El porquet insubmís

Ara fa un parell de dies, a casa vam decidir trencar el porquet de ceràmica que atresorava les monedes recollides pels nens al llarg dels primers anys de vida. Amb la mirada posada al dia de demà i en una de les grans decisions que albiren l’entrada a l’edat adulta, ens vam disposar a obrir-los una llibreta d’estalvis. Moneda a moneda, enllestírem el recompte i els pertinents paquetets de xavalla que anirien dipositats a una entitat que els donés seguretat, futur i blancor. Amb el farcell fet, vam marxar cap a la finestreta…

Un cop allí, havent respectat pacientment la silenciosa cua que s’hi forma cada primer de mes, va arribar el torn d’assaborir el gran moment i consumar el petit pas cap a la maduresa. El dipòsit dels diners havia de tenir com a titulars els infants i, en la seva condició transitòria de menors, comptaria amb els seus progenitors com a administradors autoritzats pels actes de disposició… I aquí és on començà la decepció.

Per descriure la sensació apel·laré el final d’un dels millors acudits del gran Eugeni. Sabran aquell que deia que un home entrava desesperat a ca l’adroguer amb un wàter a l’esquena i, assenyalant amb el dit una de les lleixes de producte a la venda, somiquejava: “Ahir li vaig ensenyar el cul i avui li porto la tassa on vaig de ventre cada matí… Oi que ara, per fi, em farà la mercè de vendre’m aquell paquet de rotlles de paper higiènic?”. Doncs això: l’amable representant del banc va procedir a demanar-me els carnets d’identitat dels titulars i de les signatures autoritzades, a fi i efecte d’escanejar-los i ingressar-los dins les bases de dades de la institució. Assabentada que els carnets dels infants estaven caducats, va negar-los tota validesa i ens va emplaçar a tornar un cop s’hagués regularitzat l’imperdonable defecte.

Superat això, ara ja amb tots els documents d’identitat espanyola restaurats i escanejats, se’m va lliurar un seguit d’impresos que calia emplenar escrupolosament i preceptiva. Allí, a banda del nom i el domicili, se’ns interrogava sobre l’estat civil, la professió, el nom de l’empresa ocupadora (si tenim la fortuna d’estar ocupats), l’antiguitat dins la mateixa i el nivell mensual d’ingressos. Arribat a aquest punt, vaig negar-me a facilitar aquestes dades, convençut que el banc no tenia perquè fer-ne res i que l’Estat en té prou coneixement, ja que cada tres mesos rep puntualment les meves declaracions. A més, temorenc que seguís aquest qüestionari la petició del certificat de vacunació -a dia d’avui, no estic al corrent de l’antitetànica-, ho vaig considerar poc decorós i m’hi vaig negar.

La conseqüència fou que se m’informés que, en aquest cas, els meus fills no podrien obtenir la llibreta d’estalvis en qüestió: a manca de la declaració, “el reglament” ho impedia de forma imperativa i ineludible. A la pregunta de si era un reglament intern de l’entitat, amb posat ofès se’m va assegurar que no, que eren normes del Banc d’Espanya…

I, el trist del cas, és que la cosa no anava del tot desencaminada. El 6 de maig de 2014, el BOE publicava el “Reglamento de prevención de blanqueo de capitales y de financiación del terrorismo”, que ens situa a tots els ciutadans del carrer sota sospita de defraudadors fiscals, traficants de drogues o agents terroristes. A partir d’aquest principi de culpabilitat, obliga als intervinents en operacions financeres a identificar els partíceps en qualsevol operació de capital, cosa que inclou, a banda de les dades habituals, la naturalesa de les activitats professionals i empresarials d’aquests. D’acord amb la llei, aquestes dades, recollides per les entitats, hauran de ser transferides a les autoritats estatals i tractades amb discreció (d’acord amb la normativa protectora corresponent). Sobra dir l’èxit que ha tingut la Ley 10/2010 (desenvolupada per aquest reglament), vigent des de fa quatre anys, període al llarg del qual l’Estat espanyol no ha estat precisament un exemple internacional de transparència fiscal, lluita contra el frau a l’Erari públic i infern de corruptes, xoriços i delinqüents financers…

Mercès a tot això, els bancs, principals artífexs i encobridors dels grans evasors d’impostos, ara es presenten com a gendarmes antifrau. De recompensa, reben la patent de cors -vestida d’obediència deguda a l’autoritat estatal- per a poder despullar encara més als seus clients i furgar en les seves alegries i misèries, financeres i vitals. I així, anant més enllà de la llei, ja es permeten incloure en el qüestionari preguntes com l’estat civil o el nivell mitjà d’ingressos, circumstàncies que ni des de la més restrictiva de les interpretacions del text legal ens vindria imposada… A aquest ritme, no ens haurà d’estranyar que, amb el pas del temps, ens interroguin també sobre hàbits de consum, estat de salut, fílies i fòbies diverses.

Al mes de juliol passat, un altre dalt-a-baix va rematar la mort dels sistema de caixes d’estalvi català i el lliure mercat d’entitats bancàries i va exiliar cap a Madrid un dels principals contribuents a la Hisenda catalana: el BBVA va comprar Catalunya Caixa. Amb aquest tràgic esdeveniment, els ciutadans ens veiem obligats a dipositar els nostres estalvis i encomanar la nostra operativa financera a un oligopoli de bancs que, a banda de ser els grans responsables de la crisis, de traficar amb conductes contràries a l’ètica i la moral i de finançar la perpetuació dels privilegis dels de sempre, ara, a més, volen ser el Gran Germà que tot ho sap. Com a alternativa, els projectes de banca ètica (Triodos, Fiare, Coop57 i poc més), encara tenen un paper menys que residual…

Per tant, he decidir regalar uns anys més d’infància als meus fills. Demà mateix marxo a Verdú a comprar-los un nou porquet guardiola, més gran que l’anterior, on podran seguir fent dringar les propines que es guanyin recitant davant dels avis la nadala o passant el barretet als aniversaris i sants.

Piggy Bank and Coins

 

 

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 5 Agost 2014, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: