Paperets i paperetes pel 9N

El passat 8 de juny, al castell de Concabella, algú preguntà a l’Oriol Junqueras si l’actitud decidida i valenta del Govern i els seus socis amb la consulta del 9 de novembre era seriosa o només un teatre (“teatrillo”, fou l’expressió) en el qual els homes i dones de la societat civil esdeveníem figurants amb frase o il·lusos tocadors de palmes. La resposta, retòricament fugissera (“cada cop és més polític, Sr. Junqueras”, li deia la Terribas fa un parell de dies), no va satisfer a l’interpel·lant, que va gosar repreguntar què podíem seguir fent des de la ciutadania per garantir que la consulta fos un fet… Després d’un llarg silenci en el qual la caiguda de la parpella dreta s’exagerà fins insinuar una picada d’ullet, la resposta fou bisil·làbica i  corglaçant: “Resar…”. Immediatament, el pietós consell fou demolit per un dels escortes del líder qui va ampliar la lacònica contesta comunicant que, fet i fet, els censos electorals eren responsabilitat d’una Conselleria controlada pels demòcrata-cristians i que, com és públic i notori, els precs dels cabdills unionistes arriben abans al Cel i en una direcció oposada de la consulta. Aleshores vaig pensar que, en un país com Catalunya, amb pulsions atees, mata-capellans i crema-convents, els nostres precs no mereixerien gaire ser oïts per l’Altíssim.

Amb el transcurs de les setmanes, impressionat i satisfet pel caire dels esdeveniments, vaig aconseguir oblidar aquesta anècdota. El gran èxit de la Via Catalana de la Diada 2014, la convocatòria oficial de la consulta, l’acció unitària dels partits, el compromís personal del President amb el vot i la data i la campanya institucional endegada regava el meu optimisme sobiranista… Fins que, un mes abans de la jornada assenyalada, el Conseller Homs anuncia el coitus interruptus, pel qual la “consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya, del 9N” es transforma en “procés de participació ciutadana,  del nou 9N”, i dóna la raó als mals auguris de Concabella.

Ara el Govern ha decidit substituir la consulta institucional, valenta, decidida i, si cal, desobedient, per una alternativa estintolada de nou sobre el voluntarisme de la societat civil i mancada de referents censals. Per a fer-ho, paradoxalment, pren el model del Multireferèndum: aquella consulta popular del 25 de maig, frustrada per l’acció de la policia autonòmica, de la qual molts voluntaris ara es veuen imputats judicialment. Així, la mecànica serà la mateixa: el votant acudirà a la mesa, s’identificarà amb el document oficial corresponent, serà registrat per evitar la duplicitat del vot, emplenarà la papereta amb les creus a les caselles que cregui oportunes i la dipositarà dins una urna de cartró.

Tot plegat, un pedaç per salvar la paraula donada pel President, lluny de la consulta refrendària que el país exigí amb la V del darrer 11 de setembre, i una marxa enrere poc menys que humiliant i dinamitant de la unitat dels partits. A menys que s’analitzi des d’una posició estratègica dels partits, sorprèn la manca de previsió i alternativa davant l’esperada reacció del Gobierno de España, que no s’ha mogut ni un mil·límetre del no, no i no, operant amb les eines coactives tradicionals (polítiques, judicials, periodístiques i financeres).

Però, tot i això, jo aniré a votar el 9 de novembre. No pas per salvar al President, el prestigi del qual (personalment tacat des de l’any 2006, quan signà l’acord global amb Zapatero de rebaixa de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya) ara queda ferit de mort; i tampoc per fer el joc al cap de l’oposició, que ha resistit èpicament la temptació d’incorporar-se al Govern, conscient que davant la suspensió de la consulta seria com llançar-se a la pira funerària a l’estil sati d’auto-immolació de les vídues hindús…

I tanmateix, votaré. Hi aniré amb el mateix esperit amb que vaig assistir a les manifestacions sobiranistes del 2009 a Brussel·les, del 2010 a Ginebra, del 2010 a Barcelona contra la sentència del TC, de les Diades del 2011 i 2012 i les vies catalanes de 2013 (tram 95 al Perelló) i de 2014 (segona franja groga del tram 49, Gran Via / Vilamarí): amb la voluntat de demostrar quantitativament i qualitativa al món l’anhel majoritari del poble català de fer de la seva Nació un país sobirà i lliure. Aniré a votar, una vegada més, per sumar-me a una societat civil que pren la iniciativa, empeny als partits polítics i exigeix jugar amb les cartes cara amunt. Aniré a votar per forçar el final d’una legislatura morta pel trencament de la gran promesa (la consulta) i la convocatòria d’unes eleccions on cada partit expressi al seu programa si és o no partidari de la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar confiant que, el proper cop que ho faci, sigui en unes eleccions constituents, que facin possible la formació d’un Parlament amb majoria de partits compromesos amb la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar amb el desig que, aquest cop sí, acabem amb la submissió autonomista, mesella i partidista, i puguem designar uns polítics valents, fidels a la nació i amb una visió encarada a les següents generacions, no pas a les immediates legislatures. Aniré a votar amb la il·lusió que ben aviat podrem treballar per fer un país nou i diferent, una República Catalana que treballi per la llibertat i la dignitat de la gran majoria de la població, i no pas de la casta privilegiada que, per sobre dels governs i els partits, ha mogut els fils de tot plegat.

I, si cal, per tal que tot plegat arribi a bon port, faré cas d’aquell consell visionari i resaré a Sant Vicenç, casualment (o no) patró de Concabella i de Sant Vicenç dels Horts, i dels constructors, llauners i lampistes, gremis que seran massivament cridats en la construcció del nou Estat…