La Via leridanista

La Via Catalana ha estat una nova fita dins la història del nostre país. El repte de superar la gran manifestació de la Diada de l’any passat a Barcelona s’ha vist assolit amb escreix. Si l’any passat prop d’un milió i mig de catalans i catalanes sortien als carrers de Barcelona exigint que Catalunya esdevingués un nou estat d’Europa, enguany la mobilització, expressament independentista i logísticament molt més complicada, ha superat les previsions més optimistes. L’èxit ha estat inqüestionable i la filera de catalanes i catalans (en molts llocs, doble i triple), enllaçats per les mans, des de la Catalunya Nord fins l’extrem septentrional del País Valencià, és una imatge que passarà a la posteritat…

I, un cop més, la Segarra ha estat a l’alçada. Gràcies a una entusiàstica i rigorosa tasca feta des de Segarra per la Independència, gairebé s’han doblat els índexs de participació de l’any passat, que ja foren prou espectaculars: mentre l’any 2012 es noliejaven una dotzena d’autobusos per traslladar vora sis-centes persones a la manifestació de Barcelona, enguany s’ha superat la vintena, amb prop de mil dos-cents assistents. A nivell provincial, segons dades publicades, han sortit de les Terres de Lleida uns dos-cents cinquanta autocars que han traslladat vora vint mil persones als trams de la Via, número al que cal afegir uns quants milers més que varen optar pel vehicle privat, a banda dels molts centenars que es donaren cita envoltant la seu de la Caixa, assenyalant-la públicament com una dels causants de la crisis actual i palesant que el futur Estat català no haurà de reproduir les estructures que coarten la justícia social.

Aquesta xifra de participants vinguts de Ponent no és gens menyspreable, si atenem el presumpte greuge que el traçat ha tingut envers les terres lleidatanes, que han estat, juntament amb la Catalunya Central, l’únic dels territoris catalans pels quals no transcorria la cadena humana. Que el tret de sortida de la Via Catalana el donés a les 17,14 hores de la Diada el repic de campanes de la Seu Vella no ha estat argument de prou pes perquè molts fills de la Terra Ferma se sentissin apartats d’una iniciativa cridada a fer història.

Per aquesta raó, molts són els que s’han queixat amargament, considerant aquesta qüestió com una nova ofensa del centralisme barceloní amb les terres de Lleida, i fins i tot han arribat a rebutjar la seva participació a l’esdeveniment per aquest motiu. Innegable és que la gent del territori lleidatà ha treballat abastament per l’objectiu de la Via Catalana i que caldrà reservar unes pàgines dins la història a aquest esforç, però s’equivoca qui vulgui veure qualque voluntat excloent dins el traçat de la Via Catalana pel litoral i reprodueix, inconscientment potser, els tics d’aquella corrent sorgida durant els primers anys del franquisme: el leridanismo.

Cal tenir present que, als anys quaranta, el règim franquista va instrumentalitzar les tensions, sovint justificades, entre el territori lleidatà i la gran capital barcelonina per negar la catalanitat de les terres de Lleida i aïllar-la del conjunt del país. Així sorgia el corrent conegut com leridanismo, que potenciant l’àmbit provincial de Lleida, en perjudici del comarcal (demarcació molt més propera al catalanisme), maldava per trencar amb la visió unitària de Catalunya. En aquest context naixia el Instituto de Estudios Ilerdenses (IEI), que dotava a aquesta voluntat política una pàtina cultural que la legitimava, i s’emprava el diari La Mañana com a eina de difusió d’aquesta concepció. Els ideòlegs d’aquest moviment arribaven a negar la pertinència al català de la parla lleidatana, que qualificaven com un dialecte a mig camí entre català i castellà, i estrenyien els lligams del territori amb la identitat aragonesa, tot difuminant-ne la catalana. Tot això va posar les bases perquè des del govern franquista es plantegés un projecte de reorganització territorial que incloïa la província de Lleida, les tres d’Aragó, Navarra, la Rioja i Àlaba (desmembrant, per la mateixa via, el País Basc) en la “Región del Valle del Ebro”, que tindria capital a la ciutat de Saragossa. Fins i tot es van arribar a editar llibres de batxillerat que contemplaven el mapa d’aquesta nova regió… No obstant, la reacció ciutadana fou àgil, indignada i majoritària, empesa amb força des de l’àmbit associatiu, i l’aberració fou aturada, els llibres de text retirats i, igual com havia començat, es va acabar el qüestionament de la catalanitat de les terres de Lleida. Nogensmenys, va sobreviure un corrent, el lleidatanisme, que tot i afirmar els vincles indestriables amb Catalunya, es va centrar en denunciar el centralisme barceloní i els suposats perjudicis per a Lleida que li comportava. En aquesta línia, des de les files conservadores, va sorgir una força, el Partit Lleidatà, que per sobre les diferències de pensament polític, pretenia unificar la veu del territori al Parlament, amb un lema (“saber defensar les coses de casa nostra amb gent de casa nostra”), que darrerament plagien forces d’extrema dreta…

Avui, sortosament, en leridanismo i el lleidatanisme han quedat enrere, però de tant en tant, alguns fets i algunes actituds emanades de la metròpolis barcelonina des del desconeixement o l’estretesa de mires o percebudes aquí de forma superficial i acomplexada, desperten un malestar que, segurament, ja tenien aquells Indíbil i Mandoni, quan maldaven a cops de llança i de pedra per mantenir l’irreductible poble ilerget incòlume front els invasors cartaginesos, romans i alguna que altra tribu veïna.

Fa dies vaig escoltar l’expressió que “Lleida és la motxilla de Catalunya”… Doncs per revertir aquest concepte, caldria deixar-se de lamentacions i exigir a les persones que reben el mandat de representar la ciutadania del territori lleidatà que actuïn en conseqüència. Sense deixar de banda la coherència amb l’ideari polític i la visió global de país, haurien de vetllar lleialment pels interessos, les preocupacions i els anhels dels paisans que els han dipositat la confiança.

Image

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 15 Setembre 2013, in Sin categoría and tagged . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Gracies per la lliçó d’ historia, curiosa la proposta del nou territori“

    Un petit matis. “saber defensar les coses de casa nostra amb gent de casa nostra”, que darrerament plagien forces d’extrema dreta…”

    Llegeix dos cops aquest comentari que fas, amb mires més amples..

    La teva simplificació del lleidatanisme, deixant la vindicació de la terra als representants que insinues com a culpables per passivitat, té poc a veure amb el possible problema real, que seria el centralisme català. I si és que existeix, és un micro David contra micro Goliat, que a la vegada és sent David contra el Goliat més gran de las españas. Aquest bipolar no seria més culpable?

    I no, el lleidatanisme no ha quedat enrere. De fet, l han reactivat. I si no, és que no coneixes a gent com jo, que va decidir no anar a la Via perquè és va sentir exclosos, fins i tot maltractats, una mena de catalans de segona.

  2. Enhorabona per l’exposició dels fets. Treballo en la recerca del tarannà ponentí i crec que has resumit força bé el leridanismo en front del lleidatanisme.

    A mi no em sembla gens curiosa la proposta del nou territori. Els historiadors l’han descrit com un “projecte maliciós”… Tampoc em sembla una visió simplificada la del lleidatanisme. Pueyo la critica en el seu assaig premiat el 1983 Lleida: ni blancs ni negres però espanyols. Efectivament, cal una amplitud de mires des de Barcelona, però també cal que nosaltres -jo també sóc una afèrrima lleidatana- ens deixem de mirar el melic. La història que arrosseguem no la podem canviar. “Ciutat rebost de gent, fronterera i cobejada” diu Josep Vallverdú. Però sí podem canviar l’actitud i fer que la resta de catalans, especialment els barcelonins, ens valorin pel que som, iguals a ells i diferents a l’hora. Que en la diversitat rau la riquesa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: