Arxiu del Blog

Els hàbits de la política

Un dels fenòmens més destacables de la darrera campanya electoral ha estat el compromís polític que han fet dues monges. La benedictina Teresa Forcades i la dominica Lucía Caram han copat bona part dels titulars, donant suport més o menys explícit a opcions polítiques contraposades i entaulant entre elles un duel de titans… colau--forcades_457La germana Forcades, impulsora del Procés Constituent, moviment sobiranista i de ruptura social, ha prestat imatge i paraula a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. De fet, dins les llistes d’Ada Colau, hi figurava com a número dos el prestigiós jurista Gerardo Pisarello, promotor també del Procés Constituent i persona de confiança de la monja. En la campanya que ha dut Colau a guanyar Barcelona, la Forcades ha assumit el paper de lligar el projecte amb el sobiranisme ferm, fins al punt de fer picades d’ullet a la CUP per compartir espais electorals (gest que, val a dir, no ha estat recollit per uns ni altres). Per la seva banda, Sor Lucía, catapultada a la fama mediàtica amb la masdeclaració de “Catalana de l’Any”, també s’ha colat a la campanya, prenent-hi posició. Talment la Nèmesis de la benedictina, la dominica es va declarar enamorada d’Artur Mas i va participar en un acte electoral del candidat convergent per Barcelona, Xavier Trias. A més, en una piulada a la xarxa, expressament assegurava que “Barcelona tindria un problema si Ada Colau governés”, imputant a la candidata un excés d’indignació i crispació. No obstant, el clímax no va arribar, ja que Teresa Forcades va negar-se a compartir tertúlia amb Lucía Caram, amb el pretext que aquest exercici radiofònic trivialitzaria el debat polític.

Val a dir que ambdues tenen quelcom en comú ben evident: l’ús de l’hàbit, abillament que és un signe que les allunya de les superficialitats i de la subjecció a les modes i, alhora, és un símbol de pertinença i status, però que, al mateix temps, fa especialment trencadora i mediàtica la seva projecció política. I és aquesta esfera la que ha aixecat més polseguera, fins al punt d’alçar-se veus demanant-ne l’expulsió de les respectives ordes religioses (des de les pàgines de l’ABC, un canonista li ho reclamava al Bisbe , en compliment de la seva obligació de vetllar pel bé comú de l’Església), sense passar per alt les pressions del Govern d’Espanya i de sectors catòlics d’ultradreta (que posen ambdues al mateix cabàs) perquè el Vaticà comminés les dues religioses al silenci i a la vida conventual. Sembla que el fet que les monges prenguin partit, les incapacita segons alguns per seguir vestint els hàbits.

Però a la Segarra tenim un exemple d’una religiosa que, més enllà del compromís evangèlic i la lluita contra el patiment humà, també va prendre partit polític per una causa. Contra el parer de molts de la seva època, una monja cerverina es va arromangar l’hàbit, però no se’l va treure, compromesa amb un pensament polític. I cal dir que, malgrat que li va causar molts maldecaps en vida, el propi Vaticà l’ha acabat reconeixement i declarant-la beata: la mare Anna Maria Janer i Anglarill, fidel servidora de la causa carlista.

Corria l’any 1836 quan la junta liberal expulsà les germanes de l’Hospital de janerCastelltort, on Anna Maria vestia els hàbits des de 1819. En aquell moment, la jove monja, per indicacions del seu mentor, el bisbe Josep Caixal, de profundes conviccions carlistes, es va posar al servei del pretendent al tron hispà Carles Isidre de Borbó. Durant tota la primera carlinada, es va fer càrrec dels hospitals de campanya de les forces carlines a Solsona, Berga, la Vall d’Ora i la Boixadera, i tant foren els seus mèrits que els combatents legitimistes la coneixien com “la Mare”. Al capdavant d’un grup de monges, una de les quals -Maria A. Fages-, va morir d’esgotament, els cronistes la retraten repartint el ranxo entre els combatents i entrant a les trinxeres per atendre els ferits i consolar els moribunds. De fet, acabada la guerra, fou feta presonera i represaliada pel bàndol isabelí vencedor. Finalment, la derrota carlina l’obligà a marxar a Tolosa, on va ingressar a l’Hospital de Sant Josep de la Grave i visqué exiliada durant quatre anys. Fins que l’any 1844 retornava a Cervera, on les seves fílies carlines li provocaren diversos interrogatoris i recels. efemeride-Bisbe-Caixal

Però quinze anys més tard es reunia de nou amb el bisbe Caixal a la Seu d’Urgell i, a petició d’aquest, escrivia les Regles de l’Orde de la Sagrada Família. En estreta col·laboració, la Mare Janer s’encarregava de convertir en obres concretes tot allí que Josep Caixal atresorava com a somni daurat. Al costat del Bisbe (que l’any 1873 va fugir a Navarra, a través d’Andorra i França, per unir-se als insurrectes de la tercera carlinada), l’any 1874 la trobem portant l’hospital de la Seu d’Urgell, vila alçada en armes en la defensa contra el setge dels liberals. Però la nova derrota carlina i la caiguda en desgràcia del Bisbe Caixal van deixar molts temps en l’ostracisme a la Mare Janer, tot i que, al final dels seus anys, va ser designada superiora de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. De fet, els últims de la seva vida, el 1880, quan es va intentar la unió entre l’Institut de la Sagrada Família i la Comunitat de l’Hospital de Cervera, va protagonitzar certa disputa amb l’altre cèlebre monja cerverina, la Venerable Maria Güell i Puig que, d’haver existit la televisió o el twitter, potser hagués corregut pels mateixos derroters que la polèmica actual entre Forcades i Caram.

I és que amb el mateix joc de paraules que afirma que l’hàbit no fa al monjo, amb aquests exemples, també es podria dir que la política fa un mal hàbit. monjas_ataque

Beato súbito

La venerable Anna Maria està avorrida. Ella, que en vida fou una dona d’acció, resolutiva com poques i disposada sempre a l’amor i al servei al pròxim i a Crist, es llangueix amb l’extremada lentitud de l’avenç del procés cap a la santedat. Fa ja més de cent vint-i-cinc anys que abandonà el món terrenal i més de cinquanta que les seves restes descansen al convent de la Punxa que, amb penes i treballs, va fundar ella mateixa l’any 1859.

No es queixa: sempre ha sabut que la vida eterna dura molt de temps i no li ha d’estranyar que, després del seu trepidant pas per la vall de llàgrimes que és el món dels vius, les coses ara vagin més pausadament. Lluny queden ja aquells anys en els que va abandonar la seva Cervera natal per a fer-se càrrec dels hospitals de guerra de les forces carlines en retirada, al servei del seu senyor a la Terra: en Carles Maria Isidre de Borbón y Borbón-Parma, el veritable Carlos V, legítim Rei d’Espanya. Mentre Don Carlos lluitava contra les tropes de l’usurpadora, la barjaula de la seva neboda Isabel, ella assistia als hospitals de Solsona i Berga els valerosos soldats ferits en gloriós combat. La seva fervorosa abnegació i la lluita heroica en la missió de la fe li va costar anys d’exili a França i més d’una represàlia per part de la xusma lliberal, descreguda i blasfema, però gràcies a l’ajuda de Déu va poder tirar endavant el seu afany de conrear la cristianització de la dona i de la família. Amb gran joia, va fundar la congregació janeriana que formaria centenars de novícies i que, continuant la seva obra, ha portat l’educació no només espiritual, sinó també en humanitats i ciències, a milers de dones d’Espanya i d’arreu del planeta. Gràcies a això la fama de la seva santedat era quelcom estès pel món ja força anys abans de traspassar i ben aviat moltes veus s’alçaren en pregàries demanant la seva intercessió davant la Mare de Déu i els Sants…

Però de tot això fa més d’un segle i ara, el camí en l’ascens cap a la santedat, se li està fent massa llarg. Com a obedient i submisa serva de Déu, mai gosarà aixecar la veu ni protestar per l’excessiva burocratització de la Congregació de les Causes dels Sants, institució davant la qual, des de l’any 1953, s’instrueix la postulació de la seva beatificació. Dos anys abans, ella havia intercedit amb èxit per la curació d’una impedida que, amb devoció i mansuetud, resava una novena en el seu honor: al cinquè dia, la senyora Padrós va poder alçar-se de la cadira de rodes, recuperar la mobilitat i valer-se per ella mateixa, tal com havia pregat, i va caminar durant els seus tretze anys restants d’existència mundanal. El miracle, reconegut pel Vaticà, li obria el camí cap a la beatificació i li feia pujar un graó dins la jerarquia del Regne dels cels, però ningú l’havia advertit que costava tant canviar d’escaló…

En la seva estada en aquest estrat celestial, va compartir una llarga temporada amb un vell conegut seu, en Josep Manyanet, amb qui tantes discussions havia tingut en vida: el trempolí era un capellà molt més místic i contemplatiu que ella, defensor d’un estil de vida per les monges de la seva institució més dedicat a orar, que no pas a treballar, i ella això mai no ho va poder arribar a pair. Per tant, se li feia feixuc pensar que en Manyanet, home de maneres més pausades i poc avesat a l’acció i que havia mort vint anys més tard que ella, ja en feia set que havia assolit la plenitud amb la canonització (i vint-i-set la beatificació!), mentre que ella havia d’esperar encara fins al 2011 per a ser declarada beata. Cert és, li havia dit el de Tremp com a comiat abans d’ascendir i deixar-la enrere en l’escalafó de la glòria, que des del segle XII cap dona catalana era proclamada beata, i que havia de recordar l’exemple de Joana d’Arc, que, tot i màrtir, havia hagut d’esperar 489 anys per a ser declarada Santa… però això li sembla un consol trist i, amb perdó, carregat de misogínia.

Avui, per fi, mentre tot el cel canta lloances per Karol Wojtyla, ella es comforta pensant que ja té data per la seva beatificació: serà el 8 d’octubre de 2011, en una cerimònia a la Seu d’Urgell presidida, si no pel Sant Pare (com li hagués agradat), per tot un cardenal vingut expressament de Roma. No obstant, no pot evitar comparar el seu procés amb la beatificació exprés de campions de la fe com Josemaria Escrivà o del mateix papa polonès.

Tot reflexionant sobre aquests fenòmens de “beato súbito”, i tenint present els exemples de Sant Dimas, el bon lladre santificat en vida pel mateix Jesucrist, o de Sant Antoni de Pàdua, qui va ascendir en només un any tots els graons cap a la canonització, la Mare Janer acaba concloent que l’escalinata daurada es puja millor amb sotana que amb hàbit i que, a l’inrevés d’una altra il·lustre filla de les terres de Lleida, l’haver “nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”, no li suposa cap privilegi en la seva causa…

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...