Terratinents en declivi

Ens informa la premsa i les xarxes socials que Convergència i Unió va celebrar sínode per designar el seu alcaldable per Cervera a les municipals de maig. Com era de preveure i malgrat el disgust d’alguns, no va haver-hi sorpresa i l’actual Paer en Cap repetirà candidatura. Ungit per aclamació, l’il·lustríssim Ramon va fer-se la foto, on se’l veu apadrinant pel secretari d’organització de Convergència i pel president de la Diputació de Lleida i escortat pels seus companys de fatigues. Al fons, una senyera sobre la qual algú hi havia fixat amb xinxetes, torta i descentrada, una petita estelada de triangle blau, gran metàfora de l’avui convergent.

En les seves declaracions, poc polítiques com ens té acostumats, el candidat confessava que un dels grans esculls del seu mandat ha derivat “de les pressions dels terratinents (…) els quals reivindiquen una llista de CiU alternativa”. L’absència de la vella guàrdia comarcal i les estripades de carnet posteriors explicitava -blanc i en botella- qui són aquests pretesos alternatius, però deixava ocult rere un tel de misteri la identitat dels “terratinents”…

Ens diu el diccionari que terratinent és aquell que posseeix terres. No obstant, l’ús tradicional ho centra en aquells propietaris de grans extensions de terra, altrament dits latifundistes. Les seves arrels les trobaríem en les centuriacions romanes, potser més enllà, i tindrien bona continuïtat en les cessions de terrenys als senyors per part de la Corona durant el feudalisme. No obstant, el concepte contemporani (i de gran component pejoratiu en l’àmbit rural), apunta cap a aquells adinerats, pertanyents a classes benestants d’origen urbà, que havien fet fortuna al segle XIX en temps de la industrialització i que es van beneficiar del procés desamortitzador. L’arribada a la propietat rural els havia catapultat a fer-se amb el control del poder local en petites i mitjanes poblacions. L’auge d’aquests nous propietaris rurals havia estat en perjudici de la gran massa de pagesos que, amb patrimonis migrats, no havien tingut accés a la titularitat de les terres desamortitzades. La pagesia presenciava com els nou rics urbans ocupaven el lloc dels aristòcrates d’origen feudal i contemplava atònita com tot es movia perquè no canviés res… Enrere quedaven les relacions de vassallatge al senyor aristòcrata i endavant les submissions financeres i clientelars al cacic.

Precisament aquests terratinents, petit grup amb gran poder, havien estat al llarg del segle XIX el principal fre a l’associacionisme agrari, de caire més transversal, i que maldava per dinamitzar un moviment interclassista que permetés el veritable desenvolupament de la vida al camp. Així els veiem encapçalant la Cambra Agrícola Oficial de la Segarra i l’Urgell, entitat regida per uns estatuts marcadament classistes (“solo seran elegibles para ocupar los cargos de la Junta Directva los socios numerarios  que figuran en la parte superior de la lista”) i que beneficiaven a aquells que menys interessos tenien en el desenvolupament agrari, paradoxalment. D’aquesta manera, l’entitat acabava convertint-se en una associació purament recreativa, centrada en les activitats de casino, al voltant de les cartes, el billar, les begudes i les orquestres, i no pas en la dinamització agrícola ni l’emprenedoria econòmica. Molts d’aquests terratinents vivien de rendes, envoltats de luxe i servei, i tenien el privilegi de dedicar les seves hores a l’esbarjo i la diversió, a passejar pels camps amb la tartaneta encoixinada, a marxar a prendre els banys a la costa o a desplaçar-se a Barcelona per asseure’s a les llotges del Liceu. En front d’això, certs sectors de la població feien sentir el seu malestar pel malbaratament de recursos en activitats lúdiques i sobreres, mentre es descuidaven les inversions en desenvolupament. Clar exemple es dóna quan les classes més benestants, compel·lides pel clero, fan bossa comuna per guanyar per Cervera la seu del bisbat que des de 1851 havia deixat vacant Solsona, mentre que en contrapartida es bandegen els camins trinxats per les rubinades o s’atura (per sempre) el projecte de ferrocarril Cervera-Guissona-Ponts.

Evidentment, aquests terratinents s’escarrassaren per defensar el seu estatus també des de la política, cosa que se’ls posà cara amunt amb l’arribada del sufragi universal (masculí) a finals del segle XIX. Aleshores és quan entrà en joc el caciquisme, actitud per la qual s’aglutinaven i controlaven els votants menestrals a través de regalies i pressions més o menys velades. Per mantenir el règim, els terratinents tenien els seus representants als partits liberals que, amb l’ajut d’una legislació electoral que afavoria les majories, copaven els llocs de poder, en perjudici dels partidaris carlins i republicans.

Però el seu propi immobilisme i l’orientació al benefici d’uns pocs va causar la paralització d’aquestes entitats elitistes i allunyades de la realitat social. En el seu lloc, entitats de base transversal i interclassista són les que van poder fer front i superar la situació de crisi. Així, en aquell context, van desenvolupar-se els sindicats agraris que van tenir forta incidència en la situació econòmica i financera i en el rellançament comercial, industrial i tecnològic de la comarca. Sindicats i cooperatives van plantar cara al classisme dels terratinents i a la legislació que perpetuava els seus privilegis (control de preus i producció, obligatorietat de treballar amb els intermediaris designats pel govern, etc) i van demostrar que superant les seculars distincions, el treball conjunt de les bases dels petits i mitjans són fórmula d’èxit. Testimoni mut de tot això n’és encara la farinera del sindicat agrícola de Cervera, edifici modernista de Cèsar Martinell, que va haver de patir un incendi mai aclarit l’any 1.923 i que, malgrat la devastació, va ser reconstruït amb l’esforç col·lectiu dels seus membres.

Pel que sembla, a dia d’avui encara hi ha terratinents que boquegen i belluguen la cua moguts pels seus interessos personals, però és de celebrar que, fins i tot dins dels partits de dretes que els han aixoplugat al llarg de tots aquests anys, passin fred i els manqui l’aire.