Arxiu del Blog

Defensors a ultrança

S’apropa la commemoració del tercer centenari del 1714, any de la derrota dels catalans a mans dels exèrcits borbònics i l’inici d’un llarg procés d’anorreament d’un sistema propi d’institucions i de repressió d’un model polític, social i cultural definidors de la nostra identitat. Per aquest motiu, la Generalitat de Catalunya ha organitzat un seguit d’actes sota el nom de “Tricentenari” que pretenen fer memòria de la desfeta i reivindicar tot allò que va ser perseguit, amb la voluntat de donar vigor al procés de reconstrucció nacional. Dins les activitats previstes, Cervera serà una de les seus oficials, capital per tant d’alguns dels actes commemoratius. La ciutat ha estat escollida pel seu paper històric cabdal després de la guerra de Successió, en especial vinculació a la seva Universitat, però és oportú recordar que, anys abans de la primera pedra del temple del saber, el 13 de juny de 1713, la ciutat va ser l’escenari d’un dels episodis que va marcar el desenllaç final de la guerra i va fer entrar el valor, la coherència i el coratge del poble català dins la història.

El passat dijous 13 es commemoraven tres segles de la reunió en conferència a Cervera dels representants d’ambdós bàndols enfrontats amb l’objectiu de pactar la fi de l’armistici. Pel costat borbònic, el comte Ceba Grimaldi, delegat del duc de Pòpuli, i per l’austriacista, el comte de Königsegg, representant del mariscal de Starhemberg. L’assemblea havia de concloure la rendició de Barcelona i Tarragona,  la capitulació de les tropes de Carles III, el reconeixement de la victòria de les forces de Felip V i l’abandonament per part dels exèrcits derrotats de les terres del Principat i les Balears. No obstant, per sorpresa i indignació del bàndol borbònic, les tropes defensores de Catalunya es van oposar a acceptar la rendició perquè a la mateixa s’hi negava expressament la preservació dels furs i les institucions dels catalans. Tot i la traïció dels exèrcits anglesos, que davant el replantejament del trenca-closques europeu havien decidit a Utrecht dos mesos abans abandonar la Guerra de Successió a la corona hispànica, deixant els catalans sense armes i a mercè de les tropes invasores, els defensors de Catalunya havien decidit resistir a ultrança la imposició humiliant.

L’enèrgica negativa a desistir de les seves llibertats va tenir com a conseqüència la popularització del lema “lliures o morts” (que, per cert, dóna títol a una excel·lent novel·la històrica presentada fa poc a la Segarra) brodada en banderes negres hissades arreu en senyal de resistència fins a les darreres conseqüències. Pocs dies més tard, les forces filipistes plantaven el setge a la ciutat de Barcelona, on la Junta General de Braços decidia, en coherència amb allò resolt a Cervera, desestimar la rendició incondicional i continuar fins al final en la lluita per la preservació dels drets i les constitucions del país. Amb el mandat de la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir» va quedar en mans de la Coronela de Barcelona la defensa de la ciutat front l’assetjament dels enemics. Com és sabut, els bombardejos i els carnatges varen castigar la capital del Principat al llarg d’un any, fins la derrota final de l’11 de setembre. Setmanes abans, diversos partidaris de la rendició van abandonar covardament la ciutat, lliurant-se a l’enemic. En aquell moment, dos fills d’una il·lustre família segarrenca van assumir un paper protagonista i heroic que potser seria ara el moment de reivindicar: Josep Antoni de Ribera, baró de Florejacs, i Carles de Ribera, ambdós partidaris de la guerra a ultrança i defensors de la ciutat fins al darrer moment. El primer fou el representant del Consell de Cent encarregat de comunicar al comandant general Villarroel la decisió de rebutjar tota negociació (anunci que, per cert, va suposar la dimissió del general). El segon va capitanejar la Coronela i va ser ferit de gravetat per una bomba durant la batalla al baluard de Santa Coloma; tot i les ferides, dies més tard, Carles es reincorporava al front, aquest cop a la defensa de les muralles de Santa Clara, on una segona ferida el va retirar definitivament.

Després de la derrota, la denúncia d’un grup de botiflers, queixosos del fet que les repressions dels vencedors s’havien centrat en l’àmbit eclesiàstic, va compensar-se amb la publicació de la llista de “sujetos que más se demostraron en las conmociones de Cataluña”. Dins d’aquesta relació, ambdós germans Ribera hi figuraven al capdamunt, cosa que els va suposar la confiscació de tots els seus béns (entre ells, els castells de Florejacs, Bellveí i les Sitges) i l’exili a terres castellanes: a Burgos en Josep Antoni i a Lleó en Carles; aquest darrer, tot i la seva joventut, no va resistir les penúries de l’exili ni les nafres de la batalla i va morir un any més tard desterrat del seu país.

Aquells personatges i aquells episodis heroics avui queden lluny, tant en el temps com en l’actitud de certs líders polítics que haurien, talment antany, posar per davant l’obediència a la voluntat del poble abans de les seves ambicions personals i llurs anhels de preservació a ultrança de la poltrona. Avui, un altre Josep Antoni, en contra dels pactes signats per la seva coalició, argumenta excuses i posa aigua al vi per evitar que el poble pugui fer sentir la veu davant una consulta sobre el seu destí i, a més, gosa denunciar que és la seva llibertat la què està essent coartada per amenaces del tot etèries i dramatitzades.

La flama dels herois del 1714 seguirà ben encesa i els noms d’aquells que van defensar amb la seva vida la llibertat i la salvaguarda de la nació catalana no cauran en l’oblit. En canvi, la posteritat esborrarà a aquells que, lligats de mans i peus per les seves pròpies ambicions, van intentar fins a darrera hora posar portes al camp.

Imatge

Ni botiflera ni filipista

Cau a les meves mans l’”Àlbum Històrich, Pintoresch y Monumental de Lleyda y sa provincia”, de Joseph Pleyan de Porta i Frederich Renyé, publicat l’any 1880. Cerco les pàgines dedicades a la Guerra de Successió i, als paràgrafs del sege XVIII, llegeixo “Cervera durant aquesta guerra, si pot ferselhi carrechs per haverse separat de la causa catalana (cual fet donà á sos fills lo nom de butiflers) ab tot acreditaren un valor y heroisme del que’n mitj dels atzars d’aquella guerra s’honraba Catalunya tota, puig catalana era la sang d’aquells valents. Son amor á Felip y l’ajuda que dongueren á sa causa, valgué a Cervera lo tindrer Universitat, lo ferla lliure de tota mena de contribucions y allotjaments, y’l serho igualment sos fills de tota mena de peatje y pontatjes. Aixó y molt mes mereixia aquella ciutat en la que després de la guerra s’hi contaban mes de cinqcentas viudes, cuals marits s’havian sacrificat per una llealtad mal entesa”.  Constato que el malnom de botiflers, en referència a la “bella flor” de lis de l’escut d’armes de la casa de Borbó, ha acompanyat la ciutat de Cervera al llarg de tres-cents anys… i encara avui  se li vincula des de la pròpia wikipèdia.

No obstant, la pretesa fidelitat inqüestionable dels cerverins al bàndol filipista, traïció consegüent a la causa dels catalans, majoritàriament partidaris de Carles III de Catalunya, arxiduc d’Àustria, ha quedat desmentida pels recents estudis dels historiadors Josep Ma. Llobet i Portella i M.Teresa Salat i Noguera. El seu treball de recerca ha posat de manifest que els cerverins, durant la guerra de successió, es van escarrassar a minimitzar els estralls que els exèrcits d’ambdós bàndols, successivament, feien a la ciutat i els seus encontorns amb el pas i aprovisionament dels seus homes, muntures i utillatges. Una ciutat sense guarnició militar i situada al bell mig del camí entre Barcelona i Lleida, no podia permetre’s altra cosa que triar entre l’heroisme de la bandera negra i el “vèncer o morir” del setge barceloní (però sense canons que defensessin les muralles) o el pragmatisme de ballar al so de la corneta de torn. Presidits per un sentit de supervivència, la ciutat s’engalanava l’any 1701 per rebre amb honors al jove Felipe V, li dedicava balls i cants i disparava un castell de focs artificials, congratulant-s’hi perquè signés les immunitats i els privilegis de la vila; quatre anys més tard, feia el mateix per guanyar-se els favors de Carles III, celebrant les successives rendicions de Barcelona i València a les tropes imperials amb celebracions i tocs de campanes, i l’any 1708 es posava sota la protecció austriacista, tot encarregant un retrat de l’emperador; dos anys més tard, girada de nou la truita bèl·lica, destruïa tota documentació relativa a la seva filiació imperial i comissionava dos síndics a la cort de Felipe V amb un memorial de desgràcies presumptament provocades per haver-li estat sempre fidel…

Captiva de la seva pròpia impostura, Cervera ha estat estigmatitzada amb l’apel·latiu de botiflera, per davant d’altres viles, com Berga, Manlleu, Centelles o Verges, que des del primer moment i convençudes ideològicament, es van posicionar al costat del bàndol borbònic.

Però mai és tard i, amb el tercer centenari de la derrota catalana a les envistes i amb un sentiment sobiranista extens, manifest i militant, la Paeria de Cervera sembla que vol desempallegar-se per sempre del tòpic pejoratiu. És innegable la militància i el compromís de l’actual consistori amb el clam perquè Catalunya trenqui les cadenes que, des d’aquell nefand 1714, la lliguen i subjuguen a Espanya. L’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència i el suport a l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’hissada d’estelades a les torres del Sindicat i el campanar de Santa Maria, la proliferació de senyeres sobiranistes arreu, algunes en edificis ben emblemàtics com la Universitat o la mateixa Paeria, la declaració de territori català lliure, la participació a les marxes de torxes i de la independència, l’encesa de l’estelada de foc i la retirada de la bandera espanyola, tot i el vol amenaçador de la virreina Llanos de Luna, no deixen cap escletxa al tactisme d’altres temps.

No obstant, pel definitiu trencament amb la causa borbònica, a la ciutat li queda un darrer escull: la retirada del títol de comte de Cervera a l’hereu de la monarquia hispànica. Felip de Borbó, que regnarà Espanya -a menys que els tripijocs matussers de la seva família no li ho espatllin- amb el nom de Felipe VI, ostenta des de 1990 el títol de comte de Cervera. És el primer hereu de la casa Borbó (i confiem que darrer) que llueix aquest honor, tot i que només en fa ús durant les seves visites a Catalunya. Val a dir que l’actual Paer en Cap ja va manifestar fa sis mesos la incomoditat que li suposa la condició de comte de la ciutat de l’hereu d’una monarquia que, transcorreguts molts anys des d’aquell públic homenatge amb que fou rebut el Príncipe a la ciutat, se sent com quelcom aliè i antipàtic.

Però aquesta mateixa setmana, Montblanc se li ha avançat. El consistori, governat per forces sobiranistes, ha aprovat una moció de rebuig a la monarquia espanyola i ha demanat a l’hereu espanyol que deixi d’usar el títol de duc de la ciutat; tot i l’abstenció dels regidors de CiU i del PSC, l’ajuntament montblanquí ha fet un pas valent i coherent declarant que rebutja el sistema monàrquic per entendre que no té la legitimitat democràtica del règim republicà. Tot i això, no ha tingut el mateix èxit la moció presentada a l’Ajuntament de Girona, on els vots contraris de CiU, PP i PSC han deixat en minoria aquells que demanaven que la ciutat deixés de reconèixer a Felip de Borbó com a Príncep gironí. Per la seva banda, a la ciutat de Balaguer, de la qual l’Heredero en té el senyoriu, també hi ha formacions que postulen la retirada d’aquests honors…

Potser ara no toca, potser no és el moment d’atiar més el vesper, però seria una veritable llàstima –vergonyant- que al 2014 es celebrés el tercer centenari de la derrota catalana essent vassalls submisos de la Corona conqueridora. I més considerant que l’hereu, a més d’ostentar el nom en homenatge al seu avantpassat de trist record, llueix honors immerescuts d’una ciutat que, a fi de comptes, parafrasejant Plutarc, no només no és botiflera, sinó que n’està lliure de qualsevol sospita.

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...