Toga nova, camisa vella

Ara fa uns mesos Don Francisco José Hernando passava a millor vida. Més per sort que per desgràcia, a la majoria dels mortals aquest nom no dirà res. Poc aclarirà si afegeixo que fou el Magistrat que presidí el Consejo General del Poder Judicial i el Tribunal Supremo durant l’època més fosca de l’aznarisme. Tampoc si menciono que fou un dels principals adalils de l’espanyolitat que van arremetre contra el fallit Estatut de Miravet, envestir a favor de l’aplicació de la doctrina Parot als presos d’ETA o resistir-se al reconeixement de drets del matrimoni entre homosexuals. Però potser algú sí el recordarà si cito les manifestacions que, essent la màxima autoritat dels Jutges espanyols, van incrementar la seva fama: “No creo que deba imponerse a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida (…); si yo ejerciera en Cataluña, aprendería el catalán, igual que si estuviera en Andalucía me gustaría aprender a bailar sevillanas“.

Corria l’any 2006 i l’estirabot no podia ser més inoportú. En ple debat sobre l’exigibilitat del coneixement de la llengua catalana als Jutges i Magistrats que exercien a Catalunya i en un moment en el qual, esgotats els recursos a la Secretaria de Normalització Lingüística, deixava de subvencionar-se l’ús de la llengua pròpia als Tribunals, el torero clavava la puntilla. Anys abans, l’ús de la llengua catalana havia sortit de l’anècdota per passar a tenir una presència testimonial en les estrades, gràcies a un pla pilot ideat -amb més bona voluntat que encert – des de la Conselleria corresponent: l’ús de la llengua era estimulat econòmicament, de manera que, aquelles seus judicials que s’acollien al pla, rebien un increment salarial per emprar el català (encara que fos de forma no autònoma, amb l’assistència contínua d’un traductor). Així, s’assolí la fita que una de cada cinc sentències es notifiqués en la llengua pròpia… Desaparegut l’incentiu, l’efecte pèndol va fer recular l’ús a èpoques anteriors al pla, mentre treien pit tots aquells reaccionaris que tan màniga ample tenien (i mantenen) dins l’estructura d’Estado (que no d’Estat) que és el Poder Judicial, sempre fidel als principis que el guien des d’època franquista.

Avui, quasi una dècada més tard, el panorama de la llengua catalana als Jutjats i Tribunals segueix en el mateix estat agònic. De res serveixen els convenis internacionals com la Declaració universal de drets lingüístics o la Carta Europea de llengües regionals: la castellana, emparada per les lleis espanyoles, segueix essent la llengua vehicular en els Jutjats i, en contra de tot principi democràtic, l’Administració segueix imposant la llengua a l’administrat. Aquí cal sumar la connivència dels professionals, advocats i procuradors que, hostatges d’una irracional por escènica o d’un mal entès principi d’obediència, desmereixen i fan deixadesa de la seva llengua per adaptar-se a la del Jutge i, fins i tot, aconsellen als seus clients que també ho facin, “no fos cas…”. De fet, les recent compareixences davant de l’Audiencia Nacional de diputats i diputades del Parlament de Catalunya pel cas del setge, el galdós paper dels intèrprets (o dels mateixos compareixents, fent-se la pròpia traducció simultània) i la pràctica imposició al President de la Generalitat de parlar en la lengua común, n’han estat una bona mostra.

I la situació, dins el Reino, tendeix encara a agreujar-se… Aquests dies s’ha publicat l’avantprojecte de Ley Orgánica del Poder Judicial, text que ve a substituir la regulació del tercer poder de l’Estat establerta durant l’anomenada “transición”. És aquest esborrany de llei on, com ha cridat l’atenció dels mitjans, es consagra l’eliminació del principi de Justícia Universal, de manera que l’Estat espanyol passa a ser còmplice per omissió dels més grans delictes i delinqüents autors de crims contra la Humanitat. També es consagra la supeditació del Poder Judicial a l’equilibri polític de cada moment, mantenint-se la designació dels més alts representants de la judicatura des de les “Cortes Generales”; així, el pretès govern independent dels Jutges segueix essent un reflex de les majories partidistes i, de passada, les seves resolucions esdevenen ben previsibles en funció del joc conservadors – progressistes. A més, amb l’afirmació desvergonyida d’avançar cap a la “provincialización” de la Justícia, es pren aquesta centralista referència administrativa per eliminar els jutjats aliens a les capitals i, alhora, fer desaparèixer els Jutjats de Pau; amb aquesta mesura, la Justícia (ja vetada a les classes mitjanes amb la imposició de les taxes judicials) es veta també per la població que resideix lluny dels centres de la província… Però, a més, en matèria de llengua, es projecta la discriminació: s’imposa documentar en castellà “lengua oficial del Estado” totes les actuacions i es permet que, “también” (és a dir: doblant esforços) s’empri una altra llengua oficial dins el territori autonòmic corresponent, sempre i quan ningú s’hi oposi argumentant indefensió (concepte que causa terror en la praxis jurídica i que s’interpreta amb màniga ample). Per si això no fos suficient, el coneixement dels “altres” idiomes oficials per part dels Jutges i Magistrats a les autonomies on exerceixin serà considerat com un mèrit, en cap cas com una obligació, de manera que es fossilitza en mans del servidor públic el dret a decidir sobre la llengua del procés.

En educació, en mitjans de comunicació, en Justícia… Els catalans i les catalanes també seguim perdent un llençol a cada bugada i no hi ha pacte fiscal ni traspàs de competències que ho pugui aturar. La sobirania de Catalunya, deixant enrere l’Espanya Una, serà una mesura ben profilàctica davant tanta sagnia. Però, girant l’esguard cap al Parc de la Ciutadella, tampoc en tinc cap garantia: la generalització de les retallades en despesa social, el suport a les escoles que mantenen la segregació dels alumnes en funció del sexe, la tendència privatitzant dels mitjans de comunicació o la voluntat d’imposar taxes autonòmiques a l’accés a la Justícia em fan pensar que, el dia després, també caldrà espolsar la catifa de casa.