Dadà

Sacsejo un got llarg i entelat on comencen a fondre´s tres glaçons, entre bombolles de tònica i àcids d’una llimona mal tallada. Mastego una oliva farcida. Contemplo les escopinyes, aglomerades en una salsa color nicotina d’esquitxos oliosos. Certament, deu ser ben ensopit ser una escopinya, tota la vida atrapada dins una closca, amatent que l’atzar empenyi algun ésser marí, minúscul membre del plàncton en suspensió, a escolar-se entre ambdues làmines de la petxina perquè pugui devorar-lo. Al menys, els seitons sí que veuen món. Integrats entre milers de congèneres, amunt i avall pels oceans, a la recerca de l’aliment que els faci sobreviure i d’una parella, femella pels mascles, o mascle per les femelles, amb qui acoplar-se per a perpetuar l’espècie i, al mateix temps, però sense saber-ho, subministrar als mamífers bípeds pretesament més evolucionats el llépol i avinagrat acompanyament d’un vermut dominical. De sobte, me n’adono que -escopinyes i seitó a banda-, l’interior de l’oliva presenta un tercer animal marí que, talment un cranc ermità, però de forma involuntària i, posats a dir la veritat, contra-natura, s’encataua a l’interior d’una matèria orgànica i vegetal que li és impròpia: l’anxova que farceix l’oliva que, encara, esmicolo entre els molars i els ullals. Se’n podria dir doncs, d’aquesta consumició, un mar i muntanya? Peix i marisc, compartint safates amb olives i patates…? Patates, posats a manifestar la realitat i sense voluntat d’ofendre, tallades fines i fregides en un procés industrial exercitat en alguna factoria remota, i amb pretensions d’identitat artesana. O al menys d’això en presumeix la bossa des d’on s’han vessat al plat, però que no mereixen pas el meu crèdit. No obstant, les mastego amb un plaer no mancat de cert rau-rau de culpabilitat, mentre els icebergs cúbics segueixen  confonent-se a poc a poc amb el refrescant tònic indià amb sabor amarg de quinina.

Tot això semblaria del tot intranscendent, especialment si el cel s’enfosquís de sobte i una pluja d’estels ratllés la nit imprevista. Possiblement, creuant la constel·lació de Cassiopea (o tal vegada de Gèminis), la visió del més brillant entre els esteroides en ignició, també dits llàgrimes de Sant Llorenç, permetria formular desitjos doblement inconfessables, perquè tothom sap que si es pronuncien en veu alta es trenca l’encanteri que els faria realitat i, alhora, perquè verbalitzar cert contingut a voltes inconfessable i, no fora estrany, contrari a la bona moral, faria enrogir les galtes del silenciós postulant. En conseqüència, en sentit invers i tornant a la realitat temporal de l’astre rei regalant claror –i escalfor- des del punt més alt del seu recorregut rutinari, tot plegat, escopinyes surant, olives amuntegades i seitons macerats i desespinats, sotmesos tots a l’escomesa de la violència segura, però d’instant incert, de l’escuradents empalador, juntament amb les patates en retirada i el refresc en vies d’esbravar-se, esdevenen quelcom proper en el camí vers la caducitat de l’incontingent.

I tot això no és baladí. O potser sí. La canícula extrema fa bullir l’enteniment i engendra pensaments vagarosos, molts dels quals es dilueixen abans de deixar empremta en el còrtex i assolir cap incidència en la consciència racional. El divagar absurd de la ment durant la jornada festiva, altrament inhàbil a efectes jurisdiccionals i, alhora, inexistent des del punt de vista productiu, però rellevant des de les estadístiques del consum, serveix per poc més que d’estimulador de les adormides neurones les quals, d’una altra manera, es limitarien a la simple funció de mantenir les constants biològiques en mode de conservació vital. Val a dir, amb tots els respectes a les corrents existencialistes, que l’activitat que constitueix un excedent en les funcions motores  primigènies, a voltes porta a contravenir allò estipulat com a immutable o, si més no, socialment i universal admissible, portant al subjecte ociós -o pretensiós- a situacions controvertides i a jardins enlleganyats on no caldria endinsar-se. Per tot això, el simple dormitar, ja sigui abans de la crida a l’entaulament, talment ho fan els corders i els monjos premostratencs, o, com és més extensament practicat, fins i tot de forma horitzontal i enllitada, durant les fases de la digestió, passa a ser un acte de simplicitat extrema, però de plaer i prudència conjugades. Val a dir, nogensmenys, que certes veus acreditades i, alguna més que altre, emprestigiades dins el món dels dietistes i les nutricionistes, defensen l’exercici lleuger per afavorir el procés digestiu, però, potser coneixedor i conscient, o potser desconeixedor, hom els convidaria a ser ells -i elles- qui sota l’escalfor d’un sol immisericorde i amb l’estómac ple, sortissin a caminar per viaranys prescindibles, suara pel destí, suara per l’hora o, no cal oblidar-ho, per la crida fisiològica (per no dir escatològica, només faltaria).

Dit tot això, convé tenir present que segons les tesis dialèctiques, no hi ha síntesis sense una antítesis que es contraposi, amb arguments pacífics a poder ser, a la tesis enunciada o denunciable. Per tant, no podem deixar de col·legir que de ciències i lletres, blanc i negre, dolç i salat, sí i no absoluts i relatius i d’altres conceptes contraposats fins l’antonímia o, si s’escau, conjugables des de l’oxímoron, en poden derivar veritats immutables que fan del món on vivim, convivim o coexistim, una realitat paral·lela a d’altres dimensions. I dic altres dimensions de forma expressa perquè, a manca del reconeixement d’una constància física, recognoscible i empíricament acreditable, hi ha ésser masculins i femenins que, des de la nit dels temps, donen com a certa la seva existència, tot i que debades han tractat de documentar-ho de forma irrebatible, com d’altra manera és del tot inevitable, ja que, si així fos, en el moment en que l’altra dimensió es manifestés i connectés, en un node o vòrtex, amb la nostra, deixaria de ser paral·lela per passar a ser secant. I això és un fet que, analitzat fredament, pot portar al neguit de concloure que mai no podrem donar com a cert la veracitat d’aquestes teories místiques per uns, fantasioses per altres, però que de forma innegable se’ns fan presents com quelcom eteri, però estimulant, potser de la nàusea, potser de la fe, potser de l’hedonisme d’un present pretesament projectat a una eternitat efímera.

Provat i corroborat tot això, seria el moment d’entrar a calcular de forma logarítmica tot allò que amb la simple suma de factors se’ns fa tediós i, perquè no dir-ho, massa global i poc pretensiós. Però donada la imminència, palpable ara i aquí, del període estival, podria ser identificat com quelcom sobrer i absurd, o, des d’una interpretació distant, pedant. En conseqüència, superades les afirmacions transformadores i els arguments contingents, però evitables, cal concloure, deglutides escopinyes i descartades filosofies, militàncies i ismes, en un gran dadà. I tal dia farà un any. O dos. O mil. Dadà, doncs. Dadà!

dada11

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 3 Agost 2015, in Sin categoría and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: