Demolint la identitat

Aquests dies la marinada ha portat una remor d’enderroc, seguida d’un núvol de pols. Inquiet, he aclucat els ulls i he adreçat l’esguard cap a llevant. Esvaïda la polseguera, he contemplat Panadella enllà com uns operaris acabaven de demolir les darreres restes de l’Hostal del d’Hostafrancs, la casa que va donar nom al popular barri de Barcelona…

Corrien els anys 30 del segle XIX quan en Joan Corrades, cabaler d’Hostafrancs de Sió, decidia abandonar la Segarra empobrida per les turbulències de la primera carlinada per anar a Barcelona a provar fortuna. Aviat va donar mostres d’atresorar aquella visió pel negoci que històricament es manifesta amb virulència en alguns preclars barons segarrencs. Va comprar un tros de terra fora muralles, a tocar del portal de Sant Antoni, i hi va aixecar un hostal. L’estratègic emplaçament era propici per esdevenir posada de pernoctació pels tocatardans que arribaven a les muralles de la ciutat després de la posta de sol, així com taller de reparació dels vehicles que n’entraven i en sortien. A més, l’aposta va ser ben reeixida en convertir-se en un immillorable escenari de transaccions mercantils, incentivades per l’avantatge que suposava que els articles encara no estiguessin gravats per uns burots que els encaririen un cop dins la ciutat comtal. Amb el temps, aquell hostal, a mig camí entre els municipis de Barcelona i Santa Maria de Sants, seria el germen d’un nou Hostafrancs, la barriada que en rebria el nom i que creixeria fins que, a finals del segle XIX, seria la baula en l’annexió de Sants a la capital catalana.

L’hostal d’en Corrades es mantingué ben actiu durant gairebé un segle. No obstant, amb l’enrenou de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, de grat o per força hauria de tancar portes i veure’s en bona part enderrocat, deixant espai a la Plaça d’Espanya i a la construcció d’un cinema. Només en restà una part de la casa que seria transformada en la seu d’una empresa avícola. L’edifici seria rebatejat popularment com “la casa dels pollets”, especialment pel fet que els seus aparadors eren curulls d’uns polls que, piulant i saltironejant, feien les delícies dels infants del barri que s’hi aturaven en l’anar i tornar de l’escola.

La casa d’en Corrades ha sobreviscut al trànsit de traginers, contrabandistes i passa-volants, també als milers de pollets, pollastres i llurs escorxadors i, finalment, als horaris intempestius i als fums greixosos del restaurant pakistanès -aquells de “durum, pita o kebab?”- que l’ha ocupat els darrers anys. Al llarg de quasi dos segles, el rellotge de sol de la façana ha seguit marcant les hores amb la mateixa cadència que ho fa el del seu parent a l’església hostafranquina i segarreta de l’Assumpció, però ara un cop de mall l’ha aturat de sobte. L’Ajuntament de Barcelona, en execució d’un Pla Especial de Reforma, ha procedit a enderrocar l’edifici per deixar pas lliure a la prolongació del carrer Diputació, en un avenç anorreador que recorda l’obertura de la Via Laietana que va esbudellar Ciutat Vella cent anys abans. El progrés, novament, es tradueix en obrir vies de pas per aquells que tenen pressa…

Ben segur que els experts que tracen el desenvolupament urbanístic de Barcelona ens diran que la ciutat és com un palimpsest, un pergamí que eternament s’escriu, s’esborra i es reescriu. Una superposició de capes, les quals, unes sobre les ruïnes de les altres, tracen la història del lloc. No obstant, una cosa és donar pas a l’evolució de les ciutats, a la modernitat, a les millores en les comunicacions, la salubritat i la qualitat de vida, i una altra ben diferent és desnaturalitzar-la i transformar-la en un espai sense identitat, parc temàtic pel turisme, caldo de cultiu per a l’especulació i el mobbing immobiliaris i sepulcre blanquejat farcit de corrupteles i indigència.

Lentament, Barcelona ha anat sucumbint als impulsos globalitzadors i, sota la bandera de la “ciutat cívica” i del “model Barcelona” s’ha convertit en un laboratori d’experiments arquitectònics i urbanístics on els ingredients de la quotidianitat dels seus veïns i de la identitat dels seus espais han estat considerats com a secundaris i, en conseqüència, prescindibles. D’aquesta manera, no és gens d’estranyar que una llibreria centenària com la Catalònia es vegi obligada a tancar portes i el seu local sigui immediatament ocupat per un McDonnald’s, una farmàcia modernista com la Vilardell desaparegui i al seu espai hi trobem ara una financera llatinoamericana o una masia històrica com la Torre Melina fos demolida per fer-hi les instal·lacions del gimnàs d’un hotel de luxe. La ciutat reflecteix els temps contradictoris i foscos actuals, que porten a remodelar les Rambles desnonant ocells i flors, transformar una plaça de toros en un gran centre comercial que, per més inri, no compleix amb les mesures de seguretat pertinents, o a amagar les demolicions d’edificis històrics rere façanes apuntalades.

Per desgràcia, una vegada rere l’altre, el caire que agafen els esdeveniments ens retornen al 1984 de George Orwell, una novel·la que inicialment es qualificava de ciència-ficció i que, avui, sembla més aviat un recull de profecies. En la novel·la, Winston Smith, el seu atribolat protagonista, s’atura davant de la façana d’una vella església de Londres sorprès de veure un edifici anterior a l’arribada de l’Estat totalitari del Partit únic, ja que “qualsevol altre edifici clarament més antic s’adscrivia a un obscur període denominat edats mitjanes. Es deia que els segles de capitalisme no havien produït res de valor. Ja no es podia aprendre història de l’arquitectura si no era la que ensenyaven els llibres. Estàtues, inscripcions, pedra, els noms dels carrer… Tot el que pogués fer una mica de llum sobre el passat era alterat sistemàticament”.

Cada cop som més els que hem deixat enrere la ciutat de Barcelona, fastiguejats de sentir-nos-hi com a mers figurants d’un parc temàtic o, fins i tot, noses d’una pretesa modernitat que avança amb uns aclucalls que li priven de la visió lateral. Ara l’esperança rau en que els pobles i viles que ens han acollit no es contagiïn d’aquest progrés malentès i desdibuixant i preservin tot allò que els arrela a una identitat secular i els dota d’un caràcter que la metròpolis ha perdut per sempre més.

Joan Corrades i Bosch (1814-1875), amb la Quima (filla) i l’Adela (néta)