Jo aniré a votar

Diu el baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas, i sembla tenir raó, que només una ínfima part de la ciutadania sap que el proper diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Bona part d’aquest desconeixement està causat pel desinterès que té la població en general de les institucions europees, del seu funcionament i de la incidència de tot allò que s’hi resol i legisla. Molt llunyà es contemplen Estrasburg i Brussel·les i poc democràtic es percep el funcionament dels òrgans de Govern de la Unió. En front això, flac favor fan els partits polítics quan plantegen la campanya electoral senzillament com una corretja de transmissió de les rivalitats locals i cap transparència donen vers els seus referents al govern d’Europa, preservant entre ombres les connexions de cada formació amb els partits europeus i els respectius candidats a presidir la institució. El fet de reservar un paper secundari als candidats de cada força, eclipsats i precedits sempre pel líder nacional, aprofundeixen en un problema que no solucionen intents poc reeixits com tenyir de color blau monuments com la Seu Vella de Lleida. A més, pel que fa a Catalunya, el fet que l’Estat sigui circumscripció electoral única, fa encara més difícil la identificació del votant amb segons quins caps de llista… En conseqüència, el desinterès pels comicis es generalitza i el focus d’atenció de la ciutadania es manté allunyat del centre de decisió on, de fet, rau una important part de la sobirania cedida des dels Estats.

Aquest panorama, mentre el nostre país estigui dins la Unió Europea i no pas “vagant per l’espai pels segles del segles”, esdevé certament preocupant. No és aquí el lloc per a fer una relació de les competències legislatives que té el Parlament europeu i la seva immensa capacitat d’incidència en el nostre ordenament jurídic (si hi ha un sector que ho coneix prou bé és el de la pagesia), però sí que seria hora d’almenys evitar banalitzar la importància dels imminents comicis. És en l’escenari de la Unió Europea, altrament coneguda amb el revelador nom de “Mercat Comú”, on belluguen els fils les grans corporacions internacionals i on els seus ferotges lobbies teixeixen les estratègies que faran passar per l’adreçador mandataris i governs. Tant és així que, fins i tot, des de la Comissió Europea es creen els mecanismes per passar per sobre les normatives, no només estatals i autonòmiques, sinó fins i tot les pròpies emanades de l’hemicicle de Brussel·les… I les eines per a vehicular-ho són els anomenats “acords de lliure comerç” entre la Unió i tercers estats. Són aquests acords camp abonat a la política del peix gros front el peix petit, de manera que quan és Europa que negocia amb estats subdesenvolupats o en vies de creixement, amb l’argument de fomentar el comerç internacional dels productes dels països menys afavorits i d’ajudar al desenvolupament de les regions, acaba introduint els seus productes als nous mercats, lliures d’aranzels, i, alhora, aconsegueix privatitzar-ne els serveis bàsics (aigua, energia, comunicacions…) per a passar a ser gestionats per multinacionals del vell continent.

Però, quan és l’hora de negociar amb un peix més gros, canvien les tornes… És el cas del CETA amb Canadà i, molt especialment, del Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) que, des de fa mesos i amb la màxima discreció i opacitat s’està negociant entre Europa i els Estats Units. L’obscur TTIP té l’objectiu d’establir un seguit de llaços que consolidin el lideratge atlàntic de l’economia mundial i aturin el camí de la primacia econòmica de les potències emergents. De fet, aquesta mateixa setmana ha començat la quarta ronda d’unes negociacions que tenen com a gran anhel eliminar aquelles condicions que per a uns són les grans conquestes de l’Estat democràtic, social i de dret, i que per a d’altres mers obstacles molestos per l’augment dels beneficis de les corporacions multinacionals. La filosofia rau en igualar (a la baixa) el sistema de garanties que defensen el treball, el medi ambient, el consum, la salut i tots aquells valors que tradicionalment han tingut certa preferència a la vella Europa, mentre als Estats Units s’han vist supeditats a la consecució del benefici econòmic. Les negociacions es nodreixen, a més, de la restauració del clima enrarit amb Rússia, en el millor exemple de la doctrina del shock que afirma que en contexts de commoció i confusió sempre esdevé  més senzill promoure les reformes més impopulars.

Així, d’aprovar-se el TTIP en els paràmetres que s’avancen, tot allò que impedeixi el lliure comerç de productes i serveis, tot allò que pugui coartar el desenvolupament industrial o tot allò que limiti la lliure circulació de capital especulatiu d’una banda a l’altra de l’oceà podrà ser, o bé saltat a la brava, o bé emprat com a justificació per a obtenir immenses indemnitzacions (a càrrec dels eraris públics corresponents) en compensació del lucre cessant, de la privació de fer negoci. A més, aquestes indemnitzacions ja no estaran decidides des d’organismes jurisdiccionals, sinó que es fixaran a través d’un sistema d’arbitratge privat, és a dir, al voltant d’una taula on negociaran els advocats de cada part i un tercer, l’àrbitre, que dictarà un veredicte vinculant.

A efectes pràctics, el TTIP serà la porta del darrera per on podran imposar-se a Europa productes fins ara il·legals com les carns hormonades o els organismes manipulats genèticament, tècniques fora de la llei com el fracking, pràctiques contràries  a la llibertat sindical o al respecte als horaris i salaris mínims, privatitzacions (encara més) dels serveis i recursos públics i d’altres mesures en la línia de la pitjor de les globalitzacions i del neoliberalisme més descarnat.

En front d’això, cal prendre consciència i reivindicar el poder transformació d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i de la seva força. Per això, aquest diumenge cal anar a votar. Per això, jo aniré a votar al Multireferèndum! Ja tinc emplenada la papereta amb les quatre qüestions i aniré a la mesa de Cervera o de Guissona a introduir-la a la urna…

Ah! …I, potser, de camí, aprofitaré per a exercir el meu dret de sufragi institucionalitzat donant el vot a alguna candidatura al Parlament europeu. Però abans m’haurà de convèncer que lluitarà per garantir transparència, democràcia i respecte a les conquestes socials i mediambientals de les què puc gaudir, guanyades amb l’esforç dels qui ens van precedir i vers les quals tinc l’obligació de traspassar, fortificades i millorades, als qui han de venir. 

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 19 Mai 2014, in Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: