Ara sí toca

Fa un parell de dies, una prestigiosa periodista es queixava a la xarxes socials, amb ironia, d’enyorar aquelles temporades estivals durant les quals no hi havia notícies i calia remenar els esdeveniments socials per emplenar espais informatius. Certament, aquest estiu tampoc serà gaire plàcid, especialment pels encarregats de les pàgines de política, i un cognom assumirà el protagonisme absolut: Pujol.

El 126è President de la Generalitat de Catalunya, qui va presidir la màxima institució de representació del poble català durant vint-i-tres anys, el pare de la Casa Gran del nacionalisme català, el pal de paller del catalanisme i el referent semi-diví de la bona gent d’ordre, s’ha auto-immolat públicament a la pira funerària. Jordi Pujol, qui des de la seva tribuna donava lliçons d’honestedat, ètica i valors, ha reconegut que durant quaranta anys ha amagat del fisc una fortuna que li havia estat llegada pel seu pare per cobrir-lo del tot mal. I ho fa coincidint amb l’eclosió pública dels escàndols de corrupció, tràfic d’influències i, fins i tot, indignitats familiars dels seus fills. Talment ho va fer Roderic Borja, el papa Alexandre VI, l’honorable patriarca ha maldat per garantir seguretat, prestigi i futur pels seus fills, si s’escau amb pràctiques de nepotisme, però, com li va passar al mateix Sant Pare, els fills n’han fet un gra massa i han precipitat la seva caiguda. Ara és tard, i la catarsi i la posterior immolació no podran evitar la fi del pujolisme, l’anorreament de la seva figura i el desprestigi de la formació que, l’any 1974, va crear per convergir els esforços dels catalans assenyats en la recuperació de la Pàtria.

Recordem, no obstant, que la nostra comarca també ha estat escenari de les trapelleries dels fills. Ara que, finalment, qüestionar les accions del President mai més podrà ser titllat d’atacar el país, podem reproduir el paper que un altre Pujol fill tingué en el tancament de Lear…

Qui el coneix, diu que Josep Pujol i Ferrussola és el més simpàtic de tots els germans, sense la fatxenderia d’en Jordi ni el cinisme de l’Oriol. El noi era propietari d’una cinquena part de la consultora Europraxis quan l’any 2002 aquesta empresa fou venuda al grup Indra. L’operació li va reportar uns 9 milions d’euros i, a més, li va assegurar mantenir el seu càrrec al capdavant de la companyia durant cinc anys més, amb un sou aproximat de dos milions d’euros per any. En aquell temps, un dels principals clients de la consultora era la fàbrica Lear de Cervera, que amb és de 1200 treballadors havia decidit tancar portes.

Deien les males llengües que fou la mateixa Conselleria d’Indústria, governada en aquell moment pel Conseller Antoni Subirà (qui es va veure esquitxat per l’escàndol de corrupció del cas Turisme), la que va recomanar a Lear els serveis d’Europraxis quan aquesta va comunicar-li la voluntat de liquidació. No obstant, el mateix Oriol Pujol, que ocupava la secretaria del Departament d’Indústria, va assegurar que s’havien assabentat per la premsa de la voluntat de tancament de Lear i que era fals que haguessin rebut cap visita dels seus directius.

Davant les peticions des dels partits d’esquerra, la pinça CiU i PP va impossibilitar qualsevol comissió d’investigació al Parlament sobre aquest afer i la qüestió va quedar oblidada. També el Govern va rebutjar les reiterades peticions perquè no s’aprovés l’expedient de regulació dels treballadors instat per l’empresa…  Preguntat sobre la qüestió, l’aleshores president de la Diputació de Lleida, el convergent Josep Pont, va defensar l’honorabilitat dels fills del President i, en una frase que convindria emmarcar, va manifestar que “els fills dels polítics poden tenir els seus negocis (…), només cal que tinguin comportaments ètics».

Mesos més tard, el propi President Pujol venia a Cervera a anunciar la joiosa vinguda d’una empresa multinacional que donaria llocs de treball i crearia riquesa per la comarca: Pet Food, però aquesta és una altra història...

Agraïm al President Pujol tot el que ha fet per Catalunya. Ha estat una figura clau en la reivindicació i recuperació dels valors de la Nació Catalana i, a més, motor de l’extensió del sobiranisme des d’una concepció minoritària fins a un anhel col·lectiu majoritari. Però no oblidem tota la corrupció que en entramats pútrids, caciquils i clientelars s’han anat teixint sota la seva omnipresent i inviolable ombra i que, encara ara, va fent la viu-viu. Ara que tenim la il·lusió, la força, la valentia i la ferma voluntat de crear un nou País, ara toca dir les coses pel seu nom.  Ara toca canviar-ho tot. Ara toca fer fora la casta.

ORIOL 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 30 Juliol 2014, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: