La senyora Angeleta

El passat 30 de novembre va fer vint-i-dos anys de la mort d’Àngels Ferrer i Sensat. És possible que el seu nom no digui res a la gran majoria dels lectors, però si donem com a referència que era filla de la pedagoga Rosa Sensat, potser sí que ens sona d’alguna cosa: Rosa Sensat fou la principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  Des de l’Escola del Bosc, de la qual en fou fundadora i ànima, divulgà els principis republicans en un model educatiu on valors com la música, el cant, el joc, l’estètica o l’expressió corporal esdevenien part fonamental de l’educació dels infants, juntament amb el contacte permanent amb l’aire lliure i la natura. Depurada pel franquisme, que la va jubilar abans d’hora, el seu mestratge fou reconegut anys més tard, quan s’adoptà el seu nom per fundar una Escola de Mestres.

Eclipsada històricament per l’enorme figura de la seva mare, l’Àngels Ferrer en va seguir l’estela, centrant-se especialment en l’estudi de la natura i l’experimentació ambiental. Dedicada també a l’ensenyament, l’Àngels, des d’una concepció holística de l’educació, on tot s’integra en una essència que supera la suma de les seves parts, promogué l’experimentació entre els infants com a base del descobriment de les ciències naturals. La Guerra Civil va estroncar bona part del seu projecte educatiu i va portar l’Àngels a l’exili durant vint anys, fins que, als anys 60, va tornar a exercir la professió docent a Catalunya, al barceloní Institut de la Verneda, on va marcar l’adolescència de tota una generació d’estudiants…

I és en aquest punt on la nostra protagonista es transforma en qui, a Castellnou d’Oluges, fou coneguda com “la senyora Angeleta”. L’Àngels estava casada amb Alexandre Satorras i Capell, prestigiós pedagog de Mataró i primer director de l’Institut d’Ensenyament Mitjà (que avui porta el seu nom) de la ciutat. En Satorras provenia de la família Capell, terratinents de Tarroja de Segarra i amb diverses propietats per la vall del Sió, d’entre les quals l’Alexandre n’havia heretat una a Castellnou. Aquesta casa era freqüentada pel matrimoni, que hi dedicava llargues estades coincidint amb els períodes lectius escolars. Durant aquestes jornades, l’Àngels va descobrir el paisatge i el patrimoni segarrencs i la seva mentalitat inquieta i àvida de coneixements no hi va trobar, ni cercar, descans. Així, aimant de la música i de la cultura popular, es va dedicar a recollir les cançons de Castellnou, entre les quals destaca l’himne que retrata fidelment el llogaret:  “S’aixeca cap amunt, / al serrat pedralenc, / de casadiu tot junt, / de colrat calerenc. / Per dintre és ombriu, / per fora riu. / Tot són pedragolims, / que es fan pedragolams…”.

L’any 1967, un desgraciat accident a Barcelona va causar la mort d’Alexandre Satorras. Des d’aleshores, l’Àngels va adoptar un vestit negre i es va recollir el cabell cada cop més canós en un monyo, adoptant una imatge característica que no deixava dubte sobre la seva viduïtat i que no va abandonar mai més. No obstant això, no es va esllanguir, sinó que va bolcar la seva inesgotable energia a la vocació pedagògica i al mestratge de nens i nenes. Afortunadament, tampoc va deixar de freqüentar el poble del seu difunt marit cada any: a mitjans d’estiu, acompanyada d’un grup d’amics seus (“senyors de Barcelona”, els anomenaven a Castellnou), hi feia cap. Allí, per comptes de fugir de la presència de la mainada, aquells petits amb qui bé prou que s’hi feia al llarg de tota la temporada escolar, convocava els infants del poble a casa seva per donar-los feina.

Diuen que els nens i les nenes temien la seva arribada. La crida de la senyora Angeleta era el punt i final a l’esbarjo esbojarrat dels dies d’estiu i suposava unes obligacions que a més d’un s’hi sumava més mandrós i empès pels pares que per entusiasme. Ella els manava uns tallers de manualitats que haurien de desenvolupar al llarg de tot el mes que restava de vacances i, alhora, els presentava una obra de teatre que representarien a principis de setembre, a la plaça del poble. Els tallers els feia cadascú a casa seva, però l’obra de teatre s’assajava al terrat de Cal Satorras, sota l’atenta mirada de la mestra que, alhora que dirigia estrictament les evolucions dramàtiques, ensenyava als alumnes contes i cançons, que interpretava amb un acordió. D’aquesta manera, dues generacions de nens i nenes de Castellnou, entre 1943 i 1973, amb la senyora Angeleta van fer teatre, manualitats, cançons, balls i, el més important, tot jugant reberen una educació fresca i alegre. Una d’aquestes alumnes, filla del poble, na Montserrat Riu, va recollir i publicar les cançons de Castellnou que l’Angeleta els cantava i va dirigir l’acte d’homenatge que l’any 1993, amb la concurrència de vora dos-centes cinquanta persones, es va dedicar pòstumament a l’entranyable  mestra.

Avui en dia, quan l’educació va cada cop més destinada al mercat laboral, i l’ensenyament de les ciències es va apoderant de l’àmbit educatiu, marginant l’ensenyament de les humanitats, la figura d’Àngels Ferrer, la senyora Angeleta, convé que sigui reivindicada. “Fins a mitjans del segle passat els pedagogs eren els que portaven els projectes educatius. A partir dels anys 40, els porten els psicòlegs i avui els protagonistes del debat educatiu són els economistes”, denuncia carregat de raó en Gregorio Luri. Davant d’això, mestratges com el de l’Angeleta ens testimonien la importància de la cultura humanista, clau per assolir un pensament ètic, ric, plural i socialitzador.

(amb especial agraïment a en Ramon Saball per descobrir-me aquest personatge tant entranyable i fascinant)