El carburant dels campions

Veig en Marc agafant la mànega del sortidor i encarar-la cap al dipòsit del seu vehicle. Somrient, com sempre, es gira a la càmera i diu: “Jo sóc de Repsol, dins i fora de la pista”. La veu en off afegeix: “Perquè és el carburant dels campions”. La imatge es fon en blanc; una animació dibuixa el logo de Repsol i, amb caràcters de cal·ligrafia, apareix la frase “Inventem el futur…”.

És una bona publicitat. Certament, el noi cau bé i és una excel·lent carta de presentació pel grup gasístic i petrolier Refinería de Petróleos de Escombreras, SA. Però a mi, no em convenç. No m’aturo en el somriure del tro de Cervera i veig una empresa, creada l’any 1987 durant el Govern de Felipe González, amb la voluntat manifestada de reordenar el sector petrolier espanyol i amb el resultat constatat de posar en mans de l’oligopoli energètic allò que era patrimoni de la ciutadania . Dos anys abans, totes les empreses públiques vinculades al sector de refinació del cru i d’investigació i explotació petrolieres es fusionaren com a pas previ a allò que se’n diu “transició a la lliure competència”, és a dir, a la privatització, i prenen el nom d’una marca de lubricants (Repsol) perquè sigui una marca amb reconeixement mundial.  El Govern del PSOE inicià el camí que, en menys de set anys, clouria el Govern del PP, i els seus compradors (Sacyr, la Caixa, Petroleos Mexicanos…) fan un negoci rodó: en uns quatre anys assoliren un benefici igual al preu pel qual la van adquirir. Com era d’esperar, les portes giratòries s’accionaren: el primer beneficiat fou Luis Carlos Croissier, ministre d’indústria i energia del govern González que va posar en marxa la privatització i que, des de 2007, n’és conseller delegat; al seu costat, dos exconsellers del govern basc: qui fou vicelehendakari quan s’inicià l’explotació dels jaciments al golf de Biscaia, Mario Fernández, i qui fou conseller d’indústria (i president del PNB), Josu Jon Imaz.

També contemplo una de les empreses estatals amb més presència en paradisos fiscals i amb una dotzena d’entitats filials domiciliades a les illes Caiman. Una empresa acusada de subornar als governs per aconseguir els seus objectius empresarials: a Bolívia, la Fiscalia li imputa pràctiques deslleials amb la petroliera mixta Andina i falsedats en el calibratge d’extraccions per estafar les contribucions degudes a l’Estat; a Argentina, connivència amb el peronista Menem per la privatització d’YPF i la seva transferència a Repsol, i la posterior denúncia d’abús de posició dominant, que acabaria amb la nacionalització de la companyia.

I, per damunt de tot, veig una empresa capdavantera del saqueig dels recursos naturals, de la depredació del medi ambient i de l’avenç cap a l’abisme energètic. En l’àmbit proper, ens sonen ben habituals les fuites a les seves plantes a Tarragona, amb vessaments que han afectat el litoral costaner o la xarxa hídrica del Francolí, que nodreix els regants i l’aigua de boca de la ciutadania; com a càstig, rep unes multes que resulten més barates de pagar, que el cost de pal·liar els danys al medi.

També contemplo com els darrers anys Repsol s’ha erigit com una de les principals promotores de les explotacions de gas no convencional, a través de la fractura hidràulica i la injecció al subsòl de substàncies químiques contaminants, és a dir, del fracking. Al llarg de tota la zona cantàbrica (des de la Rioja i Navarra fins Burgos i Cantàbria), és una de les instigadores de l’extracció del gas no convencional per mitjà d’aquesta tècnica, fins al punt d’insistir en demanar llicències a la mateixa Cantàbria després que la Comunitat en prohibís l’aplicació. I, més recentment, promovent els agressius sondejos petrolers a l’arxipèlag canari, actuacions que ataquen la riquesa ambiental de la zona i que són incompatibles amb la normativa europea (fins al punt que la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea ha acceptat a tràmit tres denúncies contra les prospeccions). No obstant això, els sondejos han estat ja iniciats per un vaixell perforador de la companyia protegit per l’exèrcit espanyol, que no ha dubtat en escometre amb les seves llanxes les accions de protesta dels ecologistes (amb el resultat d’una activista ferida). Finalitzats els sondejos, si els resultats són els desitjats per Repsol, l’explotació del cru es desenvoluparà segons la companyia estimi convenient, emprant el fatídic fracking si s’escau.

Davant tot això, el president de la companyia, el mollerussenc Antoni Brufau (un dels adalils del lobby del Pont Aeri), pressiona l’opinió pública amb l’argument de la competitivitat i de la conveniència de l’abastiment energètic europeu a través de les noves tècniques extractives (sense parar en el fet que els recursos estarien a les mans privades de corporacions multinacionals, com la seva).

I, també, veig un futur galdós, amb l’ínclit Arias Cañete (mereixedor a la premsa anglesa del mal nom de Mr. Petrolhead per la seva afició a les carreres de cotxes) ocupant el càrrec de Conseller Europeu d’Energia i Medi Ambient (fruit d’un tripijoc entre els partits populars i socialista de l’Eurocambra) i en Soria de ministre d’energia espanyol, fent mèrits pel seu retir daurat a la mateixa Repsol…

Per tant, quan veig els germans Márquez prestant el seu somriure jovenívol a Respsol, arronso el nas i desvio la mirada. Fet i fet, el mateix que quan contemplo la samarreta del Barça lluint el nom d’una dictadura del golf pèrsic o el monstre gasístic rus patrocinant la lliga europea de campions.