El Gremi de la Mili KK

Des de la ciutat de Lleida no deixen d’arribar notícies que sonen a broma, però que no ho són pas. Fet consumat sembla la conversió de l’espai de les Basses d’Alpicat en un parc temàtic sobre el món dels barrufets. Allò que semblava un acudit, ha rebut el suport majoritari dels paers de Lleida i roman només (que no és poc) a l’espera del capitalista que s’ho prengui seriosament.

Sense temps a pair la barrufada, sorgeix a la capital de la Terra Ferma una altra notícia que sembla conyeta, però que no fa cap gràcia: el Ministerio de Defensa (encapçalat pel venedor de míssils, Pedro Morenés, no ho oblidem) hi vol crear una ruta en honor al servei militar. Aquest projecte tindria el seu punt de sortida a Gardeny, on fins fa vint anys l’Ejército Español hi tenia les aules de promoció professional i la quadra de mules. El subdelegat del Ministerio acaba d’anunciar una inversió d’un milió d’euros per a instal·lar-hi un centre d’interpretació dels sistemes de reclutament. A dia d’avui, ja ha col·locat al turó un seguit de plafons informatius, simbòlicament tintats de color caqui.

La ciutat de Cervera, terra de foc i passió, hauria de reivindicar el seu lloc en aquest projecte i parar la mà per a rebre un pessic d’aquesta pluja d’euros. Seria de justícia si fem història i recordem el primer episodi de rebel·lió contra el reclutament obligatori esdevingut després de la derrota de 1714…

La Guerra de Successió havia arribat a la seva fi. Les classes benestants cerverines gaudien de les recompenses de Felip V per la seva fidelíssima contribució a la victòria borbònica. No així les classes menestrals i pageses, que ben aviat mostraren el seu malestar en veure que aquells beneficis i privilegis no els hi arribaven i que, en canvi, les hi eren imposades unes contribucions noves per la construcció d’una universitat de  la que no traurien profit. No obstant, la plebs cerverina, reialista i tradicionalista com qui més, no culpava dels seus mals al nou Soberano, sinó que ho feien sobre els notables que actuaven «convirtiendo la libertad en esclavitud y el alibio en fatiga”. Així, el poble menut s’organitzà en el dit “Gremi de la Bona Voluntat”, que, tot i ser declarat il·legal d’acord amb la Nova Planta borbònica, es dedicà a fustigar les noves autoritats i les imposicions amb què se’ls  gravava.

D’aquesta manera, l’any 1743 (trenta anys abans que el Motí de Quintes de Barcelona) es precipitava el primer avalot. El rei exigia mil cinc-cents homes al Principat per completar un regiment d’infanteria i els representants dels gremis cerverins volgueren fer valer els seus privilegis: n’havien de quedar exclosos, a menys que fos personalment el Monarca, si considerava que li urgia el servei dels seus fidelíssims vassalls, qui els ho demanés. Al crit de “Visca el Rey i els Calces d’estopa! (així s’autoanomenava la plebs, que vestia calçons de fil d’estopa, i no pas de fils de lli o seda, com l’oligarquia benestant) i morin els traïdors!” els capitans dels gremis i la menestralia va ocupar els carrers i les places de Cervera, en un sorollós motí no exempt de trets. Fins i tot, diuen els documents de la Reial Audiència, repetint de nit “la incorregible libertad destas demonstraziones, haciendo tocar las campanas sin lizencia del Corregidor”.

Fet i fet, els membres dels gremis de Cervera es consideraven els vassalls preferits del Rei, per això asseguraven que només acatarien ordres rebudes directament de boca del Monarca i en cap cas  d’aquells que el malaconsellaven i suplantaven. Conseqüentment, de Cervera no va sortir ni un sol home pel servei de Sa Majestat.

La reacció no es va fer esperar. El marqués de la Ensenada va manar al “Comandante General Gaspar de Aitona para que en el caso (que no se espera) de que vuestras mercedes incistan, y se obstinen en su resistencia, prozedan por los medios que tubieren por convenientes y efficaces à assegurar la obediencia del mandato“. Aviat es posaren en execució les mesures repressores i la situació va esdevenir prou difícil pels veïns. El constrenyiment adoptat va ser resolutiu i les resistències doblegades: l’octubre de 1745 els confrares escrivien que ells estaven “sols pera obeir lo ordre del Il·lustre Senyor Corregidor (…), que com à superior se li deu cumplir en lo que ordena y mana, estant prompte lo Gremi pera Obeir quantes ordres se digne sa Magestat donarlos”. Així, després de tretze mesos, els ciutadans cerverins veien conculcat per la força de les armes el seu privilegi d’exempció del servei militar obligatori…

Segurament, aquest episodi no serà recordat al centre d’interpretació del servei militar que projecten a Gardeny. Com tampoc el moviment d’objectors de consciència que als darrers anys de la dictadura de Franco va portar molts pacifistes a la presó. I encara menys els insubmisos, que en la seva valenta oposició al militarisme imposat i a la prestació social substitutòria varen precipitar la fi de la mili. Tampoc s’hi recordarà aquell ministre del PSOE, Enrique Múgica, que l’any 1989 va assegurar que s’emprava “l’objecció de consciència per desestabilitzar l’Estat democràtic i estar recolzats pels radicals i violents» i que, anys més tard, fou designat Defensor del Pueblo. Tampoc, potser, les resistències a acabar amb aquesta lacra per part del PP, que impedia l’any 2001 al Congreso de los Diputados la despenalització de la insubmissió i provocava que 4000 insubmissos fossin processats.

En conseqüència, potser és aquest un bon motiu perquè Cervera sigui també reivindicada com a referent de l’antimilitarisme o, al menys, de la resistència al servei militar obligatori. Goso proposar-ho, tot i que amb la veu baixa, ja que un servidor es va lliurar de perdre un any de la seva vida aquarterat i de jurar bandera no pas per cap acció de resistència heroica ni d’insubmissió compromesa, sinó per rebre amb alegria i joia una certificació que l’acreditava com a inútil. Vés per on: inútil amb títol. Un mal més comú del que sembla.