epicentre…  Davant d’aquestes circumstàncies, com a única resposta, el ministre del ram, José Manuel Soria (molt sensible als conflictes i la seguretat mediambiental, com hem patit i patirem amb el fracking), s’ha limitat a donar tranquil·litat amb paraules buides, a ignorar els ajuntaments catalans i convocar només els del seu color i a culpar, per si de cas, el Govern socialista que havia donat el vist-i-plau al projecte.

I davant d’aquest desgavell, l’ombra de la por s’estén també sobre una altre projecte de construcció de vuit dipòsits subterranis de gas que encara ens és molt més proper: el previst entre Balsareny i Navàs, al Bages, a setanta quilòmetres de Cervera. Aquest projecte, denominat Pinasses, té un seguit d’elements comuns amb Castor: capital d’una altra multinacional de l’oligopoli energètic (Gas Natural Fenosa), aprofitament de les cavitats subterrànies buidades per l’explotació minera prèvia (en aquest cas les salines d’Iberpotash, que ja han deixat un pòsit contaminant que és segur que no desapareixerà en aquest segle), constituir una nova fugida endavant en el suposat procés d’abandonament de la dependència dels combustibles fòssils i la preocupació per uns interessos –pretesament estratègics- aliens (si no contraposats) als objectius de desenvolupament local. A aquests elements, cal afegir els de l’enorme consum d’aigua que suposarà l’execució del projecte (cabal que és impensable que sigui nodrit pel Llobregat), l’enèsima protesta des dels consistoris afectats per la manca de transparència i l’immens impacte ambiental del gasoducte consegüent que haurà d’unir els dipòsits amb la ciutat de Terrassa, així com de les línies elèctriques d’alta tensió pertinents…

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra…

Tornem doncs, com el poeta, a mirar la nostra terra. Mantinguem-nos a l’aguait. Està clar que no val a badar i que el panorama fa tremolar… 

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...