Entre nosaltres

Des de la caiguda de l’Imperi romà, la nostra societat sempre ha estat esporuguida pel temor de les invasions bàrbares. La traumàtica entrada en tropell i a la desbandada dels pobles gots, huns, vàndals, burgundis i demés va quedar gravada dins del subconscient dels habitants de l’Occident romanitzat. Durant aquells foscos anys de la transició entre l’Edat Antiga i l’Alta Edat Mitjana, el gran moviment migratori dels pobles situats a la perifèria oriental i meridional va canviar totalment la vida a les nostres contrades, d’una manera que mai més va tornar a ser igual.

Després d’això, al llarg de la història, d’altres invasors han assaltat a sang i foc aquestes terres, deixant la seva empremta. La ràtzia dels hongaresa del segle X, que va saquejar tot allò que li va semblar en el seu trànsit entre la Barcelona carolíngia i la Larida andalusina. Les expedicions de càstig  d’Al-Mänsur i del seu fill Abd al-Malik, vingudes des del califat de Còrdova per frenar l’avenç comtal, que van arrasar la capital catalana i moltes d’altres viles i ciutats del país. Els atacs des de la costa, sovint remuntant els cursos dels rius cap a l’interior, dels corsaris berebers, que s’obrien pas a cop de simitarra pel país a finals del segle XVI. Les invasions dels francesos al segle XVII, durant la guerra dels segadors, i al segle XIX, durant la guerra de la independència, i la depredació causada sobre les llars i les hisendes dels catalans. Els moros de l’avantguarda dels exèrcits franquistes, que van sembrar el terror als pobles en l’avenç de les tropes nacionals… Molts han estat els exemples que han contribuït a traçar dins l’imaginari col·lectiu la por a la invasió dels bàrbars. A aquells que, fora de tot control i sense cap respecte per la vida i el patrimoni de la bona gent del país, avancen com un corró destructor trinxant tot allò que obstaculitzi el seu pas.

Fruit de tot això, tendim a reforçar les nostres fronteres, blindant la nostra parcel·leta dels temibles forasters. Així no dubtem en protegir els nostres límits meridionals amb altes tanques, dobles, reforçades amb ganivetes i reixats, vigilades per càmeres i, si s’escau, electrificades. Aquells que les aconsegueixin esquivar, tampoc dubtarem en disparar-los o, si posen peu a terra, tancar-los en centres d’internament per retornar-los ben aviat més enllà dels limes de la nostra pàtria. Però algun dia ens adonarem que els bàrbars ja estan aquí. Es formen a les nostres aules, caminen pels nostres carrers, creixen entre nosaltres i s’identifiquen amb els nostres noms i cognoms…

Als anys seixanta, una distòpia ens ho va descriure: la novel·la A Clockwork Orange (La taronja mecànica) d’Anthony Burgess, portada a la gran pantalla en una pel·lícula de culte d’Stanley Kubrick.  En ella, un grup d’adolescents es dediquen a cometre actes de brutalitat (pallisses, baralles, destrosses i d’altres abusos), sense cap altre motivació que el plaer per la destrucció i la violència. El més terrible de la història és la manca de referents ètics o socials dels seus protagonistes que, deslligats de tot control moral, deixen anar les rengles dels seus impulsos més violents. Així, Burgess i Kubrick ens presenten un grup d’homes joves que gaudeixen escampant el dolor i la destrucció entre els seus iguals i que, alhora, estan integrats dins el sistema educatiu institucionalitzat i són capaços d’emocionar-se escoltant l’Oda a l’Alegria de Beethoven (composició que, paradoxalment, seria declarada himne oficial europeu l’any 1972, un any després de l’estrena de la pel·lícula).

Els últims mesos la nostra comarca ha estat escenari d’aquesta nova realitat. Diverses ràtzies, seguint l’eix del riu Sió, han afectat poblacions com Sant Ramon, el Llor, Tarroja, Sedó, Guissona, Mont-roig o Concabella. Una estela de cotxes amb les llunes rebentades, motocicletes esclafades contra el terra o contenidors cremats han quedat com a rastre de destrucció d’aquests nous bàrbars. La darrera, fa poc més d’un mes, va rebentar mitja dotzena de marquesines del servei públic de transport de la comarca (al qual, ja prou escadusser per sí mateix, només li faltava aquesta garrotada).

Qui hi ha al darrera d’aquests fets? Quina és la raó d’aquestes conductes? Ens agradaria, ens alleugeraria pensar que els autors d’aitals calamitats són un grup d’estrangers indocumentats i inadaptats, que bolquen la seva frustració i el seu odi racista volent fer mal sobre les estructures del nostre estat del benestar. Però ben aviat constatarem que no és així, i que els causants d’aquests estralls es compten entre el fill del nostre veí de tota la vida, el nebot dels nostres amics de casa bona o el nét del parroquià més missaire de la contrada.

Freud assegurava que la civilització provocava un malestar innegable perquè suposava la repressió dels desigs. La cultura esdevenia una eina per frenar l’instint humà, que tendeix a la satisfacció del plaer a través de la realització del desig i, en tot ésser, hi ha una tendència innata, potser malaltissa, cap a la mort i la destrucció. D’aquí resultaria el rebuig instintiu a la cultura, com a plasmació de l’esforç, el sacrifici i el treball repressors del plaer. Concebuda avui en dia la cultura com a quelcom sumptuari, elitista i prescindible, l’instint inconscient per l’agressió i la destrucció es desferma. Trencat el dogal de la cultura, es consuma el divorci anunciat per Freud entre civilització i amor. Seguim per la via de prescindir de la cultura, desmereixent-la, gravant-la, amagant-la i ridiculitzant-la i tots en serem víctimes. Avui ho són les llunes dels vehicles, els contenidors i les marquesines; demà, …qui ho sap?