Logronyès de la moreria

LogronyèsLa setmana passada, sobre la ciutat de Lleida, i els pobles i viles del voltant, va planar la por. Un home, armat amb un ganivet, sense motiu aparent havia assaltat a traïció cinc vianants i els havia clavat un ganivet. Durant vint-i-quatre hores, la ciutadania va restar astorada i atemorida, amatent a les notícies que conduïssin a la identificació i detenció de l’agressor. I com acostuma a passar amb el sentiment de por, es va formar aquell caldo de cultiu en el qual els rumors sobre conspiracions i amenaces creixen com la tinya… Ben aviat, la bola es va fer grossa i fins i tot va haver qui va crear la notícia d’una falsa nova agressió per estendre l’amenaça a Tàrrega. La qüestió fou tema de conversa generalitzada el matí del dimarts 23 i la basarda es va escampar fins als patis de les escoles.

També cinc havien estat el número de víctimes, al Londres de l’any 1888, del més famós apunyalador de la història del crim: Jack l’Esbudellador. Com a Lleida, els crims havien succeït a la tardor, i com a Lleida, la població havia quedat aterrida i astorada per l’aleatorietat i la cruesa dels fets. No obstant, han hagut de transcórrer 126 anys perquè sortís a la llum pública la identitat de Jack, mentre que l’encoltellador ponentí fou identificat vint-i-quatre hores més tard (males llengües diuen que una major col·laboració entre la Policia Local i els Mossos ho haguessin accelerat).

En ambdós casos, diverses havien estat les hipòtesis respecte autoria i mòbil llançades públicament. En el cas londinenc, la llista de sospitosos incloïa dos jueus, dos homosexuals, tres immigrants, un presidiari i, per cobrir la quota de la teoria conspirativa, un membre de la Casa Reial. En el cas lleidatà, l’opinió pública i la versió publicada van distribuir la descripció d’un “home, d’uns 35 anys, pell fosca, vestit amb bermudes verdes i camisa blava a ratlles i d’origen estranger” (algun mitjà enriquia l’abillament amb “un barret musulmà”). Així, en ambdós casos, les pors van potenciar els prejudicis latents d’alguns ciutadans i van descarregar sobre aquell que és diferent. Gens es va trigar en encarnar l’agressor lleidatà en un magrebí, un moro, qui sap si un jihadista radical inspirat per la crida a la violència de l’Estat Islàmic, i no només des de diaris digitals escorats en l’odi i la catalanofòbia (Alerta Digital), sinó en mitjans més respectables com TVE, Antena 3 o El País. A partir d’aquí, les xarxes socials i els missatges de whatsApp van fer la resta: consignes racistes i islamòfobes van córrer com la pólvora, alenant l’odi contra l’emigrant sobre la base d’un feble rumor. Sorprenentment, entre els creadors de l’alarma xenòfoba, ningú va parar compte en el fet que quatre de les cinc víctimes eren immigrants (una d’elles una dona marroquina, per cert).AlejandroRuiz Vidal

Al final, va resultar que no: no era estranger en el sentit estricte -al menys no pas magrebí- ni tenia 35 anys: era un xicot de 21 anys de Logronyo, universitari estudiant de medicina, membre del grup neonazi Nueva Época i amb antecedents per una prèvia agressió racista a un colombià. I que, per tant, es tractava d’uns atacs amb motivació xenòfoba, on la realitat de víctima i botxí diferien diametralment de la versió escampada matusserament, sinó interessada…

A la nostra comarca, les torres mil·lenàries dels castells d’Ivorra, de Talteüll o de Vilalta, el vell molí enrunat de Cervera o el dolmen de Llanera són conegudes des d’antany com “torre dels moros”, tot i que en cap moment van intervenir els àrabs en la seva construcció ni en feren el seu habitatge. També, i amb el mateix fonament racional (és a dir, cap), recau massa sovint sobre el col·lectiu magrebí el principi de sospita. Fets lamentables com el de Lleida (o el del Londres victorià) confirmen com és de comuna la tendència d’identificar amb els estrangers i els estranys allò que es desconeix i es tem. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre el poc que ens costa fer del diferent l’ase dels cops, estigmatitzar aquell que no coneixem i prejutjar als individus pel color de la pell. I, ja posats, sobre el mal ús que fem de les tecnologies de la comunicació, molt especialment del whatsapp, temible enginy que, per aquest -i per d’altres motius que ara no és el moment de relacionar- el carrega el Dimoni.

moro

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 30 Setembre 2014, in paisanatge, Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: