La famiglia

L’any 1632 l’honrat adroguer Damià Casanoves es personava davant la seu cerverina del Sant Ofici de la lnquisició de la herètica pravitat i apostasia per denunciar uns fets que li eren perjudicials i del tot intolerables. L’atengué el comissari del Sant Ofici, el venerable doctor Simó Vicent, el membre de la Comunitat de Preveres de Cervera que, a la seva mort, destinaria la seva fortuna a la construcció d’un hospital de misericòrdia per acollir els pobres; hospital que avui és conegut com a Residència Mare Janer, però aquesta és no és la història que avui ens centra…

El fet és que mossèn Casanoves, carregat d’indignació, formalitzà una instància contra un poca-vergonya de Bellpuig que se li havia endut sis lliures de mercaderia de la botiga i que ara es negava a fer-ne pagament. Recollida la denúncia, el Comissari Vicent va instruir el corresponent expedient per remetre’l a la Seu Central del Tribunal de la Santa Inquisició, amb domicili a Barcelona. El cert és que no sabem com es va resoldre el litigi (ja que els documents del Tribunal en qüestió foren cremats durant els aldarulls de 1834), però és ben probable que el morós quedés tan panxo.

El dolent de la història és un cerer de Bellpuig, anomenat Francesc Barrufet, la conducta del qual acostumava a saltar per sobre de normes i convencionalismes, fins al punt que no pagar les factures podia considerar-se la menor de les vileses. De fet, els Inquisidors ja l’havien processat i castigat per la malifeta de portar armes prohibides, cosa que li havia suposat una multa. La seva trajectòria posterior, però, superaria aquestes fites, com quan l’any 1633 tornava a ser processat, aquest cop per participar en una brega i proferir greus insults, fets pels quals seria només reprès amb una lleugera tibada d’orelles. Però el més sonat s’escaigué l’any 1634 quan fou jutjat com a reu d’incontinència sexual; i no pas qualsevol incontinència, sinó una perpetrada en comandita amb una religiosa del monestir de Vallbona de les Monges.

El procés va demostrar que l’intrèpid Barrufet havia aconseguit burlar la vigilància del convent per a fer-hi amistat amb una monja. De l’amistat es va passar a l’amor i no van trigar les murmuracions a arribar a oïdes de la Inquisició, que li prohibí expressament seguir freqüentant el cenobi. Però, com aquell qui res, no només no va cessar en la seva escomesa, sinó que, embogit l’amor i transformat en passió desenfrenada, es va fer construir a la fusteria del poble una escala amb la qual acudia als murs del convent, els saltava i -amb nocturnitat i traïdoria- corria a la cambra de la germana per arromangar-li els hàbits i compartir jaç. Tot això fou testimoniat fil per randa per les criades que assistien al convent la germana díscola i va provocar l’enrogiment del rostre dels inquisidors. La primera conseqüència del crim fou patit per totes les monges, ja que l’abadessa, Na Leocàdia de Ricart i de Cardona, va decidir acabar amb les habitacions i recintes d’ús particular de les germanes i imposar un estrictíssim règim de clausura que havia d’allunyar per sempre més del convent el pecat capital de la luxúria. No obstant, el causant dels fets, el cerer bellpugenc, només va rebre com a condemna el desterrament, i no pas del seu poble, sinó senzillament del terme de Vallbona de les Monges.

Com és possible, ens preguntarem, que fos tractat amb tanta benignitat algú que ja comptava amb diversos antecedents criminals i que havia gosat contravenir les ordres de la Inquisició per cometre un pecat tan reprovable? Com s’explica que el Sant Ofici, tan aficionat a rostir bruixes, judaïtzants i luterans, tractés amb tanta suavitat un bala perduda, contumaç i descarat, com en Barrufet? La raó es troba en que el lasciu i trapella Barrufet era “familiar” del Sant Ofici. És a dir, formava part de la xarxa d’espietes que constituïen els ulls i les orelles dels agutzils del Tribunal i que seguien les instruccions de vigilar els seus conciutadans “y en saber quina gent són y quin tracte ténen y quines paraules parlen; y si alguna cosa sospitosa entendran, dónen avís molt prest, y tan cautelosament com podreu, a nos e al dit senyor comissari, y en açó se fare ab tota diligentia, com a cosa que tant importa” (com resa un ban dels inquisidors de 1572).

El càrrec de familiar era no retribuït, però atorgava el privilegi d’excloure de pagar impostos i apartar de les jurisdiccions senyorial, reial i episcopal, de manera que només podien ser jutjats pel propi tribunal que els tenia com a engranatge clau. I, com hem vist amb en Barrufet, aquests avantatges eren susceptibles de ser emprats amb notòria injustícia. Com a mostra de tot això tenim el fet que un altre mercader de Cervera, de nom Pere Boter, acudís a la porta de la seu de la Inquisició enfurismat per les càrregues fiscals que havia de suportar, tot cridant que “el Sant Ofici no prenia per familiars sino jueus i homes roíns“. Això, al pobre Boter, simple ciutadà de peu, li va comportar una multa de trenta lliures i el desterrament de la població durant un any.

I és que, des de sempre, quan un pertany a la família i n’és obedient i submís, la vara de mesurar s’estira o s’arronsa amb tal que no prengui mal. Ho veiem en la família reial, ho veiem en els noms dels condemnats per la justícia i indultats per l’executiu, ho veiem en les condonacions de segons quins crèdits i ho veiem en els nostres pobles i ciutats amb segons quines actuacions i llicències. Potser aquest dissabte, quan s’aturi la música i aquells que dansen en torn de la taula corrin a ocupar el seus llocs a la poltrona, ho veurem menys. O potser no… Sigui com sigui, en un món d’espietes, sicaris i estómacs agraïts, convé tenir present allò que Don Vito Corleone va manar al seu fill Sonny: “Mai tornis a dir el que penses a ningú que no sigui de la família”.

inquisición

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 9 Juny 2015, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: