Segarrenc universal amb bitllet d’anada

El proper 21 de juny es commemoraran els cent vint-i-cinc anys del naixement d’Urbici Josep Francesc Soler i Manonelles. El cinquè dels sis fills de Cal Jaumet de Ferran tenia tots els números per passar per aquesta vida sense pena ni glòria, però les seves dots d’artista el van convertir en un dels escultors més famosos de la Iberoamèrica del segle XX, tot i que avui, al seu país, Catalunya, i a la seva comarca, la Segarra, segueix essent un desconegut… L’atzar va dur l’Urbici a créixer en la Barcelona de principis del segle XX, on de seguida pogué donar a conèixer la seva aptitud per l’escultura i relacionar-se amb grans artistes i intel·lectuals dels seus temps. Una precoç formació l’empenyé per bona part de l’Europa occidental, on va conquerir un nom de prestigi, treballant per la família reial i d’altres destacats personatges de l’època. De profundes conviccions catalanistes (“no sóc espanyol, sinó català”, havia afirmat a París, quan el Govern francès li posava problemes per l’actitud espanyola durant la Gran Guerra), centrava el seu esforç en posar de manifest el món interior dels seus personatges. Barcelona, Madrid, Gijón o Burgos foren alguns dels orígens dels seus encàrrecs a la península. No obstant, la seva vida va fer un gir quan a mitjans dels anys 20 viatjà a Argentina. Al Nou Món va adonar-se que treballar per diners coartava el seu art i va decidir desprendre’s de les propietats per plasmar en la seva obra les arrels nadiues d’aquelles terres. Alhora, al llarg del periple que el duria des de Xile i Argentina fins a Califòrnia, passant per l’Equador, Panamà i Mèxic, s’assabentava del paper històric que havien tingut els catalans en la conquesta, poblament i genocidi hispànic a Amèrica. Potser no era coneixedor de les teories que afirmen la catalanitat de Colom (en conseqüència, tampoc que el descobridor podria ser segarrenc com ell), ni encara menys de la que fantasieja amb la catalanitat de Francisco Pizarro (el veritable nom del qual seria Francesc Pinós de So i Carròs, fill d’Aldonça d’Ivorra), per la qual cosa no veuria com a pròpies les respectives malifetes sobre els pobles indígenes, a la recerca d’esclaus, or i plaers mundans; però segurament sí les escomeses del balaguerí Gaspar de Portolà, primer governador de Califòrnia, i del seu successor, el guissonenc Pere Fages, ambdós militars en contínua lluita de colonització amb els indis apatxes. Potser per això, potser pel seu caràcter curiós i viatger, va decidir conviure amb diferents tribus d’aborígens i retratar-les amb tota dignitat en els seus estudis escultòurbicirics  (que reuniria des dels anys 20 als 40 dins la col·lecció “El Món”). Així va esculpir gran quantitat de bustos d’indígenes, molts d’ells anònims, a qui pagava perquè posessin, i d’altres cèlebres personatges històrics, com Caupolican, líder maputxe de la resistència contra els invasors espanyols, o Nezahualcóyotl, monarca, poeta i constructor del Mèxic prehispànic. Al mateix temps, entaulava amistat amb el muralista mexicà Diego Rivera i la seva famosa esposa Frida Kahlo, de manifestes tendències comunistes, mentre per altra banda, coneixia el ripollès pare Lourdes Costa, furibund anticomunista i integrista catòlic, establert a El Paso. Fruit de tot això va ser una llarga temporada de docència i exposicions artístiques per terres mexicanes, fins que el seu amic Costa li va fer l’encàrrec més important de la seva carrera. Anys abans, el pare Costa havia tingut la visió, des de la finestra posterior de la seva parròquia d’Smeltertown, de la construcció d’una creu monumental al cim de la muntanya coneguda com el Cerro de los Muleros. Entossudit en fer realitat la seva visió, el religiós va encarregar a Soler la direcció del projecte, que incloïa l’erecció d’una gran creu amb un Crist esculpit, un altar, una plaça i un amfiteatre per a reunir els pelegrins i dir missa. Ben a prop d’allí, en una caseta a Anapra, a tocar del Río Grande, Soler s’hi instal·laria, aturant el seu periple nòmada per les Amèriques, fins la seva mort, l’any 1953. Actualment el seu cos reposa al peu del gran Cristo Rey del Paso, enorme monument que s’aixeca fins els vint-i-un metres d’alçada (els autòctons diuen que es la seva estàtua de la Llibertat) i que és visible des de tres estats nord-americans i mexicans.cristo rey

El proper 29 de maig, l’alcaldessa (en funcions) d’Estaràs, Montse Majà, i la historiadora de Ferran i biògrafa d’Urbici Soler, Carme Diví, impartiran a la biblioteca de Guissona una conferència dedicada a la vida d’ “Un escultor internacional amb orígens a la Segarra”. Potser aquest acte no serà l’inici de cap urbicimania ni tampoc aconseguirà que de la nit al dia una comarca poc donada a venerar els seus fills artistes (sí als religiosos i als industrials) es bolqui en l’interès per la vida i obra de tan il·lustre fill de Ferran, però sí que serà un acte de justícia i de reconeixement d’un català de pedra picada que picant pedra va convertir-se en un dels principals artistes plàstics segarrencs de tots els temps i un dels més cèlebres i prolífics escultors catalans entre els que han fet carrera enllà dels mars. 10563162_1121727564519611_5676200198364074261_n

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 20 Mai 2015, in paisanatge and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: