Category Archives: Paisatge

#collitaSEGARRA

Aquest any, extraordinàriament, tothom pot percebre que els pagesos segarrencs estan contents amb la collita. Fins i tot n’hi ha que afirmen, potser amb la boca petita i només a aquells que els volen escoltar, que la collita d’enguany és excel·lent… Cert és que hi haurà qui es lamenti de l’increment dels costos de producció, especialment per la pujada dels preus dels fertilitzants, dels carburants i de les assegurances de rendiment, així com la càrrega fiscal, que no permet compensar les pèrdues d’exercicis anteriors, i fins i tot qui es queixi que, amb l’excés d’humitat de les darreres setmanes, hagi hagut de tornar a ensofretar perquè un fong li amenaçava la collita… Però, des d’una posició espectadora, donant una ullada als camps de cereal i parant l’orella a les converses de cafè un dia de mercat qualsevol, la satisfacció és encomanadissa.

Els preus del mercat afavoreixen l’optimisme. L’alça de la demanda mundial de cereal, sumat a les males climatologies d’altres zones competidores i a un dòlar cotitzant a la baixa, fan que les expectatives siguin immillorables. Per això, per un any que “la collita s’encerta”, parafrassejant Guillem Viladot, veurem com “el segarrenc, d’esquerp i dubitatiu, es transmuda en joiós i proper, i la vida se li torna una glòria. Tot just els primers diners li arriben als dits, empetiteix una bona mica les ninetes i guaita cap als indrets més perillosos i corre cap a “la Caixa””.

La falç, l’esclopí, la dalla i el volant són avui mers objectes decoratius, penjats en parets de carreus rejuntats a l’entrada d’allotjaments rurals. Des de la mecanització del camp, aquests dies, com escribia Josep Vallverdú, “als homes del nostre camps els agafa la pressa”, i les recol·lectores o “cossetxadores” recorreran sinuosament i parsimoniosa, sense pausa i amb pressa, carreteres i camps.

Per això, celebrem-ho… La Segarra, veritable graner de Catalunya des d’èpoques ben reculades i territori estratègic dins del camí del blat per on circulaven les provisions que havien d’alimentar la conurbació de Barcelona, és encara avui (i per molts anys) una terra de rellevància transcendental i estratègica per la producció del cereal, base de l’alimentació. Anecdòtics són ara el cultiu de la vinya, que tan important havia estat fa més d’un segle quan la filoxera assolava terres franceses, i el de l’olivera i l’ametller, derrotats per unes gelades tardanes, l’escassa pluviometria i la carestia de mà d’obra; sense alternativa, el monocultiu cerealista i l’agricultura extensiva és la sortida a un ruralisme que és el veritable factòtum d’un paisatge que concedeix vida i bellesa, riquesa econòmica i preservació mediambiental.

En conseqüència, cal donar-hi la visibilitat, la dignitat i la importància que mereix. És necessari i de justícia posar en valor l’activitat. En aquesta línia, el Consell comarcal ha posat en marxa el projecte #collitaSEGARRA, a través del qual es cerca la transcendència a una tasca, la recol·lectora, que es desconeguda –quan no menystinguda- per bona part de la població, però que esdevé clau en l’economia de les nostres terres i, alhora, és l’acció protagonista de l’estacional canvi de fesomia del paisatge…

És en aquests dies de sega quan la Segarra abandona la pretesa  estampa de Toscana catalana (artificiós tòpic predicat també, val a dir, de comarques tan dispars com el Baix Empordà, el Bages o el Priorat). Ara es substitueixen aquells infinits tons de verd que Espinàs en el seu deambular a peu per la Segarra aprenia a “precisar i distingir” per la perfecta combinació entre ocres i daurats, transmutant-se en aquella “terra nua on la sequedat sembla demanar mans, sembla demanar dits, que es facin suplicants d’aigua benefactora”, que glossà Miquel Arimany. Les espigues, derrotades pel pes del gra, ja han acotat el cap i esperen resignades l’arribada de la màquina que les haurà d’escapçar. Les collitadores faran la seva feina, escortades pels mixons caçadors dels insectes que, atabalats per la fressa, malden esparverats per fugir del seu refugi entre els brins ja secs. Ben aviat, els camps espessits de tiges, bressolades a mercè del vent i mormoladores en sorda remor, es veuran segats arran. Al seu lloc, s’hi afileraran els rostolls que, socarrant-se al Sol, formaran un entreteixinat d’efectes ben plàstics. El conglomerat de cavallons corrent en paral·lel dibuixarà una xarxa de pentagrames de reflexos metàl·lics, sobre els quals, cilíndriques paques de palla o piles de bales prismàtiques en equilibris impossibles, defineixen una l’estampa que l’espectador sensible pot traduir en belles melodies introspectives.

És aquest espectacle sobre el qual ara es posa l’objectiu, treballant pel reconeixement de la feina del pagès, reivindicant el seu paper clau en l’equilibri del territori, la producció de riquesa del país i la preservació d’un paisatge carregat d’identitat i de bellesa, i alhora reclamant el reconeixement d’una activitat que, adaptant-se i renovant-se contínúament, és estratègica pel futur de la nació, és font d’inspiració artística i es definidora d’unes condicions de vida que -bé ho sabem els qui vivim en aquests verals-, ens fa privilegiats.

Les noves tecnologies ens ajudaran en aquest empeny. Gràcies a elles, qualsevol pot ser altaveu del projecte i, a través de les xarxes socials, fer saber al món que la natura ha tancat novament el seu cicle i que, fruit de la terra i del treball dels homes, el cereal està essent recol·lectat a la Segarra.

També mirant enrere, el projecte #collitaSEGARRAinclourà xerrades sobre les tradicions i les feines vinculades a la sega del cereal, caminades per rellegir els paratges i les arquitectures populars on

l’home ha interactuat amb una natura aparentment hostil i l’ha dominat per treure’n fruit, recerques d’obres artístiques inspirades en la vida i les feines del camp i reproducció d’aquells àpats que, quan els segadors dallaven a mà, esdevenien un veritable ritual reconstituent, lúdic i, fins i tot, sensual…

Ara és hora, segadors. / Ara és hora d’estar alerta”, ens interpel·la l’himne nacional català; també es defensa la terra reconeixent la tasca d’aquells que, tot “fent caure espigues d’or”, fan que la collita avanci i ens garanteixi, a tots, el futur.

Imatge

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

Amor fracturat

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i m’han permès afrontar la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’enveja quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig sentir que era la meva: si els Nonat podien baixar de la cossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

AMOR FRACTURAT

 

Oda a la vida retirada

En David viu des de fa quatre anys al poble. Després de dos llargs anys d’obres, va acabar la transformació d’unes velles corts en una caseta de planta i pis la mar de bonica i dotada de totes les comoditats, on s’hi va instal·lar amb la família. Quan ho va comprar, amb prou feines hi havia el munt de rocs aglomerats d’unes llardoses corralines per a conills i pollastres que portaven dècades en desús i ara, en canvi, és una llar que fa molta patxoca. Amb el projecte d’un jove però afamat arquitecte, i mercès als seus sanejats estalvis, ha alçat una casa que ja ha aparegut en diverses revistes de disseny i decoració. A més, aquest estiu ha estrenat una magnífica piscina construïda tot aprofitant l’antiga bassa d’abeurar el bestiar.

En David està molt emprenyat amb el seu veí Ramon perquè aquest ha ampliat la nau d’engreix de la seva granja de porcs. Desoint tota mesura d’integració paisatgística, ha col·locat uns murs fets amb blocs de formigó prefabricat sense arremolinar i coberts amb xapa ondulada metal·litzada, ha rematat tot el conjunt amb una alta sitja banc-i-blava i ni tan sols ho ha envoltat pels arbres afilerats que podrien alleugerir l’impacte visual. No s’ha pas quedat per ell mateix l’enuig i no ha tingut cap problema en fer-li-ho saber al Ramon, però aquest li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un pijo nouvingut com ell…

En Ramon està molt emprenyat amb el seu veí Miquel, l’amo d’una extensa finca que limita, al costat de ponent, amb les seves granges. La qüestió rau en que en Miquel està negociant amb una empresa per cedir-los un extrem de la propietat perquè hi facin aquestes prospeccions d’hidrocarburs de les què fa setmanes en parlaven al casal del poble. Li han dit que el pou és absolutament innocu, que cap mal li podrà fer… Fet i fet, fa cinquanta anys ja en van obrir i tancar algun pels voltants i no va ser pas la fi del món! No obstant, en Ramon, que tot just acaba d’ampliar la granja per fer-la rendible, ha llegit que aquesta perforació pot produir emanacions de gasos, contaminació dels aqüífers i moviments sísmics que li podrien matar el bestiar i que donarien molt mala premsa a la carn que produeix. Així li ho ha fet saber, però en Miquel li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que s’ha deixat omplir el cap per aquests ecologistes radicals vinguts de ciutat…

En Miquel està molt emprenyat amb el seu veí Jaume, el pagès que mena els camps adjacents a la banda de migjorn. El fet és que el veí s’ha comprat una màquina recol·lectora molt més grossa i moderna que la que fins ara tenia i, per aprofitar les perspectives d’alça del preu del cereal i fer més via en les feines del camp, ha eliminat tots els marges que separaven les terrasses i ha concentrat tota la finca en una de sola. A més, no se li acut una altra cosa que llaurar seguint el pendent del terreny. Així ha creat un llarg vessant pel qual, quan plou, s’escola tota l’aigua, que baixa amb força i forma uns grans xaragalls al camp d’en Miquel, a més d’acumular-li terres i pedres i remoure’n les fites. En Miquel així li ho ha fet saber, però el Jaume li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que encara es pensa que viu en els temps on es llaurava amb matxo i es segava a cop de falç…

En Jaume està molt emprenyat amb en Josep, l’alcalde del poble, perquè li ha denegat el permís per ampliar el magatzem on voldria aparcar la nova màquina recol·lectora. A la finca hi té encara un cobert que va aixecar son pare fa trenta anys per deixar a resguard el tractor, les eines de reparació i quatre trastos més, però ara ha quedat petit. La nova màquina no hi cap,  ni per alçada ni per amplada, i com que li ha costat un dineral, no vol deixar-la a la vista per temor a que algun d’aquests facinerosos que corren de nit pels verals li doni un disgust. Així li ho ha fet saber al batlle, exposant-li que al poble del costat, on també hi mana unes terres, l’alcalde li ha permès tirar a terra unes velles cabanes de pedra seca i aixecar una nau com cal. Però en Josep li ha contestat que ni ell ni ningú li ha de dir què pot i què no pot fer, i molt menys algú que porta una pila d’anys fent i desfent com li ha donat la gana i per qui ja ha fet prou cops la vista grossa…

En Josep està molt emprenyat amb en David, un nouvingut de la ciutat que fa pocs anys va aterrar al poble. Va comprar unes antigues corralines i, demanant una autorització per restaurar-les, les va enderrocar per aixecar al seu lloc una casa que excedia, gairebé doblava, les normes urbanístiques. No content amb això, ara, sense encomanar-se a Déu ni al Dimoni, s’ha fet construir una piscina de grans dimensions per la qual no només ha deixat de demanar cap llicència, sinó que a més l’ha emplenat amb l’aigua del punt de reg del poble. Així li ho ha fet saber, però en David li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un alcalde capsot i sense estudis que, fet i fet, si manté el seu lloc és gràcies a les amables donacions que gent com ell han fet al seu partit…

En David viu des de fa quatre anys al poble…

Els falcons i el papu gros

L’any 1954, quan les ferides d’Hiroshima i Nagasaki encara eren ben obertes al Japó, als fotogrames del seu cinema naixia Godzilla, un gran dinosaure que emergia de l’oceà per terroritzar a la població. Segons els seus creadors, el rèptil gegantí veia alterat el seu repòs i despertava dels abismes del Pacífic per causa de la radiació atòmica emanada d’un seguit de proves nuclears de l’exèrcit nord-americà. Aquesta criatura del cel·luloide era un kaiju, un monstre gegant, que donaria origen a un subgènere dins el cinema de ciència-ficció: els films protagonitzats per criatures descomunals que, fruit de les emissions incontrolades per un incident radioactiu, desperten o muten i ataquen la població indefensa. Aquests éssers encarnen les obsessions dels nipons, mesclant el record de la catàstrofe atòmica de la segona Guerra Mundial amb el terror a les fúries de la natura, que es manifesten de forma desaforada en terratrèmols i tsunamis. La violència desfermada es planteja com la venjança d’una natura ultratjada per l’ésser humà que l’agredeix des d’un exercici de la tecnologia abusiu, desmesurat i irresponsable. En la pel·lícula, i en bona part de llurs seqüeles, la primera reacció de les autoritats davant la notícia és treure ferro a l’amenaça i són només un grup reduït d’herois els què s’enfrontaran a la bèstia i, finalment, la derrotaran, tot i que després que aquesta deixi un escenari de mort i destrucció per tots els llocs on ha passat.

Avui la nostra comarca corre el perill de desvetllar el seu propi kaiju o, com en diríem amb terminologia més nostrada, el papu gros. L’amenaça no ve d’un tiranosaurus rex ressuscitat, d’un colós mutant o d’un robot destructor, sinó de la voluntat d’una empresa que es fa dir Montero Energy Corporation, SL i que pretén remoure les entranyes radioactives de la nostra terra. Aquesta societat  mercantil es constituí al mes de gener per part de Rafael López Guijarro, un empresari basc del ram de l’alimentació que ha decidit donar el salt al món de la mineria i els recursos energètics. Un més després de fundar MEC, el Sr. López ha cessat i transferit totes les seves accions a Craig Steinke, multimilionari vinculat amb empreses com Realm energy o R2 Energy i home de confiança d’Ian Telfer, magnat inclòs a la llista d’arximilionaris del Forbes, president del Consell Mundial de l’Or (alguna cosa així com l’OPEP d’aquest mineral) i cofundador de R2 i Uranium One. Al seu torn, Mr. Telfer és soci en diversos explotacions petrolieres d’arreu del món de Dick Cheney, exvicepresident i secretari de defensa dels Estats Units. La vinculació entre tots tres falcons es vehicula a través de Halliburton, multinacional energètica americana famosa per haver estat beneficiada per la política del President George Bush i empastifada en diversos escàndols d’adjudicacions a dit de contractes d’explotació de recursos al desert de l’Iraq o per cobrar sobrepreus en els transports i subministrament de cru. Cap d’aquests nexes és negat -ans al contrari: és exposat obertament-, pel sr. López, el qual, tot i el seu pas fugaç per l’accionariat de Montero, es presenta davant dels mitjans de comunicació com el seu cap d’explotació (no debades acaba de crear a Madrid -com a soci únic- l’empresa de prospeccions geològiques i recerca i emmagatzematge de recursos energètics Mercury Geoservices).

És lloable constatar com el sr. López, conegut com “Rafa” en l’època dels supermercats, assegura des de les pàgines de La Vanguàrdia que els seus projectes de fer prospeccions només portaran beneficis a les terres de Lleida. Així, garanteix feina pels peons, xofers, agents de seguretat i cuiners que s’allistin a les seves explotacions, a banda de l’aportació de gran quantitat de maquinària especialitzada que arribarà importada des dels Estats Units. A més, ens tranquil·litza minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, reconeixent que efectivament empren additius químics en les seves prospeccions, però que aquests no són més agressius que els utilitzats en la indústria agroalimentària, i posa totes les garanties en els permisos revisats per les autoritats competents en salut, paisatge i medi ambient.

No obstant, res ens diu sobre els riscos sísmics que, com s’acaba de demostrar als estudis del terratrèmol de Lorca, poden causar les tasques de prospecció i extracció de gas i cru. Tampoc fa cap al·lusió al fet que la major part de la comarca de la Segarra s’integra dins la zona 46 establerta des de la Junta d’Energia Nuclear, que distingeix les zones de reserves d’urani a l’estat espanyol, o del fet que gran part del sector septentrional de la Segarra sigui zona de reserva provisional per a investigació de materials radioactius. Per tant, res sabem del risc de fuites radioactives que poden causar les seves perforacions. Com tampoc parla de les afectacions en els aqüífers subterranis, les emanacions de gasos tòxics, la freqüent accidentalitat d’aquestes explotacions o la consegüent destrossa  del paisatge i la qualitat de vida. A més, passa per alt que les tècniques habitualment emprades hagin estat declarades il·legals a França i a Bulgària o que al Regne Unit diverses explotacions hagin estat paralitzades a causa dels terratrèmols que provocaven. Ni tan sols esmenta la greu afectació en la seguretat alimentària i la mortaldat en el bestiar constatats a les explotacions agràries i ramaderes dels Estats Units properes als pous de petroli.

És poc probable que si, finalment, aquesta gent aconsegueix els permisos per a perforar l’escorça de la Segarra a la recerca d’hidrocarburs,  les fuites radioactives ocasionades reviscolin alguna criatura antediluviana amagada des de fa milions d’anys sota terra… Però no és pas descabellat témer que tal vegada despertin altres monstres habituals en els països rics en recursos fòssils: la desertització, la corrupció, la tirania i la desigualtat.

Passant per sobre del bé i del mal, una bèstia ha posat la mirada en el nostre petit racó de món i les seves brutes urpes s’apropen per esgarrapar-nos sense misericòrdia i devorar-nos talment fóssim un bilandó del Campanar, un bombonet de Cal Colom o un carquinyoli de la Lionesa… La plàcida bassa d’oli on ens esmercem per mantenir-nos surant es veu amenaçada. Si la fera ataca, la Segarra nunca máis tornarà a ser el mateix.

Segarra Oil District

Aquells que valorem la qualitat de vida, la preservació del paisatge i la defensa del fràgil equilibri amb la natura no guanyem per ensurts. Quan encara flairem en l’aire l’olor de laca de perruqueria mesclat amb aroma d’ambientador de cotxe “pi silvestre” que ens va deixar el magnat llefiscós i ultraconservador Sheldon Adelson, una nova tenebra amenaça en passar pel nostre petit país com una cavalcada dels genets de Genghis Khan… Silenciosament –el soroll és poc amic d’aquests projectes- la madrilenya Montero Energy Corporation, filial espanyola d’una multinacional canadenca dedicada a l’explotació de jaciments d’hidrocarburs, ha demanat autorització a la Generalitat per a posar en marxa prospeccions al llarg i ample de bona part de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La zona, que abasta unes 90.000 hectàrees, ha estat batejada amb el nom de “Darwin”, en homenatge al savi anglès que afirmà que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s’adapta als canvis, i, de pas, insinuant que aquells que hi vivim som poc més que rars espècimens de tortugues llestos per a ser viviseccionats.

No obstant, algun indiscret lector del Diari Oficial de la Generalitat ha posat llum sobre l’edició de 27 de setembre on s’hi donava la publicitat legalment exigible. Talment com va passar amb els primers rumors sobre l’Eurovegas, l’humor s’ha vist ben estimulat per una idea que, a primera vista, sembla del tot eixelebrada i al·lucinant. Certament, aquell projecte de substituir  l’espai natural protegit del delta del Llobregat per un conjunt de gratacels barreja de macro prostíbul, paradís del joc i centre de blanqueig de divises, en imitació de Las Vegas o Macao, tenia tota l’aparença de ser allò que ha acabat resultant: una immensa broma, gràcies a la qual el seu repulsiu promotor i els seus sequaços s’han regalat unes bones fartaneres a base de tapes i vi i unes millors excursions guiades a càrrec del nostre malmès erari públic. Si davant d’aquell projecte l’enginy nacional va donar les més variades bromes partint de l’imaginari musical, cinematogràfic i nupcial vinculat al món dels casinos californians, el camp per córrer relacionat a l’explotació petroliera és encara més ampli…

Des de Concabella, ja hi ha qui parla dels “Emirats de Plans de Sió”, o des de Sant Guim s’han suggerit paral·lelismes amb Giant, el film pòstum de James Dean que narra les desventures d’una família de ramaders convertits en infeliços magnats de l’or negre. També des de la Curullada, immersos encara en la lluita per evitar l’atemptat antiètic i antiestètic d’un dipòsit gegant d’aigua al capdamunt del poble, feien conya dient que en realitat aquell seria una cisterna de petroli i que finalment el canal Segarra-Garrigues esdevindria útil convertit en oleoducte… També a Torà profetitzaven la propera moda de barrets texans o a Guissona encarregaven una remesa de gel·labes i xadors per adaptar-se a l’estilisme dels petrodòlars. No hi ha dubte que els catalans tenim bona habilitat en fer acudits inspirats en les pitjors tragèdies, cosa que pot portar a la banalització de les amenaces, però que, si més no, remeia les penes amb punyalades.

L’existència de reserves de petroli sota l’escorça segarrenca és coneguda des de fa molts anys i de prospeccions ja se n’han fet històricament. El mateix Espinàs, des del seu viatge a peu de l’estiu de 1962, ens descriu “…que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil”. Aquell pou va quedar en no-res, potser degut a que la seva explotació no era rendible, i avui, més enllà d’unes fotos en blanc i negre, només roman el testimoni d’una peça de terreny propera al Mas Canet encara ben erma per l’efecte dels residus de l’hidrocarbur vessat. També pels encontorns de Torà es donà una ullada a les entranyes de la terra, amb uns pous que romanen encara segellats per una llosa de formigó armat…

No obstant, la petició és un fet. La mateixa empresa que ha aixecat polseguera demanant prospeccions a Cantàbria, Burgos, Àlava o l’Alt Maestrat, aterra a Catalunya i presenta una instància demanant autorització per furgar el subsòl de les comarques, de la perifèria, de l’interior o d’allò que darrerament s’anomena “rerepaís” (sempre queda bé ficar mà a Pla).  La polèmica està servida. Tots aquells que gosem qüestionar el projecte perquè suposa un nou atac a la integritat del paisatge, una agressió al medi ambient, un model insostenible de creixement, una activitat incompatible amb l’aturada de l’escalfament global i multiplicadora de l’efecte hivernacle, una indústria terriblement contaminadora i destructora dels pocs recursos hídrics que encara tenim, un atac a la qualitat de vida dels nuclis rurals i un factor desertitzant pels pobles, un alt risc de danys a la salut humana per l’emanació de gasos tòxics o una pràctica susceptible de remoure les masses d’urani radioactiu que es concentren en la vall del Llobregós… ens sentirem dir de tot. Els dits inquisidors ens assenyalaran com membres militants de la cultura del no. Els més llegits ens diran que som egoistes gurus del NIMBY. Els demagogs ens amenaçaran amb talls d’energia, amb aturades dels nostres vehicles i ens negaran el dret a escalfar-nos o gaudir de la televisió o la nevera. Se’ns titllarà de catastrofistes, de involucionistes, d’utòpics i de bufanúvols. Mentrestant, d’altres es fregaran les mans esperant que el petroli emergeixi des de la seva finca i molts estaran delerosos de ser contractats com a capatassos en una explotació petroliera. Fins i tot, alguns ajuntaments, amb les arques ben buides perquè anteriors corns de l’abundància no van acabar de rajar, s’erigiran com els principals valedors amb l’argument grapejat de la creació de llocs de treball i de riquesa pel territori.

La Segarra no és Dallas i dins la seva població no s’hi compten ni els Ewing ni els Farlow, però si patinem amb l’or negre les futures generacions ens diran, talment en Jock a la Sue Ellen, que mentre la comarca era a la UVI agonitzant pels impactes rebuts, nosaltres érem “fent el pendó vés a saber per on”…

(informe de la Unió Europea sobre la fractura hidràulica)

La Segarra per l’ull del temps

El vespre del 7 d’agost de 1962 Josep M. Espinàs plantava els peus a Cervera per iniciar un romiatge per la Segarra. Tot i comptar amb trenta-cinc anys, l’escriptor barceloní ja tenia al seu haver mitja dotzena de novel·les publicades, de força ressò entre el públic i la crítica literària, a banda de diversos reculls d’articles i narracions breus. Per tant, ja era veritablement un escriptor, amb el sentit estricte, popular i –afegeixo- envejable del mot. El seu objectiu, com havia fet al Pirineu lleidatà i al Priorat, consistia a recollir en un quadern esbossos del paisatge i la gent segarrenca per escriure un llibre de viatges. La fòrmula no era gaire original, d’altres escriptors havien recorregut ja la comarca plasmant llurs impressions en un dietari: en Rafael d’Amat, baró de Maldà, a cavall dels segles XVIII i XIX, amb el seu “Calaix de Sastre”, o aquells erudits metges –com els doctors Josep Falp, des de Solsona, i Eduard Camps, des de Guissona- que recopilaren dècades enrere delicioses topografies mèdiques o com el mateix Josep Pla, que dos anys abans havia travessat la Segarra en el seu periple català patrocinat per l’editorial Destino… D’altres ho farien més tard, com el gran –al menys, d’alçada i oratòria- Vidal Vidal, qui beuria de totes aquestes -i d’altres- fonts pel regalar-nos el seu imprescindible “El país de les pomes”…

No obstant, l’originalitat d’Espinàs i allò que ens fa més proper el seu treball és el mitjà de locomoció: el barceloní recorrerà el trajecte no en calessa, ni a lloms d’un èquid ni dins d’un cotxe, sinó amb el “tren espardenyal” -com li diuen a Torà-, és a dir: a peu. Equipat només amb una boina i un vell sarró on hi carrega poc més que la llibreta d’apunts, una pipa, una càmera de retratar i, a voltes, un grapat d’ametlles i un bocí ressec de pastís.

El caminar d’Espinàs té molt de Pla. Segueix al peu de la lletra els consells d’avançar  sense neguits ni dreceres (“quan es va d’un poble a l’altre de pressa i corrent, sense veure res, sense la possibilitat de veure res, ¿es fa alguna cosa més que el ximple?”, escrivia l’empordanès deu anys abans) i d’acceptar la companyia només de caminants que s’adaptin al seu pas contemplatiu, sense defugir –ans al contrari- la trobada casual amb el pobletà i la conversa fugissera que xopa de naturalisme l’estampa. El resultat final és un camí que, essent concebut com un recorregut circular, no deixarà pas al transeünt al punt de partida, sinó que el farà evolucionar fins a caure en la seducció tel·lúrica de la contrada segarreta. Parteix l’escriptor d’una concepció inicial previsible per un intel·lectual barceloní, que s’ha instruït sobre la Segarra a partir dels seus noms il·lustres (hi arriba amarat de Pedrolo, Ausiàs March o Vicenç Garcia, rector de Vallfogona), il·lustrat sobre la seva història a partir de cròniques d’èpiques batalles de conquesta i de prodigioses vides de sants i amb l’imaginari prefigurat d’una terra vedada, de paisatges eixuts i gent eixarreïda, “despoblada i animada només per la presència dels castells”… Nogensmenys, a poc a poc i sempre per gust, hi descobrirà un territori ben viu, carregat de contradiccions, amable amb aquell que el sap escoltar i que es fa estimar per qui s’hi submergeix amb els porus oberts i la ment esponjada.

El resultat final és una aquarel·la on s’hi mesclen els colors terrossos de la vida tradicional dels pobles d’una era que arriba a la seva fi, amb càntirs que encara baixen a les cisternes, cafès dominicals instal·lats en pisos, forns comunals que congreguen als vilatans els llargs vespres d’hivern i colles d’homes que descansen del batre sota l’ombra d’un pi, amb els colors pastel de l’arribada de les màquines de cine, els televisors i els altaveus Telefunken, les primeres piscines d’ús lúdic i la motorització dels nois per anar a festejar lluny de casa. Algunes de les escenes, rellegides avui, semblen enfonsades en la prehistòria, com la del capellà amb sotana envoltat de marrecs sortits de l’escola de Biosca (ai!) o la de la parella de la benemèrita aturant al caminant per demanar-li la documentació, però, vist el caire que prenen els temps, no podrem pas descartar que tornin a la nostra quotidianitat. D’altres, com les nostàlgiques reflexions davant la ruïna i l’abandonament de pobles com Montlleó o Timor, l’afirmació que Guissona “té tot l’aire d’una vila, de centre comarcal” o el vaticini que algun dia Montfalcó serà “conservat dins el possible com qui conserva un museu popular” fan assentir al lector, sense parlar de quan passa “per Cabestany, que és un poblat minúscul”, que farà dibuixar un somriure irònic a qui sovintegi els Comalats. Tot això, sense defugir certa escatologia espontània, amaneix un retrat naturalista de la comarca a través del seu patrimoni històric i llegendari, i del seu paisatge canicular, alenant “una mena de coloració de l’aire ideal per precisar i distingir tots els verds”, i d’un paisanatge de gent “espontàniament oberta” i hospitalària (llevat l’episodi de Talavera), escèptica (“què ens han de venir a ensenyar…”, s’interroga en un moment donat una mestra) i, sovint, rica, treballadora i estalviadora (“li puc dir que la Segarra és la banca de l’Urgell (…). Són treballadors, no tenen vicis”, assegura un rector musicòleg).

Tot plegat, una Segarra trepitjada abans de l’arribada del turisme rural i els restaurants de menú, que l’asfalt tenyís de negre molts senders, que la mecanització del camp buidés moltes llars i esclarís camps d’ametllers i oliveres, que Vallfogona fos amputada del mapa comarcal i que un estol de pròfugs de l’àrea metropolitana arribessin per a fer-se amos de les cases, però no –Déu nos en guard!- de les finques agràries.

Els qui no hi hem vingut a caçar, sinó a ésser caçats per la força i la gràcia del país, sabem molt bé que la Segarra no és una terra vedada”, sentencia Espinàs com a epíleg. No s’hi pot afegir res més. Celebrem que, novament des de Sant Antolí –com vint anys enrere-, algú recuperi l’obra de les lleixes de la biblioteca i, per commemorar-ne el cinquantè aniversari, l’airegi pels escenaris inspiradors. No només per això, val la pena rellegir aquest estiu “A peu per la Segarra”, de Josep M. Espinàs (Edicions la Campana, núm. 160).

El conflicte de la patronal pagesa

Diumenge passat, a l’antiga capella de Sant Joan Degollat de Cervera va tenir lloc una interessant taula rodona al voltant del paisatge com a instrument de futur de la Segarra.

Al debat hi van participar experts sobre la matèria de la més diversa formació i origen. Cadascun hi aportà el seu posicionament, a voltes polèmic i contraposat, però si en una cosa van coincidir  tots fou en assegurar que la veritable essència del paisatge de qualitat que encara gaudim a la comarca la trobarem en la pagesia i, per tant, és clau per a la seva preservació el manteniment d’una activitat agrària amb els esquemes actuals. El pagès és el principal agent en els encomiables empenys de mantenir una població estable als nuclis rurals, preservar el valor, la bellesa i la identitat del paisatge segarrenc, permetre que es desenvolupi l’immens potencial de riquesa a través d’activitats empresarials, esportives, turístiques i lúdiques i conservar-lo com a garant del futur del territori i la seva gent.  Alhora, varen identificar com a principal factor de perill la substitució de l’actual estructura familiar de propietat i aprofitament de la terra pel model en el qual siguin grans corporacions de producció agroalimentària les què regeixin els destins de l’explotació dels recursos agraris. El relleu de l’esquema de petites i mitjanes empreses agrícoles pel de la gran empresa que guia el seu aprofitament rere  els objectius de màxim rendiment i benefici -si s’escau especulant amb les matèries primeres alimentàries- pot tenir efectes insostenibles i demolidors. Bandejar els valors seculars de respecte pel llegat de les anteriors generacions i de preservació del territori, pot suposar la fi dels paisatges que encara gaudim, a banda de la modificació de l’actual estructura social i, amb tota seguretat, l’abandonament de molts pobles.

Totes aquestes reflexions eren fetes en el marc de la Fira que la capital segarrenca dedica en honor del seu patró: Sant Isidre Llaurador, al qual des del segle XVII centren les seves devocions els pagesos catalans. És ben habitual trobar en esglésies, capelles i oratoris de la nostra comarca la imatge d’aquest sant, qui segons la tradició va viure al Madrid del segle XI i que identificarem sempre per ser portador d’una rella. Moltes padrines dels pobles encara recorden les estrofes dels goigs: “Missa acostumau oir / mentre que els altes treballen / però los Àngels devallen / a vostre ofici suplir / lo Cel os digna servir / i es fa per Vos llaurador”. És a dir, el Sant patró dels pagesos és la viva imatge de la principal amenaça pel futur del paisatge i la pagesia: un home de terres llunyanes que, en comptes de treballar la terra amb la suor del seu front, es queda a la seva capelleta guanyant-se el cel amb pietoses oracions (o a la seva oficina, especulant en els mercats de matèries primeres) mentre uns àngels llauren les finques per major glòria del senyor (qui diu àngels, diu uns jornalers precaristes que treballen més hores que un rellotge per un salari de supervivència).

Val a dir que el patronatge d’aquest Sant absentista és comú a tots els pagesos de l’altiplà central ibèric des de temps remots i que el fet que a Catalunya la seva devoció sigui ara quasi unànime, és per obra i gràcia de la coerció de la cultura castellana. El culte al patró foraster fou introduït després de la derrota catalana a la Guerra dels Segadors, fou imposat a la força amb els decrets de Nova Planta i va institucionalitzar-se al segle XIX amb la constitució sota la seva advocació de diverses associacions de pagesos terratinents. De fet, fins l’arribada del madrileny, els pagesos catalans eren devots d’altres sants més nostrats i, de totes passades, pencaires…

El més conegut era Sant Galderic, fill d’una família de pagesos occitans que en temps medievals va rebre terres a la falda dels Pirineus per repoblar-les i fer-les conreables. Les restes d’aquest sant reposen al monestir del Canigó i, al segle XVII, passaren una llarga temporada a Sant Pau del Camp, a Barcelona. Tenim en Galderic un pagès treballador, símbol de la catalanitat i la fidelitat a la terra. “Amb l’eina de l’agullada / i amb espigues a les mans, / procureu fe i bona anyada / als pagesos catalans”, canten els goigs  d’aquell que el propi abat Oliba lloava fa mil anys i que avui es reivindica com a paradigma de “l’esforç de recuperació de les tradicions i costums catalanes i de lluita contra tot allò que s’oposi a la llibertat, la justícia i dignitat dels catalans” (com assegura la Fundació Sant Galderic).

Però no només Galderic fou apartat per un cop de la rella del ballador de chotis, també les “flors de PèrsiaAbdó i Senén es veieren relegats del patronat de les confraries d’hortolans i del protectorat de la pagesia catalana. “Sant Nin i Sant Non / els santets de la pedra son”, diu el refrany al·ludint a la seva condició d’advocats de la pagesia catalana contra pedregades. Tot i que aquests sants, màrtirs del cristianisme del segle III, encara tenen forta veneració a les terres de la vall del Llobregós, quan el cel amenaça calamarsa, en comptes d’elevar oracions al cel dedicades als santets màrtirs, s’enlairen misterioses avionetes que llencen iodur de plata

A més del pagès occità i els germanets perses, també va quedar eclipsat pel chulapo el més català i pagès de tots els sants, Sant Medir, aquell plantava faves a la serra de Collserola durant l’inestable segle III. Algú com aquest sant baró, que va perdre literalment el cap per fer créixer les seves llegums de flors blanques i rosades en un lloc on ara, per comptes de camps llaurats, hi ha un exclusiu camp de golf, mereix moltes més llaors i veneració que aquell Sant nouvingut des de  l’altiplà central.

Amb això queda ben clar que si volem preservar el paisatge bell, viu, dinàmic i de qualitat que ara tenim i transmetre’l a les futures generacions, haurem de prendre exemple de les vides edificants,  heroiques i glorioses dels infatigables màrtirs Galderic, Abdó, Senén i Medir i no pas d’aquell Isidro de Merlo y Quintana, desertor de l’arada, llaurador en excedència i patró dels latifundistes castellans.

Divagacions en la boira segarrenca

Dia de boira tancada. A l’altra banda dels finestrals, difuminades per un tel blanquinós i mat, només s’entrelluquen les siluetes de les velles acàcies del pati. El termòmetre marca tres graus positius i l’espessor del núvol pronostica que no remuntarà gaire. Per tant, no hi ha cap motiu que convidi a enfrontar-me al gèlid no-res exterior que promet tallar-me la pell de la cara, endinsar-se entre plecs de roba fins a glaçar-me l’espinada i entumir-me els dits dels peus a través de les soles del calçat. No obstant, jo, que sempre tinc a punt un discurs idealitzat per replicar a aquells que troben en la boira un motiu per desmerèixer el lloc on visc, surto a passejar, tot rastrejant aquell paisatge sonor que només aquests dies es pot copsar…

M’encamino cap a llevant, prenent el camí que mena a les Sitges. No veig un ruc a quatre passes i l’intens fred fa molt feixuc avançar. En tossuderia arrauxada no em guanya ningú i, sovintejant ruflets nassals i expel·lint vapor per la boca, apresso el caminar vers l’erm presidit pel meu castell quotidià. En girar el darrer colze del camí,  una inesperada visió em fa aturar sobtadament. Tot i la boira, veig que la mola guerrera i escairada de la fortalesa s’ha transformat en un campament envoltat de palissades d’estaques punxegudes al voltant d’un bastió cilíndric de murs de tàpia, coronat per una corsera de fusta. De sobte, de l’única obertura visible del fortí, emergeixen en formació militar centenars de combatents armats amb llances i espases de bronze i abillats amb cascs i cuirasses. L’exèrcit es posa en marxa cap al sud-est, avançant al ritme d’una cadència marcada per cent flautes dobles de canya. Al seu capdavant, el general Hannó, lloctinent d’Anníbal, cavalca enfundat en una armadura de bronze, amb un elm guarnit de plomes d’estruç, una espasa grega lligada a la cintura i brandant una llarga arma llancívola. Aterrit, em desvio cap al nord, vers la conca del Llobregós.

Poc he avançat quan un profund so de corn i la remor de centenars de passes em porta a enconillar-me entre el boscam. Ben aviat, per davant meu, un altre exèrcit, aquest format per homes armats amb arcs, falcates, fones i escuts, es mouen amb lleugeresa. Els irreductibles ilergets dels cabdills Indíbil i Lleoner deixen enrere les muralles infranquejables d’Athanàgia per unir-se a les tropes cartagineses que maniobren vers Cissa, on lliuraran la cruenta batalla contra els romans de Gneu Escipió…

Camuflat en l’espessa boira,  corrent sense aturador pel curs del Llobregós, fujo del desenllaç d’aquell carnatge. Però és debades… A l’aiguabarreig del Llobregós i el Llanera, un esclat de xoc de metalls torna a espaordir-me. Al centre d’un núvol de pols que es barrejava amb la boira, simitarres i espases, alfanges i coltells s’alcen i cauen amb violència. Crits de guerra i esgarips dels ferits m’ensordeixen les orelles. Les hosts de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro i Ermengol d’Urgell lluiten amb les sarraïnes d’Abd-al-Malik, terror de la bona gent de la marca, i del seu titella el califa Hixam al-Muàyyad. Les forces cordoveses porten les de guanyar fins que, de sobte, Sant Benet, a lloms d’un cavall blanc i enarborant amb les dues mans una gran espasa, apareix en mig de la batalla i d’un destre gest colpeix al califa, tot separant-li el cap del tronc.

Abans que la testa de l’infidel rodoli per terra, de nou els meus passos volen camps enllà, ocult entre boirines i boscam. Pel camí, m’avança una carrossa escortada per un grup de cavallers que troten apressadament en direcció Ivorra, des d’on arriba un incessant repic de campanes, talment hagués esdevingut un miracle. L’escut escacat, d’or i sable, acoblat d’un bàcul, identifica la comitiva del bisbe Ermengol, tot i que en tinc algun dubte.

No m’entretindré en esclarir-ho. Segueixo el camí fins topar amb una comitiva formada per una munió de clergues i vilatans. Entre salms i avemaries, avancen lentament seguint una mula cega que carrega a lloms el cos d’un difunt venerable. Contemplo com el pobre animal, després de donar tres tombs al voltant d’una capella dedicada a Sant Nicolau, cau defallit. De la munió de gent, esclaten al·leluies, lloances al cel i gojos a Sant Ramon gloriós, però jo no m’hi aturo més i continuo el meu vagareig, ribera del Sió avall.

Creuaré el riu a l’alçada de Tarroja, on les meves passes s’afegiran a les d’un jove que, acabat de sortir del portal adovellat de la vila, carrega un patracol de pergamins. El noi es diu Cristòfol, fill d’Antoni Colom, ferrer de Terra Rubra, i marxa cap al castell de Pavia, emplaçat a la riba del torrent d’Ondara, on el rector li ensenya gramàtica i àlgebra. Vaig escoltant la xerrameca del xicot, que està més emboirat que el dia, i segueixo els seus somnis de navegacions per mars desconeguts, rutes cap a les Índies i descobriments de terres i riqueses, fins que un soroll de trets em fa prémer a córrer novament i deixar enrere el cadell d’almirall… Un escamot de més de cent homes, al capdavant dels quals hi ha el bandoler Barbeta, s’escapoleixen amb l’immens botí robat al comboi de moneda del rei Felip; els soldats del monarca disparen inútilment cap a la boira on els assaltants s’han fet fonedissos.

No en vull saber pas res i continuo el meu caminar, ara ja en direcció a casa. Esquivo l’enèsima brigada d’homes armats, aquests amb trabucs i pistoles. Van coberts de boines vermelles polsoses i vesteixen uniformes fets parracs, mentre traginen dos feixucs canons camí de Calaf, rere el seu rodanxó cap –mossèn Benet Tristany, suposo- que va xiulant malèvolament. Més enllà, al bell mig d’un poble de la riba del Sió, escolto com Bonaventura Durruti arenga al poble reunit a la plaça; camuflat entre els milicians, m’aturo un moment i atenc les virtuts del comunisme llibertari, escalfant-me el cor i el cap per l’entusiasme del lluitador o, potser, per les flames del registre de la propietat que acaben d’incendiar…

Hores més tard, arribo a casa, on al caliu d’un foc a terra caic rendit. En despertar, la boira s’ha esvaït i el sol il·lumina els camps que m’envolten la llar. Miro l’horitzó, on la crispació guerrera del castell de les Sitges s’emmarca entre cims llunyans, i rememoro les visions viscudes entre boires. No sé destriar què hi ha de cert ni què són fantasies, però una cosa està clara: la Segarra emboirada convida a divagar…

Sobirania alimentària

D’un temps ençà, veig amb entusiasme que a la Segarra s’estan potenciant les petites empreses i els elaboradors locals que es dediquen a la producció o transformació de productes agroalimentaris i de qualitat.

L’experiència dels “Dissabtes a l’era” promoguda des del Consell Comarcal de la Segarra la passada primavera va servir per donar visibilitat a un seguit d’iniciatives de producció agroalimentària, sostenibles i ecològiques i, alhora, rendibles i competitives, que fan goig de veure. Carn ecològica i embotits artesanals, olis, vins i licors, fruites, llegums i hortalisses i molts d’altres productes per abastir el nostre rebost, farcir els plats dels restaurants i generar riquesa i futur pels petits pobles que encara mantenen la identitat de la Segarra.

A més, a poc a poc van agafant protagonisme aquestes iniciatives  locals en les fires de la comarca, on cada vegada prenen més rellevància els espais destinats a la comercialització i difusió dels productes locals. Molt especialment tenen forta presència a les noves convocatòries firals, com la Fira de la Carabassa i els Productes de la terra de Sedó del passat novembre o la Fira de Nadal que va tenir lloc aquest darrer cap de setmana a Sanaüja i que, segons el gospinenc polifacètic que la promou, neix amb voluntat itinerant. Veure afilerades una al costat de l’altre parades amb licors de la Segarra, vi de l’Ametlla, fruites i verdures de Tarroja, melmelades i conserves d’Hostafrancs, codony i mel de Gospí, sabó de Comabella, bolets de Sedó…  i descobrir actuacions de producció i distribució de fruites, hortalisses, llegums, carns i molts d’altres productes locals com les de la Garbiana de Tarroja, Cal Martí de Gàver, Cal Pou d’Hostafrancs, la Masquita de Biosca o Cal Llobet de Cervera, posen de manifest que encara hi ha esperança. Més enllà dels “professionals deslocalitzats” (com una vegada un amic i insigne economista va referir a aquells que vivim als pobles i treballem teclejant perpètuament connectats a internet), aquest moviment és una mostra que als nuclis rurals hi ha esdevenidor pels petits emprenedors. A més, és aquest consum de proximitat o “de Km.0” el que redueix les emissions de CO2, derivades del transport del producte, i el que aproxima al consumidor al productor, afavorint la comunicació d’inquietuds, preferències i experiències i la col·laboració i coresponsabilitat en el servei i la qualitat.

Així avancem cap a l’ideal de “sobirania alimentària”, concepte -nascut dins el moviment de la Via Campesina– que pretén donar resposta als greus problemes de la crisi alimentària mundial, l’accés als recursos i el canvi climàtic. Com a tal  es defineix “el dret dels pobles a aliments sans i culturalment adequats, produïts mitjançant mètodes sostenibles, així com el seu dret a definir els seus propis sistemes agrícoles i alimentaris”. Aspira a deslligar la producció, distribució i consum d’aliments de les demandes dels mercats globals i les grans corporacions mercantils, prioritzant el consum local, barato, racional i vinculat a les arrels, tradicions i conceptes de cada poble i no pas a polítiques macroempresarials.

Tot això tinc al cap quan, deixant el meu ordinador en posició “descans”, amb unes velles botes de trekking, uns texans foradats (per ús i no per estilisme), un jersei esfilagarsat, un xapo a l’esquena i unes tisores de podar a la butxaca surto al meu humil tros de camp… Reconec que fins fa poc jo no tenia cap experiència hortícola, més enllà de fer germinar durant primer curs d’educació bàsica una mongeta seca dins un got de vidre farcit amb cotó i paper secant, i que veure emergir els fruits entre mig dels terrossos em semblava poc menys que cosa de fetilleria i alquímia. Però ara, des de que visc al poble, gaudeixo fangant entre solcs i enfonsant llavors i esqueixos a la terra, tot ennegrint-me les ungles i enllotant-me els genolls. M’alegren els dies de pluja perquè fertilitzen el camp i m’emplenen la cisterna d’aigua de reg i friso perquè el planter enfonsi les seves arrels en agraïment a la barreja de fems i palla que he escampat. Potser és perquè he copsat que -com diu un dels protagonistes de “Primavera, estiu, etcètera”-  “d’entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer (…). Anar al tros és la feia més natural que hi ha, i la més civilitzada”.

Per tant, surto alegre i ben equipat cap al meu tros. Primer recullo les darreres carbasses que –gentilesa del pare carbasser de Sedó- han crescut al meu hortet i, a continuació, omplo un cabàs amb tomàquets tardans que han sobreviscut als freds de la darrera setmana. Encabat, em dirigeixo a buidar les dues oliveres que –pensant més en jardineria que en horticultura-, vaig plantar fa un parell d’anys i que avui inclinen ostentosament les seves branques pel pes de les arbequines.

Mentre vaig omplint les galledes d’olives -i recitant versos de Fray Luis de León, Horaci i El Último de la Fila-, una forta remor em fa girar l’esguard vers la feixa inferior. Allí, sis o set metres dessota els meus peus, un tractor blau recorre traçant llarguíssimes esses una extensa peça de terra cerealística, mentre ensulfata el camp. Entreveig dins la cabina climatitzada el tractorista que controla les passades a través d’una Tablet PC equipada amb GPS que li garanteix amb precisió no passar dos cops pel mateix lloc, amb el consegüent estalvi de sulfats i sofre. Tot just tinc temps de recollir les galledes del terra i penjar-me de nou l’aixada a l’espatlla abans que un núvol blanc arribi a la meva alçada i em convenci perquè, amb llàgrimes als ulls, desisteixi del meu esforç recol·lector i ho deixi per un altre dia.

Jo sóc un sobiranista (també alimentari) convençut, militant i apressat, però sé reconèixer la meva derrota front la mecanització agrària, davant la qual em sento ben ridícul brandant un xapo i una podadora de mà… Per tant, retorno al teclat del meu ordinador i espero temps millors per empunyar l’eina i llençar-me de nou al camp.

 

Els senyors dels vents

La mitologia grega ens diu que Èol, senyor d’Eòlia, havia rebut de Zeus el poder de governar els vents que, en forma de cavalls, tenia tancats als seus estables. Com a guardià dels vents, els deslligava per a fer realitat tot allò que li passava pel cap: tan aviat generava tempestes destructives com concedia brises favorables als navegants, a voltes provocava aires calents que portaven la sequera i la fam o n’agitava altres d’humits que fertilitzaven la terra… Al Cant X de l’Odissea, Homer ens narra com Odisseus (també anomenat Ulisses) i els seus homes, de retorn cap a Ítaca, s’aturen a Eòlia i reben l’acolliment del senyor del lloc, que els omple d’afalacs i hospitalitat. Quan l’heroi de Troia decideix seguir el camí de retorn cap a la llar, Èol l’obsequia amb una bossa de pell que conté tots els vents, no només el suau vent de llevant que l’ajudarà a creuar el Jònic, sinó també tota la resta per si decideix alterar el seu rumb. Odisseus emprarà amb prudència el regal i portarà les naus fins albirar la pàtria a la línia de l’horitzó, moment en el que, cansat, decideix fer una becaina. En aquell instant, la seva tripulació, encuriosida per la bossa que el seu capità ha rebut del senyor d’Eòlia i convençuda que atresora grans riqueses, aprofita que Odisseus dorm per deslligar la corda d’argent que reté els vents i provoca que tots els cavalls emergeixin renillant amb força i arrosseguin la flota novament cap a l’est, vers l’illa del senyor dels vents, tot esvaint l’esperança de tornar a casa…

El mite ens mostra com l’aprofitament de la força del vent amb prudència i saviesa esdevé un element de progrés i futur, una ajuda inestimable pel assolir el destí desitjat, la Ítaca d’Ulisses (i Konstantin Kavafis, i Lluís Llach…), però que, al contrari, emprar-lo amb cobdícia i ignorància pot fer recular els guanys assolits i provocar uns efectes devastadors.

Quelcom semblant està passant al nostre país amb la indústria aerogeneradora d’electricitat. El Govern va aprovar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) per a l’energia eòlica, definint les àrees on, per disposar de vent suficient, d’un sòl apte des del punt de vista ambiental, urbanístic i paisatgístic i d’una bona xarxa d’evacuació de l’energia generada, fos viable instal·lar centrals generadores (eufemísticament anomenades “parcs eòlics”) de més de cinc aerogeneradors. La fixació de les ZDP responia a la voluntat de potenciar les energies renovables com a eina de futur en la lluita contra l’escalfament global, alternativa a l’esgotament dels combustibles fòssils i instrument de desenvolupament d’una indústria sostenible, neta i respectuosa amb el mediambient. No obstant, aquests bons propòsits s’han acabat traduint en uns planejaments engendrats des de despatxos allunyats del territori, menystenint la població directament afectada, aprofundint en l’enfrontament camp – ciutat, obrint un camí al capital especulatiu orfe de la construcció i revertint en uns beneficis que només cauen en mans de les promotores multinacionals habituals i, les molletes servides dins un morral, en una minoria de propietaris i consistoris àvids d’ingressos.

Per si això no fos suficient -feta la llei, feta la trampa!-, l’aprovació de les ZDP no impedeix que, fora de les zones definides, es puguin implantar d’altres camps d’aerogeneradors, sempre i quan no excedeixin en número de cinc. Aquesta pragmàtica sanció ha obert una esquerda per la qual, aquestes darreres setmanes, s’han escolat multitud de sol·licituds de llicències d’implantació de “mini parcs eòlics”, denominació que camufla diversos conjunts de cinc molins aerogeneradors, d’una alçada de 95 metres més unes pales de 50 metres de llarg. Aquests “mini parcs” es volen estendre pels nostres voltants (afectant espais dins els municipis de Calaf, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra  i Montoliu de Segarra), en un mapa que, si el superposem a les zones ja integrades dins les ZDP (Copons, Veciana, Argençola, Ivorra, Estaràs, Sant Ramon, Sant Guim de Freixenet, Talavera, Ribera d’Ondara, etc) ens converteixen bona part de la Segarra i l’Alta Anoia en un coixí aguller, de llums estroboscòpiques i braços giratoris. A més, com acostuma a ser habitual, els promotors d’aquests projectes són empreses forànies -entitats que abans es dedicaven a la construcció-, sense cap vincle amb el territori i la seva gent, i que, com hi ha precedents, un cop aconseguida l’autorització, acaben traspassant-la a les totpoderoses corporacions energètiques multinacionals. Per si no n’hi hagués prou, amb nocturnitat i traïdoria, els períodes d’exposició pública d’aquestes llicències es fan coincidir amb el mes d’agost (en el cas del Parc de Sant Julià, actualment una zona de conreus de secà a menys d’1 km de Montoliu, el termini per al·legacions fineix el 31).

Davant d’això, cal anhelar la racionalització de la implantació de l’energia eòlica, en emplaçaments que no generin rebuig social i amb projectes que reverteixin en benefici del territori i els seus habitants i respectin els valors paisatgístics i tot el seu potencial generador de riquesa.  Això ja és una realitat a Europa, on el model habitual opta per una densitat molt menor d’aerogeneradors, de mides reduïdes, en àmbits consensuats per la gent de l’entorn i que els reverteix en beneficis tangibles. També, al nostre país, la població ha pres la iniciativa amb projectes com SomEnergia, cooperativa sense ànim de lucre que reuneix ja un miler de persones amb la voluntat d’invertir en energies renovables en gestió transparent, respectuosa, local i independent dels oligopolis.

El camí contrari ens porta a un conflicte que té tots els visos d’enquistar-se. Una fita ha estat el ridícul de Vallbona de les Monges, on una sentència judicial obliga a enderrocar 28 aerogeneradors: l’enfrontament entre veïns, administracions, jutjats, partits polítics i organitzacions ecologistes està servit i l’arma llancívola de la demagògia ja vola per sobre la serra del Tallat…

Quan Odisseus va tornar a posar el peu a Eòlia i va demanar de nou al guardià dels vents que l’ajudés, aquest li va donar un cop de porta als nassos al crit de “No puc ajudar a un home que té els Déus en contra”. Ben segur que, si fem les coses bé i emprem racionalment i eficaç el do dels vents amb que la natura ha obsequiat les nostres contrades, no ens caldrà humiliar-nos tornant enrere i suplicant un ajut que, quan l’hem tingut a les mans, hem malbaratat de forma nècia, avara i irresponsable.

Novena a Sant Antolí

Antolí de Pàmies fou un campió del cristianisme que va viure al segle V al territori de la Gàl·lia Narbonense, al sud de l’actual República francesa. La seva prèdica en contra de l’arrianisme i la seva tasca de conversió de nombrosos esgarriats a la religió catòlica va causar la irritació d’unes autoritats pertinaçment immerses en l’heretgia encarnacionista. Com era de preveure en aquells temps de barbàrie, per ordre del rei visigòtic Metopi fou detingut i immediatament passat per l’espasa, trossejant-se el seu cadàver i llançant-se les restes al riu Arieja. Avui les seves relíquies es veneren a la cripta de la catedral de Palència, al bell mig de la qual hi ha un pou que rememora la seva execució i del qual, cada 2 de setembre, els fidels poden beure aigua en record del seu martiri…

Precisament Sant Antolí és qui dóna nom al principal nucli, per número d’habitants, del municipi de Ribera d’Ondara. Aquest és un poble que ben val una visita, recorrent els carrerons que s’estenen per la costa a l’esquerra del riu Ondara, visitant l’església parroquial d’orgien romànic, reformada al segle XV, o gaudint de les activitats que hi desenvolupa la societat recreativa l’Amistat… Però el tret que li concedeix més volada no és cap d’aquests, sinó una gran columna de fum blanquinós que s’alça perennement a les afores del poble, donant la benvinguda a la Segarra (o acomiadant) als conductors que circulen per l’autovia A2. Aquesta fumera és el baf que neix a les instal·lacions del grup Pet Food Ingredients, SL, empresa dedicada a la transformació de subproductes carnis de rebuig originats en granges i escorxadors per a l’obtenció de farines, greixos i d’altres derivats, que serviran de base en l’elaboració d’aliments per a animals de companyia (d’aquí el nom “pet food”: “aliment per a mascotes”).

Aquests dies ha transcendit als diaris que l’empresa en qüestió planifica l’ampliació de la seva activitat i la modificació de les seves instal·lacions per a rebre, a més dels subproductes que fins ara emprava, residus animals classificats per la legislació europea de seguretat alimentària dins la categoria 1. Aquest nivell engloba tots aquells residus carnis que no han d’entrar sóta cap concepte dins la cadena alimentària i que tenen com a únic destí la incineració: restes d’animals sospitosos d’estar afectats per malalties com l’encefalopatia espongiforme (“mal de les vaques boges”), d’haver patit contaminació mediambiental, de transportar agents infecciosos o d’haver estat tractats amb substàncies prohibides. Les restes han de ser transportades per mitjans especials i eliminades a molt altes temperatures, sense deixar cap rastre, en un procés que parteix de separar la part sòlida (elaborant-ne farines) de la líquida (extraient-ne greixos). Això es projecta fer a la planta de Pet Food, ampliant vint vegades la capacitat de tractament de derivats carnis (de 10 a 200 tones diàries) i multiplicant exponencialment el baf que s’emet a l’atmosfera per una xemeneia de 15 metres d’alçada.

Tot això, per si mateix, ja fa prou basarda, però l’angoixa creix quan considerem que Pet Food és una empresa del grup Proteínas y Grasas Gimeno, el màxim responsable de la qual va ser condemnat l’any 2003 a dos anys de presó i d’inhabilitació per a realitzar activitats industrials dins el ram de la transformació càrnia, a més de pagar una quantiosa multa, com a autor d’un delicte ecològic per fer abocaments nocturns d’aigües residuals sense depurar a l’estany del Remolar, situat dins la reserva natural del Delta del Llobregat. El fet va provocar la contaminació per greixos i amoníac dels regs agraris, en un atac gravíssim a la vida animal i vegetal del lloc, cosa que, afegida a les queixes per males olors i demés molèsties al veïnat, varen comportar que l’empresa optés per abandonar el seu emplaçament de Sant Boi de Llobregat, per tralladar-se a un paratge més “isolat”… L’enginyeria responsable del projecte ho justifica “por razones medioambientales y la ampliación de las instalaciones debido a la fabricación de nuevos productos de gran valor añadido en los mercados internacionales”.  Recordar l’accident del 2007, ja a les instal·lacions de Sant Antolí, on sis empleats van resultar intoxicats per inhalació de fum, no fomenta l’optimisme…

Per tant, com a mesura profilàctica, val més encomanar-nos a Sant Antolí i elevar-li una oració durant nous dies, demanant-li piatosament que, ell que va patir que el seu cos fos trossejat i llençat al riu, intercedeixi perquè les restes càrnies que maneja Pet Food no arribin als aqüífers de l’Ondara; ell que va poder  convertir als heretges i encarrilar-los en el camí, la veritat i la vida, vetlli perquè les autoritats que han de verificar la bondat del procés actuïn amb rigor i legalitat; i ell, que des del cel esguarda la bona gent segarrenca, no permeti que bafs densos i pestilents esborronin la seva contemplació.

El paisatge del Llobregós guaitat per l’Espitllera

,

Aquest dissabte he participat a la segona paisatjada segarreta del Fòrum l’Espitllera. Si l’any passat vam creuar de sud a nord la comarca que ens dóna la raó de ser i que ens uneix, aquest cop hem triat centrar-nos en el nostre trosset del Llobregós, el riu que travessa la part septentrional de la Segarra i que ens agermana (o així hauria de ser), amb els nostres veïns de l’Anoia, el Solsonès i la Noguera.

El material recollit durant l’expedició alimentarà els treballs sobre paisatge de l’associació, però també abonarà futurs articles d’aquest humil cronista, amanits amb reflexions sempre subjectives, contaminats amb ingredients de desertor de la metròpoli i exageradament influïts per somnis de l’arcàdia rural idealitzada i inabastable.

Tindrem temps de valorar tot el material recollit i veus més autoritzades, científiques i reflexives en parlaran, però, de moment, un recull d’imatges serà millor que un grapat de paraules: torrents que emulen el Guadiana, arquitectura popular deconstruïda, coberts exageradament grans, lletjos i desregularitzats, panorames de paisatges bells i fràgils, patrimoni històric humiliat i panteixant, llums d’esperança interessant i natural, horts d’hortalisses de PVC, manipulacions urbanístiques fraudulentes, monuments amagats i universalitzables i conflictes territorials i nominatius, entre d’altres sorpreses, han desfilat per davant de l’Espitllera; ara esperarem que comencin a llançar-se les sagetes, siguin de Cupido, de Guillem Tell o de Rambo 2…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Carretejant en l’apocalipsi energètic

Un capvespre del passat hivern, en un dels programes estrella de TV3 s’entrevistava un hippie crepuscular que, mentre feia ostentació de prescindir de roba interior i d’haver tastat totes les substàncies psicotròpiques hagudes i per haver,  tot preparant una monumental paella, ens introduïa una concepte inquietant: el “peak oil”. Al primer cop d’ull, poca o gens credibilitat mereixia el personatge: la seua parla sovint quequejant, les seues despentinades patilles i les ungles llargues que s’abocaven entre els cordills d’unes velles xancletes no donaven gaire solvència al discurs, però el seu genoma ens insinuava el contrari: el fet que fos hereu d’una nissaga de catalanisme, cultura i cristianisme de pedra picada, nét per part de pare d’un reconegudíssim literat, humanista i traductor i per part de mare d’un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, autor de més d’una dotzena de discos de culte (entre els quals n’hi ha un del què molts asseguren que és el millor de la música catalana de tots els temps) i prolífic escriptor de llibres de poesia i assajos, contravé allò que ens transmet la seua imatge despreocupada i més aviat llardosa… En Pau Riba, mentre grapejava un mitjó, ens anunciava un món absolutament diferent perquè havíem arribat al “peak oil”:  “La civilització s’ha de girar com un mitjó. Perquè s’acaba el petroli. Hem arribat al límit i cau en barrena”.

El pare d’en Caïm i de la noia de porcellana apuntava la teoria de l’esgotament del petroli -i dels demés combustibles fòssils- com a final de l’època de creixement i prosperitat de la humanitat i l’inici d’una nova era de recessió on ja res serà el mateix. L’absoluta dependència de la indústria, el transport, l’agricultura i la calefacció dels combustibles fòssils (petroli, gas, carbó…) suposa que l’anomenat “peak oil” sigui el tret de sortida d’una crisi, no només energètica, sinó econòmica, mediambiental i social sense precedents. Les guerres pel control de l’or negre que vivim des de fa dues dècades, l’escalfament global, la baixada en picat de la productivitat, la inflació, l’encariment de la investigació, les catàstrofes mediambientals… en serien les primeres conseqüències. A això hem de sumar-hi l’absència d’alternatives serioses, el control de les patents sobre renovables per part dels oligopolis energètics i la incapacitat dels dirigents en la previsió i gestió del canvi que s’apropa, sense menystenir l’apocalipsi nuclear de Fukujima (amb Chernobyl en la ment), l’augment de preus del cru disparats per les revolucions del nord d’Àfrica o el xantatge rus tancant i obrint a conveniència l’aixeta del gas als països de la seva òrbita.

També, a nivell més local, les constants fuites d’Ascó (que ja van suposar el tancament de Vandellós), la desastrosa i frontista planificació de l’extensió de l’energia eòlica pel territori català, el retall traumàtic de les primes als productors d’energia solar i la insuficient recerca en d’altres fonts renovables ens obliguen a donar la raó a l’iconoclasta cantautor quan ens assegura que “el món on viuran els nostres néts [recordem que ell és sexagenari] no té res a veure amb el què tenim nosaltres”.

Per tant, tot està perdut…? No! El futur encara depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d’adaptació, sacrifici i renúncia. De moment, des dels comalats ens arriba l’esperança muntada en carro. En David i l’Eva, talment en Dídac i l’Alba del segon origen, precedits per la Mel, la rodanxona euga que tira del vehicle, baixen al mercat setmanal de Cervera com ho feien els padrins abans que les mules deixessin pas als Lanz i als John Deere i els pagesos passessin a anomenar-se agricultors. Ben segur que la Mel no ha sentit a parlar del peak oil, ni tan sols del Pau Riba, ni falta que li fa: un cubell d’aigua per abeurar i un sac d’alfals seran el seu combustible, amb prou autonomia per a recórrer la xarxa de camins que comuniquen els nuclis de l’altiplà segarrenc, amb tota la sostenibilitat que li concedeixen les corretges del morral, amb tota la verdor del paisatge rural que encara defineix les nostres contrades i sense haver de patir que un radar de la DGT (encara que sigui ecològic, com el de Biosca) l’enganxi superant la velocitat de 80, 110 o 120 km/h…

Els demés, aquells que no tenim el privilegi ni la perícia de tenir els quadrúpedes com a mitjà de càrrega i transport, anem pensant en greixar les cadenes de les bicicletes, a cercar un bon calçat i a recuperar un radi d’actuació vital de menys abast. En cas contrari, al ritme que anem, ben aviat haurem de vendre el cotxe per omplir-ne el dipòsit de combustible, com molt bé ha fet l’amo d’aquella munió de Porsche Cayennes que, fins no fa gaire, omplien les nostres carreteres i despertaven la nostra sentida i sincera admiració i que ara, com l’home estàtic “la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells...”.

L’últim vol del borinot

L’anciana abella reina surt del catau que l’ha aixoplugat un altre hivern. Refugiada entre les pedres d’un oblidat marge, ha sobreviscut a les fredorades que, any rere any, aniquilen els habitants del rusc. Quelcom li diu que aquest ha estat el darrer -als seus cinc anys ja pot presumir de viure de propina!-, per la qual cosa s’esmerçarà en trobar ben aviat les flors que li donin empenta per acabar la seua missió vital.

Com cada temporada, busca els ametllers, arbres valents i esforçats que fan esclatar de cop les seues flors abans que cap altre competidor i  ofereixen el seu temptador nèctar als primerencs insectes pol·linitzadors. S’estima aquests arbres: hi veu reflectida la seua pròpia audàcia, arriscant-se a patir una gelada tardana que l’atrapi i la condemni, amb tal d’arribar el primer en la carrera per la supervivència.

Són èpoques ben difícils pels borinots. Lluny queden els temps dels seus avantpassats, quan els bancals de la Segarra eren curulls dels ametllers que, en pic desapareixien les gebrades d’hivern, espetegaven en una florida sobtada, omplint l’atmosfera de dolços aromes, el paisatge de blanques nebuloses i l’aire de melodies de Rimskij-Korsakov. Vint-i-cinc anys enrere començà el declivi, quan el pagès va decidir arrancar-los per a fer lloc al cereal. Nous aires vinguts del continent havien portat la crisi pels productes de l’entorn mediterrani, transformant els ancestrals usos i cultius del secà en una nova agricultura extensiva, mecanitzada i vinculada a l’alimentació de la ramaderia, deixant de banda ametllers, oliveres i vinyes. A poc a poc, l’ametlla envasada, arribada de l’altra banda de l’oceà -tot i ser insípida i d’inferior qualitat-,  ocupà els rebosts de les cases, les lleixes de les botigues i les factories de torrons i massapans, marginant el producte de la terra. La caiguda en picat dels preus i la política de subvencions afavoridora dels cultius de gra, van fer desaparèixer bona part dels camps d’ametllers, reduint-ne la presència a uns pocs exemplars afilerats als marges de pedra, amb funcions residuals de contenció de la terra i retenció de la humitat, ja no com a productors d’un fruit preuat, energètic i tradicional.

Fent brunzir vigorosament les ales, l’abella s’adreça al lloc on s’emplaça el bancal on s’ha alimentat els darrers anys, però, amb astorament, comprova que ja no hi és. Allí on mitja dotzena d’ametllers s’alineaven de llevant a ponent, rematant un marge de pedra seca que amollonava la separació entre dos camps d’ordi, ja no hi ha res més que una imperceptible ondulació del terreny. Tot i la diferència d’alçada entre un i altre, ambdós camps s’han ajuntat, formant una unitat que s’estén en vessant cap a migdia. Amuntegats en un pedregam proper, arrossegats fins al peu d’un tossal d’alzineres, el borinot identifica les despulles d’aquells arbres tan estimats, ara poc més que un munt de soques i estelles que s’ennegreixen al sol. Ni la por a l’aigua de les rubinades, que aprimen la terra i arrosseguen pendent avall el poc sòl fèrtil d’aquest país eixut, ni el respecte pel paisatge històric, han estat argument suficient per a evitar la desaparició del marge i dels seus muts habitants. El borinot haurà d’anar a cercar el nèctar a un altre lloc.

Fent el cor fort, l’abella reprèn el seu vol cap a ponent. Amb gran esforç, guiada pel seu olfacte prodigiós que li indica la presència d’una font alternativa del desitjat fluid, aconsegueix arribar al límit del camp. Aquest cop, ha tingut fortuna: un vell ametller, carregat de branques seques que ja ningú esporga i sostenint encara ametlles recremades de la collita oblidada de l’any anterior, ha tingut el valor i la generositat de florir abundosament. Pocs metres més enllà, roman el cadàver escapçat d’un altre exemplar menys afortunat: la desgràcia d’haver crescut massa a prop del camí l’ha convertit en entrebanc molest per una gran collitadora d’última generació, poc amiga de maniobres i de girs tancats, i l’ha condemnat a patir l’humiliació de ser decapitat, mostrant a sol i serena les anelles d’un creixement estroncat sobtadament.

Finalment, la solitària abella podrà sadollar-se del suc dolç i rebre les energies suficients per a tornar a fer el niu i posar els ous que donaran vida a una nova colònia. Mentre capbussa la trompa dins la corol·la de la flor més propera, pensa que la seua successora, l’any que ve, ho tindrà ben difícil i que, tal i com van les coses, més li valdria néixer abella a Turquia, ametller a Califòrnia o pagès a França.


Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...