Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

Determinats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

Setanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)