Sunu gaal

Fa molts anys que en Babacar va deixar enrere aquell poblet a la riba del gran oceà que l’havia vist néixer. De ben petit, amb el pare i els cinc germans, sortia cada dia a trenc d’alba a feinejar sobre les ones fins que, quan el Sol era al punt més alt, tornaven amb la piragua plena de les tonyines i orades que vendrien al mercat. Té gravat en la ment el perfil del primer gran vaixell de pesca que va veure. Recorda com els nois es van quedar bocabadats davant d’aquella immensa embarcació, mentre son pare arrufava el nas en constatar que els estrangers llençaven les xarxes allí on a ells els era prohibit… A aquell vaixell en van seguir molts d’altres. Amb els permisos dels governants, arrossegaven les seves malles a les zones de reproducció del peix, llaurant el fons marí i saquejant una pesca que ben aviat començaria a escassejar.

Un a un, els seus germans van anar marxant. Uns enrolant-se en les tripulacions d’aquells vaixells que els havien arruïnat, d’altres salpant en les velles canoes rumb nord… D’alguns no en va tenir notícies mai més, però del gran, l’Abdou, va saber que havia arribat a Europa i que hi treballava recollint maduixes.

També va clarejar el dia quan en Babacar va haver de deixar el seu poblet i seguir l’estela de l’Abdou. Mesos més tard, ambdós es retrobarien al bell mig d’un inquietant mar de plàstic. Després de malviure uns mesos entre les ruïnes d’un cortijo, van seguir plegats el camí cap al nord. Algú els havia parlat que a Barcelona hi havia bona feina per a tots… I així fou com, després de setmanes de vagarejar, van arribar a una vila, al bell mig d’una terra eixuta, on una puixant empresa agroalimentària els va facilitar feina, llar i el més cobejat de tot: papers.

Durant deu anys, l’Abdou i en Babacar van estar trinxant carn de porc a la gran sala d’esquarterament. La feina era molt dura, tant pel desgast físic com per les temperatures gèlides que havien de suportar i, a més, com a musulmans practicants, odiaven la sang que tacava la seva roba, però se’n guardaven prou de demostrar el seu disgust: el salari, tot i ser de supervivència, era pagat puntualment i podia millorar-se fent hores extres; a més, en bestreta del sou, el patró els facilitava un habitatge i tot allò que els calgués per a viure decentment.

No obstant, un dia, l’Abdou va començar a patir de dolor a l’esquena. Un pinçament dorsal, resultat del seu treball d’hores i hores desossant pernils, el va invalidar per la seva tasca i, després d’uns mesos de baixes intermitents, l’empresa el va acomiadar. Sense feina, va perdre l’habitatge i va haver de marxar del poble a buscar fortuna. Recollint fruita i vivint amb d’altres infeliços amuntegat en granges que li feien enyorar el cortijo, va acabar d’esllomar-se. Finalment, fastiguejat, va decidir canviar de bàndol. Ara ronda amb un grup de ferrovellers que fan tripijocs amb el coure i tota mena de ferregots i andròmines que els caiguin a les mans. Fins i tot, quan la gana arremet, no fan escarafalls d’entrar a les cases dels qui tenen a mans plenes allò que a ells els manca…

En Babacar va fer més sort. Poc després de fer fora l’Abdou, els capatassos es van adonar que els africans no resisteixen prou l’ambient gèlid de les càmeres i van optar per contractar mà d’obra provinent de latituds més septentrionals. Així, van anar desplaçant als que anomenaven morenos cap a altres àrees de treball que, si bé eren físicament tant dures, al menys no glaçaven el cor. En Babacar va promocionar a tasques de neteja. El sou sí que es va congelar, ja que se li van acabar les opcions de fer hores extres, però la feina li era més relaxada. Allí va conèixer l’Aminata, que treballava als tallers de reparació de la flota de camions de l’empresa. Tots dos formaren una família i van tenir dues filles catalanes. No obstant, complicacions en la gestació de la petita Awa, la segona nena, va incapacitar l’Aminata per la seva ocupació i, amb el pretext d’una reestructuració laboral, l’empresa li va aplicar la dissort de l’Abdou…

Però en Babacar és un bon treballador, disciplinat i pencaire. Ho ha donat tot per l’empresa i està convençut que se’l respecta. L’Aminata ha esgotat la prestació d’atur i passa el dia a casa, mentre les nenes, l’Adama i l’Awa, van a l’escola. Dos dies a la setmana fa neteges a casa d’uns senyors del poble i, de tant em tant, fa companyia a una padrina a la qual els fills no volen portar a la residència. El sou de l’home i els minsos ingressos de la dona amb prou feines cobreixen casa i menjar, però amb l’ajuda de Càritas, que els proporciona roba per les criatures i -un cop al mes- llet, galetes i llegums, tiren endavant.

Avui, però, en entrar a casa, en Babacar ha trobat l’Amina plorant. Sanglotant, la dona li explica com l’han trucat de l’escola perquè l’Awa havia perdut el coneixement a l’hora del pati. A cuita-corrents, ha hagut de deixar-ho tot per cercar la nena. Pàl·lida i marejada, l’ha portat al servei d’urgències de pediatria del centre mèdic on una doctora l’ha renyat en adonar-se que estava encara sense esmorzar i li ha comunicat que passaria avís als serveis socials per l’estat de desnutrició de la menor… Ara ella té por d’anar a demanar ajuda a la parròquia, ja que corre la veu que el bisbe ha donat instruccions de lliurar aliments només als cristians, i no sap què fer. Està horroritzada de pensar que li puguin prendre les filles.

En Babacar li acaricia la galta, en un gest tranquil·litzador, però li amaga que, justament avui, l’empresa l’ha sancionat amb dos mesos de suspensió de sou i feina: durant l’escorcoll habitual al qual se’ls sotmet diàriament a l’hora de plegar, li han trobat un capell higiènic usat que mirava d’endur-se perquè l’Adama es pogués disfressar de metgessa.

Sense que l’Amina ho sàpiga, en Babacar seguirà sortint cada dia de casa a la mateixa hora, però, altra vegada, anirà a la recerca de les passes del seu germà gran.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 12 Març 2013, in Sin categoría. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: