Balcells, jardí i poema

Ahir dilluns ens va deixar Carmen Balcells Segalà. En just homenatge, centenars d’articles han inundat els mitjans de comunicació glossant la vida i miracles de la Mamá Grande, com la va batejar aquell que fa poc més d’un any l’ha precedit en la marxa. Arreu del planeta sencer s’han alçat veus lloant-la i parlant de les anècdotes i les vivències que els principals protagonistes del món de la cultura internacional van compartir amb ella. Des de la Segarra, la seva terra natal, cal partir d’un fet indiscutible: la Balcells ha estat la persona nascuda a la nostra comarca més universal i més influent de tot el segle XX.

Tot va començar l’any 1955, quan, havent deixat enrere el poblet de Santa Fe de Segarra (avui conegut entre els escriptors com “Santa Fe de la Balcells”), el seu amic cerverí, el poeta Jaume Ferran li va trobar feina de secretària i la va introduir dins el cercle d’escriptors catalans més destacats de l’època. Submergida a poc a poc en el món literari, de la mà de Luis  Goytisolo, Gil de Biedma, Carlos Barral… va encarnar el personatge de novel·la que l’ha acompanyat fins la mort d’ahir i de llegenda que sorgeix a partir d’avui. Tres generacions d’escriptors la ploren, tot i que només els més vells reconeixen els drets que com autors van conquerir gràcies a la intervenció de la Balcells. Fins que ella va entrar en escena, els autors estaven supeditats absolutament a les editorials, als quals arribaven a estar vinculats de per vida, a canvi de ridícules liquidacions. Amb la seva arribada, els contractes van passar a la seva tutela i supervisió i va guanyar-se la confiança cega dels seus escriptors. L’eficàcia de l’Agència Balcells va esdevenir marca de la casa i escriptors com Graham Greene, Ernesto Sábato, Rafael Alberti, Camilo J. Cela, Terenci Moix, García Márquez i tants d’altres van dipositar tota la burocràcia en la seva persona, capitalitzant així tot el temps necessari per a expandir el seu art. Un dels seus representats, l’escriptor xilè José Donoso, la qualificà d´”ángel tutelar, gallina clueca”, un altre, el gran Vázquez Montalbán, la titllà de “liberadora de autores”, García Márquez, de “manitas” i Carme Riera, de “traficant de paraules”, mentre que el seu col·lega Carles Barral en deia la “superagente literaria”. De fet, ella mateixa reconeixia que “contrariamente a lo que parece, a la hora del ‘business’ soy implacable”. El compromís en la defensa dels autors va arribar al punt que durant l’aznarisme, en una trobada amb Ana Botella, qui encara era la dona de i no havia saltat a la fama del “relaxing cup of cafè con leche” li va preguntar com funcionava el tema dels autors i ella li va contestar que era molt senzill: “la empresa privada les roba y el Estado les expolia” (vés a saber si allò de l’espoli de l’Estat està inspirat en aquesta anècdota); al cap de poc temps, el Gobierno de España promovia una legislació en favor dels drets d’autor.

La seva capacitat pel negoci esdevé del tot inqüestionable. Als anys 60 creava l’empresa de serveis editorials RBA (la B, evidentment, és de Balcells). Als anys 80 apostava per aproximar els llibres a la població a través de les edicions econòmiques distribuïdes als quioscs. Fa uns deu anys, quan ja tenia una edat on això de les noves tecnologies hauria de quedar allunyat, apostava pel canal incorpori dels eBooks, llibres digitals. Com també ho era el seu olfacte i la seva sensibilitat per a detectar una bona obra: si les paraules l’emocionaven, les llàgrimes no trigaven en brollar dels seus ulls, senyal inequívoca que aquells fulls serien un èxit editorial. No obstant, el negoci passava sempre per davant, com demostra el fet que quan el seu incondicional Gabo li va preguntar si l’estimava, ella li va etzibar: “no te puedo contestar, eres el 36,20% de nuestros ingresos”.

Ara fa cosa de quinze anys va fer veure que es retirava. “Quiero seguir mandando, pero sin tener que madrugar”, va assegurar al seu amic Vargas Llosa, cosa a la que ell va afegir (sense equivocar-se) que “tenemos Carmen para rato”. Retornada a Santa Fe, el seu poble natal, va fer les gestions pertinents per agermanar el poble amb Santa Fe de Bogotà, en honor a la seva vinculació amb Llatinoamèrica i, en especial, al colombià García Márquez. Allí va fundar l’Hotel Santa Fe de las Américas, des d’on seguia donant allotjament i suport a la creació de joves escriptors, de la mateixa manera que va fer cinquanta anys enrere per captar un jove Vargas Llosa que cobrava 500 dòlars al més per donar classes de literatura: “Yo te los doy, instálate en Barcelona, que es más barato”.

Des de Santa Fe, al peu del canó, va seguir fins al darrer dia “davant els paisatges de la Segarra construint casetes literals i literàries” i dedicant la vida als seus darrers desitjos de “llegir contes a les seves nétes, aprendre per fi llatí, banyar-se en les roses que ha rebut i endinsar-se en el realisme màgic o en la república dels somnis”.

Amb la seva marxa, queda en l’aire el seu darrer gran projecte, batejat com “Barcelona Latinitatis Patria”, de construir un edifici monumental que contingui els manuscrits, arxius i biblioteques personals de grans escriptors i editors. Un gran centre de lectura en el qual tot estaria digitalitzat, amb una llibreria en la qual, gràcies a la tècnica imprès sobre demanda, el lector podria adquirir qualsevol llibre, en tiratges d’un sol exemplar. Però, ben segur, algú ho sabrà fer realitat.

L’any 2005, quan va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, es preguntava “si de veritat la llegenda la sobreviurà i continuarà sent un personatge de novel·la”. El temps ens ho dirà. Si més no, el carmen (que en la llengua espanyola que tant li deu significa “jardí” i en la llatina que tant li agradava significa “poema”) de la Balcells seguirà irradiant bellesa i inspirant art al món des del petit llogarret vall del Sió. Descansi en pau.

balcells

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Setembre 2015, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: