La Justícia, producte de luxe

Li direm Ramon, i considerarem que és un autònom, titular d’una petita empresa amb domicili en algun municipi de les comarques de Lleida (per exemple: a la Segarra). En Ramon mai ha estirat més el braç que la màniga i, dia a dia, ha aconseguit desenvolupar la seva professió, amb dedicació, esforç i tenacitat. Gràcies a la seva feina, ha assolit l’objectiu de progrés social en una Catalunya lliure que reivindicava l’avi Macià: la casa i l’hortet. No obstant, en Ramon, fa ja un llarg any va patir un sotrac que li va provocar un mal de ventre: una empresa, per la qual portava força anys prestant serveis, li va deixar de pagar uns dotze mil euros d’unes tasques extres, realitzades sense pressupost (coses de la confiança…). No comptar amb aquesta contingència li suposà un bon desgavell, ja que ell havia hagut d’invertir més de la meitat de l’import en materials i, a més, n’havia pagat els corresponents impostos. En conseqüència, no només deixava d’ingressar uns quartos que li pertocaven (i que li anirien d’allò més bé), sinó que, a més, n’havia hagut de pagar de la seva butxaca una bona picossada. L’empresa morosa li responia amb vanes excuses de mal pagador, donant llargues a la seva reclamació i assegurant que, en breu, li ho anirien liquidant a poc a poc, ja que la crisis li impedia fer-ne front com estava estipulat… Però els diners, ni poc ni gens, no arribaven.

Cansat d’escoltar paraules i paraules, en Ramon va decidir portar la causa als Jutjats. Era el primer cop que es veia ficat en un procés, però la necessitat de rebre els diners que li eren deguts i, també, la seva dignitat, li imposaven acudir als Tribunals com a única sortida per fer valer els seus drets. Val a dir que l’acció no l’entusiasmava, ja que les poques informacions que tenia del funcionament de la Justícia –rebudes bàsicament des dels mitjans de comunicació- li parlaven d’un sistema lent, farragós, car, incert i, a voltes, injust; les imatges de presumptes delinqüents sortint alegrement dels Jutjats a canvi de petites fiances o de condemnats en ferm per escàndols de corrupció essent indultats des del Consejo de Ministros li donava un retrat de la Justícia que, si bé estereotipat, no li oferia cap confiança. No obstant, assessorat pel seu advocat, va decidir aplegar la paperassa i presentar la demanda. D’entrada: més despesa, perquè va haver d’avançar una provisió de fons de tres mil euros que anirien a cobrir els honoraris del lletrat que el defensaria, el procurador que el representaria, un perit que faria un dictamen valoratiu de la feina feta i no pagada i, a més, unes taxes judicials imposades pel Ministerio de Justicia que, en un primer moment, foren de 112 euros i, en un segon moment, davant l’oposició a la demanda de la deutora, 312 més… El procediment, que es va allargar al llarg de nou mesos (ben bé un embaràs, la comparació esdevingué inevitable), ha acabat amb una sentència desestimatòria de les pretensions d’en Ramon, que no va poder demostrar la realitat de les obres fetes (ja que no estaven en cap pressupost acceptat ni tenia cap full d’encàrrec ni altre document que acredités la seva autoria) i, a més, la condemna en costes, cosa que li suposava haver de patir la humiliació de pagar les despeses de defensa i representació de la part contrària. Ara, enfurismat, en Ramon ha decidit recórrer la resolució, cosa que li ha suposat haver d’abonar dos mil euros més pels professionals (advocat i procurador que el representi davant l’Audiència de Lleida) i 812 euros de la taxa judicial. En resum, a dia d’avui, el pobre -però honrat!-, Ramon, porta gastats 5.824 euros per defensar el seu legítim dret a cobrar-ne 12.000 i, a més, té el risc de no veure ni un cèntim i haver de pagar doblada la quantia a la part contrària, morosa i falsària…

Arribats a aquest punt, podríem afirmar que en Ramon va errar en acudir a la Justícia i que, a desgrat de la seva dignitat, hauria d’haver renunciat a allò que li pertocava i, com a màxim, recuperar els impostos pagats en la desgraciada operació. I pensarem també que el desafortunat Ramon ha patit un cúmul de desgràcies poc comunes… Doncs no: la situació d’en Ramon, amb el panorama que es traça per la Justícia, encara podria ser més galdós si es reproduís a mig termini:

En primer lloc, en Ramon ha hagut de pagar les taxes judicials imposades des del Gobierno del Reino de España, però no pas les taxes autonòmiques que va implantar la Generalitat de Catalunya i que, per obra d’un recurs al Tribunal Constitucional, es troben suspeses. Si aquesta taxa estigués en vigor (i, de fet, és possible que el TC resolgui que la Generalitat sí que té competències per gravar l’accés a la Justícia), a la despesa li hauríem d’afegir 180 euros pels processos en primera instància i 120 euros pel recurs d’apel·lació.

En segon lloc, al menys en Ramon encara ha pogut pledejar a prop de casa. Segons una reforma plantejada al Congreso de los Diputados pel Ministro del ram, en Ruiz Gallardón, es projecta  concentrar els Jutjats a les capitals de província, eliminant els partits judicials del territori, de manera que els jutjats de Cervera, Solsona, Balaguer, etc, desapareixerien. Així doncs, a banda de la despesa, en Ramon hauria de desplaçar-se uns cent quilòmetres d’anada (i d’altres de tornada) per acudir al Tribunal a defensar el seu dret…

Per tant, en Justícia també es compleix aquella Llei de Murphy que assegura que quan tot va malament, encara pot anar pitjor.  I en Ramon ha decidit que, el proper cop que li deguin diners, convidarà al morós a sopar en un bon restaurant.