Lament del pobre savi segarreta

Cuentan de un sabio, que un día / tan pobre y mísero estaba…”. Comencen així uns versos de Calderón de la Barca, dins “La vida es sueño”, que descriuen el lament d’un pobre savi alimentat a base d’herbes de marge. La història seria recollida al segle XIX per Fèlix M. Samaniego en una de les seves faules, exemplificadores que, per molt miserable que un se senti, sempre trobarà algú més necessitat…

Aquesta setmana, concretament els dies 22 i 23 (abans que aquest article surti d’impremta), el Ple del Parlament de Catalunya celebrarà els debats finals dels pressupostos de la Generalitat per l’exercici 2014. Aquest ple arriba amb retard per obra i gràcia del grup Popular, que, neguitós per la inclusió de certes partides relatives a la consulta d’autodeterminació, va obligar a la prèvia intervenció del Consell de Garanties Estatutàries. Fet i fet, la llei de pressupostos arriba amb un retard molt superior, si considerem que l’exercici  2013 s’ha tancat amb els pressupostos del 2012, aprovats al seu moment amb l’associació CiU + PP i prorrogats un any més tard amb la suma de CiU i, aquest cop, ERC. Per fi, deixant enrere la pròrroga i superant l’escull de darrera hora, és aquí el gran moment d’aprovació de la llei més rellevant per l’acció política del Govern.

El projecte de pressupostos és un document accessible per tota la ciutadania a través del lloc web gencat.cat. Per això, amb certa curiositat malsana, he gosat fer-ne una lectura en diagonal, absolutament tendenciosa, subjectiva i, si es permet aquesta expressió, “segarrètica”. En concret, m’he adreçat a revisar l’apartat annex d’inversions reals, que recull la distribució sectorial i territorial de tots els projectes d’inversió a executar pel conjunt del sector públic de la Generalitat al llarg de l’exercici pressupostari. En aquest capítol, m’he entretingut en l’ardu i desagraït exercici de llegir els imports i les partides previstes per invertir a la Segarra i les comarques veïnes.

Del total d’inversió real territorialitzable, uns 850 milions d’euros, les comarques de l’”àmbit de Ponent” en reben 106. Aquest 12’6% situa el nostre àmbit com el segon més beneficiat del país, tot i que a anys llum del metropolità, que s’endu pràcticament el 70%. Aital posicionament, en principi, ens hauria de fer sentir privilegiats i ufanosos, però quan se centra la lupa sobre la distribució comarcal, el cofoisme cau en picat…

Segons el resum publicat, la Segarra s’emporta 1 milió d’euros, el  0,1% del total consolidat de despeses, mentre que l’Urgell se n’adjudica 8,8 milions, la Noguera, les Garrigues i l’Anoia gairebé 8 cadascuna i el Pallars Jussà 6,4… A més, si llegim les partides incloses (pàgina 382), el sentiment és del tot descoratjador.

Del milió d’euros adjudicat a la nostra comarca al projecte de pressupostos, la partida més important, un 40% (399.000 euros) es destinen a “la senyalització vertical i barreres de seguretat al parc de conservació de SOLSONA”. Cal suspendre en geografia, sinó en matemàtica, el redactor del pressupost en qüestió.

La segona partida quantificable, amb un 21% (216.000 euros), es destina a obres de concentració parcel·lària del Canal Segarra – Garrigues… Intervenció que, com es palès a l’Urgell, suposa el traçat d’un dèdal de nous camins i vials que, més enllà de la destrucció del paisatge i l’anorreament de marges i bancals, arbrat i vegetació pròpia, i d’un increment enorme de despesa, i constatant la pràctica impossibilitat de regar a la comarca, és difícilment justificable (i encara més fiscalitzable).

La resta, es destina al desdoblament de l’Eix Transversal i al condicionament de la carretera entre Montmaneu i Sant Guim de Freixenet. Més enllà, engrunes…

Ni una lletra per la millora dels dèficits viaris que afecten la comunicació del centenar llarg de nuclis de població de la comarca, ni per invertir en el greuge històric del transport públic, en especial ferroviari. I això que, com a principis informadors en matèria de mobilitat, el Govern estableix com a prioritat la “xarxa viària més segura que garanteixi l’accessibilitat a tot el territori” i “fomentar el transport públic com a eina de cohesió social”. Tampoc una sola paraula que respongui a la reivindicació que, en temps del tripartit, feia el partit que ara governa demanant el desenvolupament de l’illa càrnica que a Cervera unificaria la producció, la transformació i la comercialització del porcí. Encara menys cap partida destinada a la preservació del patrimoni cultural (mentre, recordem, els castells es van esmicolant pedra a pedra)…

No obstant, amb tota seguretat, el Parlament aprovarà els pressupostos i aquí pau i després glòria. Seguint la lògica actual de representativitat, cada diputat se sotmetrà a allò que mani la direcció del partit i votarà segons indiqui el ditet alçat del cap del grup. Al final, l’aritmètica donarà el vistiplau i, d’acord amb les majories actuals, el projecte de pressupostos tirarà endavant. Per sort o per desgràcia, a la nostra comarca no s’alçarà cap veu que entorpeixi el procés d’aprovació, per obra i gràcia de la pax romana derivada del fet que les dues forces preeminents, superant les disputes domèstiques, s’integren dins el partit de Govern i del soci que li garanteix l’estabilitat. La disciplina de partit triomfa i la representativitat territorial, diluïda com un terròs de sucre al cafè calent, no té cap plasmació real…

Consternat davant de tanta pobresa, el savi de Calderón s’exclamava: “¿Habrá otro (…) más pobre y triste que yo?”. Però revisant la distribució de les inversions, a la pàgina 285 de l’annex, el pobre savi segarreta troba resposta: el Priorat rebrà només 575.000 euros, el Solsonès 600.000 (xifra a la que podem afegir la partida solsonina endossada a la Segarra) i l’Alta Ribagorça 380.000 euros…  “Y cuando el rostro volvió, / halló la respuesta, viendo / que iba otro sabio cogiendo / las hojas que él arrojó”.

El pare de les faules, el grec Isop, ja va recollir com una llebre deia a les seves germanes,  perseguides pels llops, que “consol dels malaurats és tenir companys de penes”. En català direm “mal de molts, conhort de bèsties”.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 21 gener 2014, in Política, Sin categoría and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: