Han patit, pateixen i patiran

Acceder a los deseos de las esposas de los dos Milicianos muertos para que se instruya el oportuno expediente y se impetre del Gobierno de Su Majestad alivie su situación (…) y para que no se vean sumidas en la indigencia, les pasará una pensión de una peseta diaria a la Regué y de cincuenta céntimos a la Zamora”. Amb aquestes paraules, el 17 de febrer de 1875, els membres de la Corporació Municipal de Cervera tancaven la crònica de la defensa de la ciutat davant l’atac d’una guarnició carlista i demanaven l’empara per les vídues de Francesc Regué i Ramon Zamora, membres de la secció de Milicians veterans i únics cerverins morts en la “heroica victoria”. Els fets s’havien esdevingut durant la jornada anterior, quan uns tres mil homes, a les ordres del capità general Rafel Tristany, atacaren per sorpresa i maldaren per ocupar,  sense èxit, Cervera. Després d’un llarg dia de combats, carrer a carrer, els facciosos foren expulsats a sang i foc pel lloc on havien vingut. El balanç de l’enfrontament fou de quaranta-vuit morts, trenta-dos d’un bàndol i setze de l’altre, els ossos dels quals acabaren sebollits dins la fossa del cementiri, perquè, si bé uns lliberals i els altres carlins, uns fidels al rei constitucional Alfonso XII i els altres al pretendent foralista Carles VII, tots eren fills de Déu…

La data va quedar gravada dins la història local i, d’aleshores ençà, la “heroica defensa”  fou recordada en festives commemoracions. “La gratitud obliga, y hasta exige / Recordar de Febrero la jornada / En que gracias á pechos varoniles / Libres nos dejó intrusa canalla”, versava l’any 1896 dins un sonet “un ciudadano”. “...Y nosaltres sempre firmes, / endavant, sempre endavant, / farém la festa del setze / aquest y molts y molts anys”, recitava poc després un anònim “Lliberal”. No obstant, a poc a poc, la commemoració de la batalla va anar despullant-se de patrioterisme y ampul·lositat i va centrar-se en dos punts cabdals: la laïcitat de l’esdeveniment i la voluntat de fer-la símbol de l’absurditat de la guerra i de l’anhel de la concòrdia. Així, l’acte central de la celebració passà a ser una processó seglar, en la qual els homes pipaven un puro, en lloc de carregar els ciris, i anaven abillats amb una gorra o barret, impensable en un seguit religiós. Quaranta-vuit repicades des del campanar -una per cadascun dels difunts- convocaven a la gent a la plaça Major, i, després de travessar els carrers on va transcórrer l’absurda batalla, la corrua finalitzava al cementiri, on s’havia alçat un monòlit en la seva memòria.

Com tantes altres coses, la guerra civil del segle XX va acabar amb aquesta tradició i la postguerra va anorrear el monument, posant un tel fosc sobre la seva memòria… Fins que, setanta-dos anys més tard, un grup de cerverins va decidir recuperar-la, puro en mà i gorra al cap.

Enguany, la processó, tot i que el temps l’ha deslluït i n’ha impossibilitat l’acompanyament musical, ha comptat amb una novetat. Uns treballs quasi d’arqueòleg han permès recuperar una part de la base de l’obelisc  que commemorava la batalla fins que l’any 1940 un grup de feixistes l’enderrocaren. Per obra i gràcia del Centre Municipal de Cultura i el suport d’uns voluntaris, el carreu ha estat retornat al seu lloc original i li ha estat fixada una placa que rendeix  homenatge “als que han patit, pateixen i patiran”.

cementiri de Cervera

Així, el passat diumenge 16 de febrer, al migdia, una munió de cerverins i cerverines, i d’altres vinguts dels encontorns, vam assistir a l’acte de (re)inauguració del monument i vam recordar que en l’absurditat de la guerra no hi ha mai vencedors, que en la batalla tots hi perdem. Sota paraigües o desafiant la pluja, pipant un Don Álvaro (o un Cohíbas, que en el fumar es veu que hi ha puristes i gormands) o mastegant un tronc de regalèssia, vam fer memòria d’aquells quaranta-vuit homes caiguts en una de tantes batalles sense sentit.

Als que han patit es dedica el memorial que s’alça de nou a la fossa del cementiri de Cervera, sobre les restes d’aquells morts el mateix dia de l’any 1875 en el decurs de la sagnant tercera guerra carlina. Just a tocar, per cert, dels més de quatre-cents que al mateix cementiri reposen, finats durant la darrera guerra (i postguerra) civil, combatents del bàndol nacional i del republicà, presoners del camp de treball forçós d’uns o del camp de concentració d’altres, víctimes civils i refugiats, agermanats també per la terra que no distingeix de colors, jerarquies, medalles ni polítiques.

Però també els que pateixen són recordats en la placa. No només als que dia rere dia cauen a Síria, Afganistan, Irak, el Sudan del Sud i tantes altres guerres silenciades al Sahel africà, al Congo o a l’Àsia central, sinó també molt més a prop: aquells que intenten fugir de la misèria i s’ofeguen crivellats per bales de goma, aquelles que cauen víctima de la violència exercida per qui més les hauria d’estimar, els que són morts per catàstrofes provocades per una natura maltractada i tants d’altres que s’esllangueixen, damnificats per una pobresa que sense fer soroll avança com una taca d’oli a les estovalles de fil.

I, a més, el monòlit recorda als que patiran. De lluny i d’ençà, joves i vells, conegut i desconeguts. Entre pipada i pipada de cigar, vaig mirar de posar cara a aquests darrers i, entre el fum, vaig observar al meu voltant. Qui ens garanteix que no ens homenatja també a nosaltres? “Tornarem a lluitar”, va profetitzar el President màrtir, “tornarem a patir”… Hi estem disposats? Caldrà?

monòlit

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 17 febrer 2014, in Esdeveniments, Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: