Defensors a ultrança

S’apropa la commemoració del tercer centenari del 1714, any de la derrota dels catalans a mans dels exèrcits borbònics i l’inici d’un llarg procés d’anorreament d’un sistema propi d’institucions i de repressió d’un model polític, social i cultural definidors de la nostra identitat. Per aquest motiu, la Generalitat de Catalunya ha organitzat un seguit d’actes sota el nom de “Tricentenari” que pretenen fer memòria de la desfeta i reivindicar tot allò que va ser perseguit, amb la voluntat de donar vigor al procés de reconstrucció nacional. Dins les activitats previstes, Cervera serà una de les seus oficials, capital per tant d’alguns dels actes commemoratius. La ciutat ha estat escollida pel seu paper històric cabdal després de la guerra de Successió, en especial vinculació a la seva Universitat, però és oportú recordar que, anys abans de la primera pedra del temple del saber, el 13 de juny de 1713, la ciutat va ser l’escenari d’un dels episodis que va marcar el desenllaç final de la guerra i va fer entrar el valor, la coherència i el coratge del poble català dins la història.

El passat dijous 13 es commemoraven tres segles de la reunió en conferència a Cervera dels representants d’ambdós bàndols enfrontats amb l’objectiu de pactar la fi de l’armistici. Pel costat borbònic, el comte Ceba Grimaldi, delegat del duc de Pòpuli, i per l’austriacista, el comte de Königsegg, representant del mariscal de Starhemberg. L’assemblea havia de concloure la rendició de Barcelona i Tarragona,  la capitulació de les tropes de Carles III, el reconeixement de la victòria de les forces de Felip V i l’abandonament per part dels exèrcits derrotats de les terres del Principat i les Balears. No obstant, per sorpresa i indignació del bàndol borbònic, les tropes defensores de Catalunya es van oposar a acceptar la rendició perquè a la mateixa s’hi negava expressament la preservació dels furs i les institucions dels catalans. Tot i la traïció dels exèrcits anglesos, que davant el replantejament del trenca-closques europeu havien decidit a Utrecht dos mesos abans abandonar la Guerra de Successió a la corona hispànica, deixant els catalans sense armes i a mercè de les tropes invasores, els defensors de Catalunya havien decidit resistir a ultrança la imposició humiliant.

L’enèrgica negativa a desistir de les seves llibertats va tenir com a conseqüència la popularització del lema “lliures o morts” (que, per cert, dóna títol a una excel·lent novel·la històrica presentada fa poc a la Segarra) brodada en banderes negres hissades arreu en senyal de resistència fins a les darreres conseqüències. Pocs dies més tard, les forces filipistes plantaven el setge a la ciutat de Barcelona, on la Junta General de Braços decidia, en coherència amb allò resolt a Cervera, desestimar la rendició incondicional i continuar fins al final en la lluita per la preservació dels drets i les constitucions del país. Amb el mandat de la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir» va quedar en mans de la Coronela de Barcelona la defensa de la ciutat front l’assetjament dels enemics. Com és sabut, els bombardejos i els carnatges varen castigar la capital del Principat al llarg d’un any, fins la derrota final de l’11 de setembre. Setmanes abans, diversos partidaris de la rendició van abandonar covardament la ciutat, lliurant-se a l’enemic. En aquell moment, dos fills d’una il·lustre família segarrenca van assumir un paper protagonista i heroic que potser seria ara el moment de reivindicar: Josep Antoni de Ribera, baró de Florejacs, i Carles de Ribera, ambdós partidaris de la guerra a ultrança i defensors de la ciutat fins al darrer moment. El primer fou el representant del Consell de Cent encarregat de comunicar al comandant general Villarroel la decisió de rebutjar tota negociació (anunci que, per cert, va suposar la dimissió del general). El segon va capitanejar la Coronela i va ser ferit de gravetat per una bomba durant la batalla al baluard de Santa Coloma; tot i les ferides, dies més tard, Carles es reincorporava al front, aquest cop a la defensa de les muralles de Santa Clara, on una segona ferida el va retirar definitivament.

Després de la derrota, la denúncia d’un grup de botiflers, queixosos del fet que les repressions dels vencedors s’havien centrat en l’àmbit eclesiàstic, va compensar-se amb la publicació de la llista de “sujetos que más se demostraron en las conmociones de Cataluña”. Dins d’aquesta relació, ambdós germans Ribera hi figuraven al capdamunt, cosa que els va suposar la confiscació de tots els seus béns (entre ells, els castells de Florejacs, Bellveí i les Sitges) i l’exili a terres castellanes: a Burgos en Josep Antoni i a Lleó en Carles; aquest darrer, tot i la seva joventut, no va resistir les penúries de l’exili ni les nafres de la batalla i va morir un any més tard desterrat del seu país.

Aquells personatges i aquells episodis heroics avui queden lluny, tant en el temps com en l’actitud de certs líders polítics que haurien, talment antany, posar per davant l’obediència a la voluntat del poble abans de les seves ambicions personals i llurs anhels de preservació a ultrança de la poltrona. Avui, un altre Josep Antoni, en contra dels pactes signats per la seva coalició, argumenta excuses i posa aigua al vi per evitar que el poble pugui fer sentir la veu davant una consulta sobre el seu destí i, a més, gosa denunciar que és la seva llibertat la què està essent coartada per amenaces del tot etèries i dramatitzades.

La flama dels herois del 1714 seguirà ben encesa i els noms d’aquells que van defensar amb la seva vida la llibertat i la salvaguarda de la nació catalana no cauran en l’oblit. En canvi, la posteritat esborrarà a aquells que, lligats de mans i peus per les seves pròpies ambicions, van intentar fins a darrera hora posar portes al camp.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 18 Juny 2013, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Honor i glòria als patriotes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: