Rojo, separatista y toranés

Tornem a estar en període preelectoral. Els esdeveniments se’ns precipiten. La coalició que ha estat majoritària a Catalunya s’ha col·lapsat i el President Mas, consumat el divorci de Convergència amb Unió, va a la recerca desesperada de la massa social que, més enllà dels convergents, li permeti presentar-se en condicions per liderar el Procés. I una de les cartes que més exhibeix és la seva condició de querellat per haver endegat la consulta del 9 de novembre. Personalment, l’argúcia de presentar-se com a víctima, massa emprat darrerament (i cínica) des de les files polítiques, en general, i convergents, en particular, em fa recordar aquells que, durant una altra època democràtica contemporània, van acabar engarjolats per defensar la llibertat de la nació: el 6 d’octubre de 1934, els membres del Govern de Catalunya van ser empresonats per tenir la valentia de declarar l’Estat Català.

Cèlebre és la fotografia del President Companys i els Consellers de la Generalitat entre reixes, reclosos al vaixell-presó Uruguay, on s’hi estarien entre octubre de 1934  i gener de 1935, abans de ser traslladats a la presó Model de Madrid, on hi romandrien privats de llibertat un any més. Entre aquells consellers s’hi comptava el cerverí Joan Comorera, de qui vam parlar al seu moment i al qual la seva ciutat li rendeix un homenatge dedicant-li un carrer i un centre de formació d’adults. Però en Comorera no era l’únic segarrenc: també s’hi comptava en Martí Esteve i Guau, nascut a Torà l’any 1895, i que exercia les funcions de Conseller de Finances al Govern del President Companys.

En Martí, fill d’un farmacèutic de Torà, amb botiga a la plaça del Vall, de ben jove havia destacat en la seva formació de jurista, rebuda a la Universitat de Barcelona. Amb vint-i-dos anys fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amb vint-i-tres anys secretari de la Mancomunitat de Catalunya. També fou un dels fundadors del partit Acció Catalana Republicana, d’ideologia nacionalista, republicana i lliberal, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de Núria, diputat a les Corts espanyoles i, finalment, Conseller de Finances de la Generalitat. I fou aleshores quan, arran de la declaració unilateral d’independència feta pel President Companys, des del balcó de la Generalitat de Catalunya  i acompanyat pels seus consellers, fou detingut i empresonat al funest vaixell – presó.

Els informes de la policia de Barcelona van qualificar a Martí Esteve de “maléfico sujeto”. Amb l’esclat de la guerra civil se’l considerà “uno de los más eficaces colaboradores pro-causa rojo-separatista y por ende de los más tenazmente opuestos al triunfo de las armas Nacionales”, provocant les ires dels franquistes per haver gestionat les indemnitzacions a tots els castigats pels fets de 6 d’octubre o per haver participat dins la Comisión de Compras de Guerra para el Ejército Rojo. Diu també un informe policial que Esteve “fue el hombre que puso toda su inteligencia al servicio de la maldad” i se’l responsabilitza d’organitzar la sortida de diners, joies i obres d’art cap a França abans de l’ocupació franquista.

Per tot això, l’any 1939 va haver de marxar a París, on exerciria d’advocat  de l’ambaixada espanyola, i, a continuació, a Cuba, on deixaria la política per dedicar-se a l’escriptura i muntar una fàbrica d’olles, calderes i mobles. Finalment, després de la revolució cubana, va emigrar a Mèxic, on treballà de traductor i d’agent del Banco Nacional de México. Moriria l’any 1980 a l’exili.

No he trobat pas el nom d’en Martí Esteve dins el nomenclàtor de carrers de la vila de Torà i sembla que ja pocs el recorden. És un bon moment per a reivindicar-lo com a home compromès amb uns principis i uns ideals, a partir dels quals actuaria fins al límit (fins a ser engarjolat i haver de marxar a l’exili per no tornar mai més) pel seu servei a la Nació i la Ciutadania.

Si finalment tenim eleccions el proper 27 de setembre i la voluntat popular concedeix majoritàriament el poder a les formacions partidàries de la independència de Catalunya, veurem si els membres del nou govern també tenen la valentia d’aquells predecessors de fa setanta anys i quin nivell de dolor són capaços d’assumir per complir amb el mandat del poble. Donem-los el benefici del dubte i recordem-los que abans que ells, d’altres, com el President Companys, el cerverí Comorera i els toranès Esteve, sí que van estar a l’alçada, sacrificant llibertat i, fins i tot, vida, per la il·lusió de l’alliberament nacional de l’Estat català, de la consolidació d’una “Catalunya liberal, democràtica i republicana (…) en solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret” (vés per on).