Junts contra els dolents

Trobem a la premsa d’aquests dies dos temes d’actualitat, sobre els quals tothom, qui més qui menys, gosa opinar: la reacció d’Hongria blindant les fronteres contra l’onada d’emigrants de l’Est, per una banda, i la confluència de forces fins ara rivals polítiques sota una llista comuna per assolir la independència. Com no podia ser d’una altra manera, jo també vull opinar i, per economia d’espai, ho faré sobre ambdues qüestions en “una samfaina molt difícil de pair” (com cantaven aquells)…

Els magiars eren un poble semi-nòmada que, al segle IX, vagava per la zona dels Urals, a la Rússia occidental. Fruit de diverses vicissituds bèl·liques, es veieren expulsats dels seus dominis i, després de vagarejar a cop d’espasa per l’Europa oriental, es van instal·lar a la planura de Pannònia, territori de l’actual Hongria. En aquell enclavament, les tribus magiars van forjar el seu primer pacte de sang, pel qual, omplert un gerro amb la sang dels set caps de tribu, segellaven la unió fraternal i escollien un comandant suprem.

Fixat el lideratge comú, a l’arrencada del segle X van començar a ser coneguts com hongaresos i esdevingueren un dels pobles més temibles de l’època. Així, aprofitant el debilitament i la dissolució de l’Imperi carolingi, van iniciar un seguit de ràtzies que, sense aturador, sembraren el terror i la mort d’un extrem a l’altre del Mediterrani.

D’aquesta manera, l’any 942 penetraren a sang i foc a la Marca Hispànica. Allí s’enfrontaren sense distinció a les tropes comtals de Rosselló, Empúries, Besalú, Girona i Barcelona. Saquejaren viles i ciutats com Fontanilles, Banyoles, Santa Coloma de Farners, molts pobles del Bages, les rodalies de Barcelona i, sense gaire oposició, penetraren a Solsona, on van destruir el primer temple cristià de la població. Anys més tard, una butlla papal ordenaria la reconstrucció dels temples cremats, emprant un material i unes estructures més resistents, fet que coincidí amb l’arribada del romànic… però aquest, és un altre tema.

Des del Solsonès, els “nefastos pagans anomenats hongaresos” (com els anomena un document medieval) prosseguiren la marxa depredadora cap al sud, envaint la frontera superior dels musulmans. Avançaren fins plantar setge a les muralles de Lerida ostroma (Lleida) i allí establiren un campament des del qual saquejaven els llocs propers: van envair i capturar el governador de Barbastre i, amunt i avall per Osca, continuaren el saqueig i la destrucció.

Però fins aquí podien arribar les coses. Àrabs i cristians, comtals i sarraïns, van decidir que la gota havia fet vessar el got. Les tropes invasores no n’havien tingut prou en ocupar, espoliar i humiliar els seus territoris, sinó que, a més, feien el posat de voler-s’hi quedar. Per això, calia una aliança, un procés de confluència, que, deixant de banda les seves diferències, els unís contra l’enemic comú. Així doncs, junts i liderats per un infidel, l’emir de Saragossa Muhammad Ibn Hashim, musulmans, catalans i francs convergiren per una causa comuna.

magiarDesprés de vuit dies, els hongaresos albiraren la derrota i van decidir fugir cap al nord, en un intent va de travessar els Pirineus. L’historiador Ibn Hayyan fa la crònica de la ràtzia i explica que, finalment, els invasors foren vençuts a Tudela i que els darrers fugitius van ser pràcticament exterminats a la batalla de Baltarga, al lloc als voltants d’on avui trobem el poblet del mateix nom, a tocar de Bellver de Cerdanya.

Assolit l’objectiu comú, expulsats els nefands forasters, tot retornà a la normalitat, és a dir, la confluència es dissolgué i uns i altres restauraren les antigues rivalitats. Les hosts reagrupades per fer front a l’enemic hongarès foren emprades per agredir-se mútuament i recomençà la batalla per a prendre i defensar les respectives fortificacions. De nou, les ràtzies i escaramusses bèl·liques tornaren a protagonitzar una època on es lluitava pel control administratiu i fiscal, alhora que per la depredació de béns i fruits. Així, per exemple, el comte Sunyer, aprofitant el suport rebut per part dels provençals, atacà les possessions islàmiques de la Conca de Barberà i conquerí (de forma efímera, val a dir) la ciutat de Tarragona.

En conseqüència, el procés de confluència entre la mitja lluna i la creu, la coalició entre enemics irreconciliables, fou un giny de curta volada, però d’eficàcia contrastada. S’assoliren els objectius comuns: s’expulsà l’invasor, es repartiren els èxits i, un cop consumat, cadascú retornà a la seva trinxera des d’on seguí apedregant el rival. Mentrestant, el territori quedà absolutament arrasat i la continuació de les guerres entre ambdós bàndols deixà arruïnat al poble baix. A la violència feudal, de l’aristocràcia sobre els vassalls, i de les ràtzies dels musulmans, s’afegiren les males collites, l’empobriment de la pagesia i el seu endeutament (préstecs de fam) i la pressió espiritual de l’Església per acumular terres dins la seva propietat, deixant tot plegat un panorama devastador. En aquell context es va forjar el sistema feudal que duraria bona part dels segles medievals i es perllongaria molt més enllà en d’altres formes de domini més subtils, però no menys punyents.

Afortunadament, aquells eren altres temps, i avui les enteses i les aliances són sempre pel bé de tots i de totes i no pas simples pactes de no agressió i contra-natura, artefactes merament reactius contra un enemic comú, tapadores per ocultar interessos inconfessables, ni re-fundacions per a perpetuar el domini sobre el territori. Afortunadament, aquells eren altres temps, però avui Hongria blinda la seva frontera contra l’arribada d’emigrants, per pagans i nefastos, per pobres i famèlics. On aniran a raure? On anirem a parar?

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 16 Setembre 2015, in Política and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: