Recio martirio sabroso

Viva la Virgen del Rocío”. Amb aquest crit enfervorit, fa un parell d’anys, Fátima Yáñez, Ministra de Treball, agraïa públicament a la Virgen del Rocío la seva intervenció en el camí vers la sortida de la crisis. Pocs mesos més tard, el Consell de Ministres, per mitjà de Reial Decret, ordenava al Coronel en Cap de la Comandància de la Guàrdia Civil d’Algeciras la imposició de la Gran Cruz del Mérito de la Guàrdia Civil a la Marededéu del Pilar, patrona de la Benemèrita. Mentrestant, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, s’encomanava al Sant Calze de la Passió de  Jesucrist, com a motor turístic de la seva ciutat…  Darrerament, les mostres de confiança en la Divina Providència i els estirabots d’inspiració nacional-catòlica han anat sovintejant entre els mandataris populars. El colofó, fins ara, el posava el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, qui el passat 23 de gener comunicava als periodistes la seva convicció que Santa Teresa, “desde arriba, que manda mucho, havia assumit el paper d’“importante, eficaç y potente intercesora ante nosotros, ante España y para España” perquè l’Estat superés els temps difícils que li ha tocat viure…

Com a membre de l’Opus Dei que és, especialment angoixat davant el perillós rumb que està prenent la seva terra d’adopció, no ens ha de sorprendre la manifestació de fe del Ministre. Tampoc la veneració declarada a la Santa avilesa. Fill d’un destacat militant de la Falange, ben segur que un jovenet Jorge, tot just entrat a la pubertat, estrenà camisa nova coincidint amb la visita a Barcelona de la relíquia del braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús…

Imatge

Tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants que poc -o gens- lliga amb l’extrema pobresa predicada per la reformista carmelitana… Amb aquests gests, la Santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, viatgera (“inquieta y andariega”, diuen les cròniques), simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que ben a prop la van portar de ser condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades.

La més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per la pell Imatgede brau. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Barcelona, el 7 de febrer de 1963 i, poc més tard, el 31 de març, a Sanaüja.

La tria d’aquesta vila segarrenca no fou casual. Portava causa en homenatjar el pare Juan de Jesús Roca, amic de Santa Teresa de Jesús i col·laborador en la reforma dels convents masculins del Carmel. El privilegi de ser lloc natal de tant insigne religiós va permetre els sanaüjencs i les sanaüjenques contemplar la relíquia durant unes hores al portal de la casa de les monges de llurs població, al lloc on avui (diré per a il·lustració de curiosos i amants de l’anecdotari) hi ha la terrassa del bar Joan. Allò que molts dels promotors del reconeixement ignoraven era que el pare Juan de Jesús, batejat amb el nom Joan Bulló i Roca, havia estat un defensor de l’ús de la llengua catalana. En les seves instruccions manava que a Catalunya fos l’habitual entre els religiosos, tant en la quotidianitat com en la prèdica, fet que, com a la seva mentora,  li havia provocat molts maldecaps, així com veure’s menystingut pel govern central de la pròpia orde… Inaugurada la placa, la comitiva partí en direcció a Lleida, on al vespre seria rebuda amb la solemnitat corresponent a la porta de la Paeria per les màximes autoritats civils i eclesiàstiques.

Imatge

Teresa de Cepeda, Santa Teresa de Jesús, qualificava el seu sentiment com un “recio martirio sabroso”, expressant així la dificultat i el patiment que li suposava el fet de voler reformar la institució eclesial des de la condició de dona, però alhora l’orgull de veure el món amb ulls femenins. Hi ha qui n’afirma la militància feminista, pionera molt abans del feminisme. Allò que podem tenir com a ben segur és que no li resultaria gens agradable veure com la seva figura esdevenia manipulada pels òrgans de propaganda d’una dictadura feixista i repressora de la diferència i d’una Església antagònica de tota idea reformadora. I com a ben cert avui que la faria enfurismar veure’s al·ludida per uns polítics que neguen la llibertat de la dona a decidir sobre el seu cos i que perpetuen un model patriarcal que crèiem ja superat.

Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït”, recomanava a les novícies la mística d’Àvila a les constitucions reformistes de l’orde del Carmel. Més enllà de les creences religioses, aquest és un consell que avui es manté vàlid. Per tant, els privilegiats que aconsegueixin superar l’escull de l’IVA cultural i segueixin la recomanació de la santa, trobaran la fórmula per fugir d’uns governants que, fent de la incultura bandera i de la religió llei, ens volen servils, muts i espaordits.  “De devocions absurdes i sants amargats, lliureu-nos-en Senyor”, demanava Teresa al Cel. De polítiques absurdes i polítics amargats, lliureu-nos-en Democràcia.

Imatge

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 3 febrer 2014, in Política, Sin categoría and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Res és banal, aquest any en fa quatre-cents de la seva beatificació…I a les festes que es van fer a Tarragona hi va predicar el sanaüjenc Joan Bulló i Roca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: