El to de les senyores

Imatge

El divendres 7 de març, dins el programa d’activitats a la Segarra del Dia Internacional de la Dona, se celebrà a Hostafrancs una taula rodona amb el títol “Sóc dona i, a més, política”. Només  vint-i-quatre hores després que la televisió ens retransmetés el debat de les quatre dones que ens regalen optimisme pel país, les cinc alcaldesses de la Segarra es trobaven per parlar del paper de la dona en la política i la seva visió dels reptes de futur. La tria del lloc  no era aleatòria: Hostafrancs és el cap i casal d’una associació de dones (i també d’homes, vés per on!) molt activa i mobilitzada. La gran afluència de públic, en enorme proporció femenina, van fer bo l’emplaçament; no obstant, no ho negarem, la promesa d’un “petit refrigeri” anunciat a la part central del cartell pel final de l’acte era un bon estímul afegit per incentivar la concurrència.

La Montse, la Marta, la Lourdes, la Mercè i la Núria. Cinc il·lustríssimes senyores alcaldesses de la Segarra convocades per posar en comú i debatre els seus parers personals sobre l’acció de la dona en la política. Només cinc, en una comarca formada per vint-i-un municipis. Pot semblar, a primera vista, un percentatge pobre, gens paritari. Però, tenint en compte que a l’anterior legislatura només n’hi havia dos, es pot interpretar en clau de tendència. Tot i el protagonisme femení, dos homes hi tenien la seva parcel·leta, petita, però carregada d’autoritat: el President del Consell Comarcal, que obria l’acte, i el director de La Manyana TV, cridat a moderar-lo. El President, en la benvinguda, afirmà que “les senyores donen un to diferent a les reunions d’alcaldes i del consell”. Ben aviat, cedit el micròfon a les senyores, vam poder comprovar que així era…

En un context legal absolutament hostil, que avança empès pel corró de la majoria conservadora cap a la limitació esgotadora de les polítiques d’atenció a la dona i de lluita contra la violència masclista, així com en el retrocés en la llibertat per decidir sobre el propi cos, podíem esperar uns discursos més dramàtics i derrotistes. Però no ho van ser. Al llarg de les seves intervencions, totes cinc van fer palès que, a pesar de pertànyer a tres formacions polítiques diferents, tenen una visió comú (que no convergent) en molts punts. Trencant estereotips i amb la perspectiva alçada, vam poder veure cinc polítiques gens contaminades pels aparells dels respectius colors. Criteri propi, constructiu i optimista, però alhora assenyat, pragmàtic i resolutiu. En cap moment es varen mencionar sigles polítiques, pròpies ni alienes, malgrat que les formacions ja han començat a teixir les xarxes de cara a les properes eleccions municipals. Cap to de míting partidista. Cap consigna sectària. Cap retret electoralista.

Totes elles van afirmar haver arribat a la política més o menys de forma casual, després d’una llarga trajectòria en entitats socials i culturals. Els respectius aterratges no havien estat fàcils, però sí valents. Lluny d’adoptar un rol masculinitzat, esquives a l’exigència social d’haver de demostrar contínuament la seva validesa, assumien sense complexos les responsabilitats i integraven amb la ment oberta els seus equips de treballs. Aprenentatge continu. Capacitat per preguntar, analitzar les respostes i decidir. Il·lusió i passió pel servei públic. Creixement personal com a motor de l’avenç vers noves fites. Aquestes notes comuns del discurs de les cinc afinaren el to de les senyores. Sense estridències. Sense declaracions ampul·loses. Sense gesticulacions banals. Sense brindis al Sol. El to de les senyores fou afinat i melòdic.

L’objectiu comú passa per arrelar les persones al municipi. Lluitar perquè els habitants no es vegin obligats a marxar del poble i, si s’escau, treballar per l’arribada de nouvinguts. Defensa dels serveis socials i assistencials que facin més fàcil la vida als petits nuclis. Promoció d’activitats que enforteixin els vincles i la identitat comuna dels habitants dels enclavaments disseminats. Veritable democratització de les decisions; enfortiment del teixit associatiu i promoció dels debats en assemblees i xarxes veïnals. Empatia amb les noves concepcions participatives de la gent més jove; flexibilització i permeabilització als canvis de les estructures organitzatives i comunicatives; adaptació a les noves vies d’acció d’una joventut que creix bressolada per les noves tecnologies. Foment de la implicació de tota la ciutadania, sense discriminació per gènere, origen o edat, i de la comunicació amb cada nucli familiar, amb independència del model que aquest respongui. Política del dia a dia, però amb rumb definit.  Defensa de les petites grans conquestes (en transport, en atenció mèdica, en cultura, en assistència social…). Màxima transparència de l’adopció de decisions. Tot de trets que doten d’optimisme i projecció de futur de la política concebuda per unes alcaldesses ben diferents entre sí (per família, per formació, per origen, per edat, per ideologia…), però amb similar caràcter, il·lusió i rigor.

El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. No pas el Dia de la dona treballadora, perquè donat que totes les dones treballen, dins i fora de casa, adjectivar-la esdevindria redundant, sinó ofensiu. Potser algun dia es considerarà sobrera una diada que reivindiqui l’exercici en plenitud dels drets de més de la meitat de la població mundial. Però, ara per ara, la jornada encara és ben pertinent perquè hi “Vindicarem la nit / i la paraula DONA. / Llavors creixerà l’arbre / de l’alliberament” (Maria Mercè Marçal, “El vuit de març”). No n’hi ha prou amb reconèixer el dret a votar, a estudiar, a treballar, a decidir lliurement sobre el seu cos. La dona, que pas a pas, lluita a lluita, conquereix la seva llibertat, ara és cridada a empoderar-se, prendre la iniciativa i ocupar la seva quota de poder, i això redundarà en bé de tots. Per molt que els polítics ultraconservadors, els islamistes radicals i el lobbie del Pont Aeri perseverin en un masclisme ranci, poruc i miop.

En resum: el debat fou ben enriquidor, especialment per la minoria baronívola present. Personalment, només em va quedar una recança: no haver estat admès a la segona part del debat, en petit comitè i en un excel·lent restaurant targarí, on era de preveure que el to de les senyores encara esdevingués més agut, fins i tot estrident.

Imatge

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 10 Març 2014, in Sin categoría and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Pel que sembla , segons comenta en Giliet, aquestes “segarretes” son unes mestresses de casa (=poble,comarca, païs) quasi be insuperables (ni una escletxa de foscor).Felicitats, endevant !!!! Que Catalunya necessitem mestresses d’aqquesta mena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: