Ni papers ni dignitat

Aquest és l’estat de la situació d’un xicot a qui direm Mohammed. De fet, és ben possible que es digui així. Com també és més que possible, pacient lector, que sigui veí teu i que encara en desconeguis el nom.

En Mohammed va néixer aviat farà quaranta anys en un poblet coster del Marroc. Era el petit dels cinc fills d’un humil matrimoni de pescadors. La primera meitat de la vida li va transcórrer entre corredisses pel port de Nador, ciutat natal de les escriptores Najat El Hachmi i Laila Karrouch, però, com veurem, la seva sort no ha estat la mateixa. Malvivint, tractava de  guanyar quatre dirhams carregant camions de fruita que anaven cap a Europa o ajudant a transportar amunt i avall grans embalums que arribaven de contraban des de Melilla. Un dia, fart de pobresa, gana i pudor de salaó de peix, va decidir amagar-se entre sacs de taronges i emprendre l’aventura que uns cosins seus havien endegat un temps abans.

D’aquesta manera, amb escassos vint anys, va arribar a la península. En aquella època, si gaudies de bona salut i d’esquenes amples podies fer les feines que rebutjaven els autòctons. Així, va pelegrinar direcció nord durant tres llargs anys. Sense papers ni documentació, posà la seva força com a temporer en la recollida de la fruita, peó a les obres, camàlic de càrrega i descàrrega de camions o mudances, fins que va arribar a les nostres contrades. Després de la perllongada temporada de clandestinitat, a Lleida va obtenir un permís de residència que li va franquejar les portes a la formació: un seguit de cursets el van especialitzar en el món de la construcció, obtenint el títol d’oficial de segona.

Amb diploma, ofici i ganes de pencar no li va costar entrar en una empresa constructora on, tot i les forçades restriccions de plantilla, encara avui treballa regularment i amb contracte laboral fix. Assolida l’estabilitat econòmica, en Mohammed es va casar i va formar una família, amb dues filles i una tercera de camí.

Un més abans de complir deu anys de residència legal a l’Estat, va decidir acollir-se a la possibilitat d’assolir la nacionalitat espanyola. No ho feia per cap afany ni sentiment especial (els espanyols ja se n’encarregaven de fer-lo sentir foraster), sinó a la recerca de la serenitat. Esdevenir espanyol li permetria poder-se establir definitivament i alliberar-se de la perpètua angoixa de la irregularitat sobrevinguda, aquell temor a trobar-se sobtadament sense papers i engarjolat en els temuts CIES, Centres d’Internament d’Estrangers, pas previ a la deportació forçosa.

Així, va acudir al Registre Civil on li van incoar el tràmit de la sol·licitud que havia de ser cursada al Ministerio de Justicia espanyol. Aleshores va començar una entravessada paperada per la qual, durant tres anys i escaig, avaluarien si era prou digne d’assolir l’”españolidad”. Va haver de passar per un seguit d’exàmens orals i escrits on li preguntaven sobre la divisió dels poders a l’Estat espanyol, quin fet important va succeir a Espanya l’any 1704, qui va ser Carrero Blanco, quina és la salsa tradicional que acompanya els calçots o quins són els noms del presidente del Gobierno i la seva esposa… Superats els exàmens, no va rebre mai la qualificació, ja que la nacionalitat li va ser denegada pel defecte formal d’haver presentat la instància (que sí li havia estat admesa) quan encara no havien transcorregut els deu anys de residència legal i acreditable.

Llavors, quan ja en portava prop de catorze, va tornar a instar l’expedient. Novament, va passar pels exàmens, amb qüestions com identificar la vegetació autòctona de Canàries, quin era l’animal que vaticinava els resultats del Mundial de futbol guanyat per Espanya o una relació de balls tradicionals hispànics. Aquest cop, però, li fou denegada perquè li constava una detenció sota l’acusació d’un robatori del qual n’era del tot aliè. De fet, el seu color torrat de pell i els seus rínxols foscos atreuen encara avui les forces de l’ordre en el seu afany identificador. En arribar al Jutjat, la causa s’havia sobreseït de seguida (després d’haver de contractar i pagar un advocat), però els antecedents als registres policials van fer que el Ministerio estimés que no concorria la “buena conducta cívica” que s’exigeix per a rebre el privilegi de la nacionalitat.

Aquest cop però, en Mohammed va optar per recórrer la resolució. Va acudir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra perquè li cancel·lessin aquells antecedents policials, cosa que va assolir després de tres mesos, cinc visites a la comissaria i quatre al jutjat (l’error en el número d’expedient, la no constància de fermesa de la resolució o la diferència entre sobreseïment i arxiu definitiu varen ser petits esculls en el trajecte). No obstant, feliçment, va aconseguir la cancel·lació. Amb el preuat certificat va tornar al Registre Civil, on va demanar que el document s’incorporés al recurs presentat, perquè, solucionada la causa impeditiva, el Ministerio resolgués positivament la petició.

De mala gana, el document fou admès pel Registre, però amb l’advertència que de poc o res serviria, perquè els Mossos havien emès el certificat en llengua catalana i en el Ministerio de Justicia, centralitzat a la villa de Madrid, no té per costum llegir (ni entendre) documents que no estiguin en la llengua del Reino

Molt em plauria que aquesta fos una altra història inventada, però aquest cop no és una faula, sinó una crònica sobre els abusos burocràtics que ofeguen aquells que volen assolir la plenitud dels drets de la ciutadania. Crònica en la qual s’hi obvien detalls de faltes de respecte i menyspreu rebuts a cop de finestreta, els quals valdrien per sí sols una altra crònica.

L’article acaba aquí. La cursa d’obstacles d’en Mohammed, no. Continuarà. I, espero fracassar com a vaticinador, no s’hi albira final feliç.

mas-papeleo

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 12 Mai 2015, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: