La meva pregunta

El proper 17 de desembre s’acomplirà el primer aniversari de la constitució de la desena legislatura de la Catalunya autonòmica. És aquest el període cridat a passar a la història contemporània per promoure i organitzar una consulta als ciutadans i les ciutadanes de la nació catalana sobre el seu dret a autodeterminar-se. Al menys, així estan obligats el 80% dels parlamentaris, computats dins les files de partits polítics que ho incloïen dins el seu programa electoral. No per obvi, cal recordar que complir amb el programa electoral, malgrat a voltes se’ns fa oblidadís, és un compromís irrenunciable vers l’electoral dels partits electes quan  assoleixen la majoria suficient.

No obstant, la convocatòria d’aquesta consulta sobre el dret a decidir el futur polític de Catalunya es fa pregar. En un exercici que neguiteja a bona part de la població, alguns juguen a fet i amagar, discutint entre ells com aquells conills de la faula d’Iriarte, distrets del perill que finalment els gossos llebrers els acabin devorant. La clau de volta rau en el text de la consulta, que coincideixen tots que haurà de ser inclusiva, clara i sense imposicions, tot i que les discussions entre tiris i troians comencen quan uns volen que l’opció sigui triple, altres exigeixen que inclogui expressament la paraula “independència”, altres postulen una referència a l’opció federal i d’altres opten per la tàctica de l’estruç, amagat el cap sota terra a l’esguard que arribi des de l’Estat espanyol un placet que ni està, ni se l’espera.

Mentrestant, la ciutadania assisteix atònita a les disquisicions sobre el sexe dels àngels, amatent a la crida per anar a votar, però amb el perill de veure’s fatigada, desenganyada i desmobilitzada. En aquest context, donat que cadascú hi diu la seva, jo també goso proposar un enunciat per a la consulta que només tingui una resposta positiva o negativa: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat?”.

La pregunta així formulada recolliria el text de les consultes sobre la independència celebrades en bona part dels municipis de Catalunya entre els anys 2009 i 2011 («Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?»), però sense entrar en els detalls constituents (irrenunciables, al meu criteri) que serien definits i desenvolupats en el procés de redacció de la Constitució catalana. Tampoc refereix la pertinença a la Unió Europea, extrem que té prou entitat (i genera prou controvèrsia) per si mateix i que hauria de ser discutit en un estrat posterior, sense que ara convingui fer-ne dependre l’assentiment a l’Estat català. Per altra banda, el text també recull l’esperit de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, mobilitzada darrera la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa”, prenent aquesta  Europa com a referent geogràfic, no polític.

Ben segur que algú demanarà que al text s’hi puntualitzi que l’Estat ha de ser “independent”, però, en realitat, què significa independent? Encara diria més: existeixen els estats independents? En un món global, on les organitzacions supraestatals (les Nacions Unides i les seves agències especialitzades, la Unió Europea, la OTAN…) i milers de tractats internacionals condicionen la política interior i exterior dels Estats, existeix la veritable independència? És factible un estat independent “pur”? Tal vegada ho seria Corea del Nord? En realitat, quan diem “independència”, potser referim la no pertinència a l’Estat espanyol, oi? Mirant endavant, en comptes d’”Estat independent”, hauríem de preguntar sobre la voluntat d’esdevenir un “Estat sobirà”, però seria redundant perquè pel Dret internacional la sobirania és característica indestriable de la condició d’Estat.

També hi ha qui demana considerar dins la consulta l’opció federal. És interessant, ja que per alguns eliminar aquesta possibilitat fa impossible que la pregunta sigui inclusiva. Nogensmenys, a la federació s’hi pot arribar des de baix, essent una regió autònoma, o des de dalt, essent un Estat. La història (especialment el darrer intent de l’estatut d’autonomia de 2006) ens ha demostrat que la primera de les vies és impossible: mai l’Estat espanyol retornarà a Catalunya la quota de sobirania necessària perquè la relació entre ambdues sigui en perfecte equilibri i reciprocitat federal. Per tant, la via per arribar a una relació federal en pla d’igualtat passa primer per l’assoliment d’un Estat propi, i des d’aquest Estat, en lliure i sobirana decisió, es podrà pactar la relació federal amb els altres territoris sobirans que convingui (d’Espanya, d’Europa o, arribat el cas, dels Països Catalans). En el mateix sentit recorre el camí de la confederació, diferenciada de la federació pel grau de sobirania cedida al govern central: en aquest cas pesa més la sobirania pròpia i el manteniment del dret a la secessió que el manteniment de la unió. De fet, com a model confederal podem definir el vincle històric dels estats – nació de la Corona d’Aragó, anorreat després de la Guerra de Successió i dissolt definitivament a Espanya amb la Constitució de 1812, que proclamà la unitat de la “Nación española”.

Ben segur que també hi haurà qui vulgui introduir la noció del tipus de govern, i substitueixi “Estat” per “República”. L’al·lusió a República aprofundeix en el respecte a la voluntat democràtica del poble lliurement expressada i, al menys a primera vista, elimina la possibilitat que el Cap d’Estat sigui un monarca. Ben segur que l’opció monàrquica (sigui borbònica o sigui quina sigui), repel·leix a una immensa majoria (dins la qual m’incloc), però emmirallats com estem amb la via escocesa, recordant que la única Catalunya independent ha estat un regne o advertint que molts dels nostres referents propers (Bèlgica, Suècia, Dinamarca, Holanda, Noruega…) són monarquies, cal filar tant prim? Convé foragitar de l’opció sobiranista a aquells que contemplin la monarquia en el seu exercici del dret a l’autodeterminació?

Un dels pares de la teoria política moderna, el filòsof holandès Huig de Groot, va definir Estat com “l’associació perfecta d’homes lliures units per gaudir dels seus drets i per a la utilitat comuna. És l’associació política sobirana que disposa d’un territori propi, amb una organització específica i un suprem poder facultat per crear el dret positiu”. Espero que, més aviat que tard, el meu Govern (corregint, això sí, el matís sexista i setcentista) em pregunti si vull que la meva nació esdevingui això. Serà un feliç punt de partida…

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 2 Desembre 2013, in Política, Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: