Freaks o la piulada dels monstres

Vagi per endavant, i sia dit en descàrrec meu, que he trigat uns quants anys en caure-hi. I consti també que si hi he caigut no ha estat per voluntat pròpia, sinó pressionat per l’entorn. En realitat, foren tot una colla de professionals els què, veient la meva incontinència verbal i la meva capacitat histriònica i descarrilada cap a la comunicació, van untar-me amb oli el camí pel qual vaig anar relliscant fins a precipitar-m’hi. Jo, conscient de la meva dèbil voluntat i de la meva propensió a les addiccions, m’hi vaig negar una vegada darrera l’altra. Estoicament, suportava el risc de ser la riota de tots aquells jovencells (i no tan jovencells) amb qui topava brandant els seus mòbils 3G en totes les reunions i conferències sobre e-commerce, marketing 2.0 i difusió de projectes a la xarxa. Més d’un cop algú s’havia posat una mà al cap (no pas les dues, per por d’impactar en un descuit sobre la testa amb llur aparell, opino) en assabentar-se que jo no era un d’ells… Però tot fou debades! Estava escrit. La cabra sempre tira a la muntanya, diuen, i finalment, empès per un grup de blocaires rodamons, vaig llençar-m’hi de quatre potes i vaig obrir un compte al twitter!

Vaig adoptar el perfil corporatiu, vaig emplenar el formulari habitual -acceptant d’un sol clic i com s’escau totes aquelles condicions d’usuari que per embarbussades, tedioses i llargues no llegim mai-, i de seguida era a dins. En un principi, tot semblava força buit, fútil i absurd. La sensació era semblant a la que sentia de petit durant els cinquanta primers metres després de passar el llindar del zoo. No n’hi havia pas per tant. Aleshores, quasi a les palpentes, vaig començar a cercar usuaris (al menys, aquí no en diuen “amics”) a qui seguir i amb qui interrelacionar-me… En aquell precís instant vaig caure atrapat en allò que en realitat és una gran parada de monstres. Per sorpresa, m’envoltaren una munió de personatges històrics que fa anys i panys haurien de criar malves, tot piulant els seus missatges telegràfics: com Juana la Boja  @laJuani_Crazy, el general Cabrera @RamonCarbera, el rei Leovigild de Toledo @Leovigildvs_rex, l’emperador Juli Cèsar @g_iul_caesar, el filòsof Friedrich Nietzsche ‏ @She_Friedrich , el cronista Bernat Desclot ‏ @BernatDesclot, en Francesc V. Garcia, rector de Vallfogona @lo_Rector, el fundador de l’Opus Dei @S_josemaria_es, etc, etc, etc. Però no només noms ressuscitats dels manuals d’història, sinó també éssers nascuts de ments malaltisses del món de la televisió i el cinema, com el mític curandero de Dos Hermanas CarlosJesus ‏ @SrCarlosJesus, el hàmster del punk de la sèrie el Joves BrigadaAntidisturbis ‏ @Vyvyan_Basterd, l’inoblidable Escurçó Negre @homencat o aquella gran creació radiofònica de quan el Mikimito es feia dir Mikimoto, Sant Nicolau Pistoler ‏ @NicolauPistoler. Sense oblidar dins l’esfera pròpiament segarreta la geganta Nasa Tabaco @Ignàsia_Brach, l’enigmàtic Cosidor de Sikarra  @Cosidor, el mossèn trabucaire @MnTristany, l’activista ciberagrari @Spocksegarra o les darreres incorporacions: el brigadier carlista Bertomeu Porredon @loRosEroles o l’advocada de les dones pacients @BeataSikarra. Tot això, al costat de centenars de polítics que discutien i es deien el nom del porc  sense parar compte en els milers d’ulls que els contemplaven, com la @marta-llorens o l’@ernestmaragall,  o que feien virtuosos exercicis de cinisme, com en @ciuduran o la @EsperanzAguirre i honorables ex-consellers que escatainaven poemes com en @quimnadal o en @Josep_Huguet… I milers i milions de personatges inclassificables fent postures líquides i afectades de culteranisme, ironia, militància, provocació, patriotisme, fatxenderia, humor, fanatisme, demagògia, insult i demés excentricitats servides en comprimits en cent quaranta caràcters.

L’any 1932, el director de cinema Tod Browning, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació per la MGM de la novel·la Dràcula, va presentar la pel·lícula Freaks, que va ser traduïda a l’espanyol com La parada de los monstruos. La pel·lícula, polèmica fins i tot abans de ser estrenada, va ser un veritable escàndol. En ella hi desfilaven criatures deformades per la malaltia (la dona barbuda, les germanes siameses, l’hermafrodita, el tors humà…) que eren exhibides sota la carpa d’un circ i que despertaven en l’espectador, simultàniament, sentiments d’aversió i horror, de pietat i tendresa. El resultat fou un fracàs de taquilla i una gran censura. No obstant, amb el pas dels anys, ha estat reivindicada com una pel·lícula de culte. De fet, el seu títol, que en anglès significava fins aleshores tan sols “estrany” ha estat adaptat per referir a tot allò que sembli estrafolari o fanàtic. El “frikisme” ha tingut (i té) moltes vessants en els mitjans de comunicació, i de fet es pot considerar ja un subgènere que alimenta bona quota de pantalla, però és potser en el twitter on ha conquerit una nova frontera i on s’ha fet fort i expansiu.

A la pel·lícula de Browning hi ha una escena en la qual Cleopatra, la bella i malvada acròbata del circ, al mig d’un banquet en el qual els seus heterogenis companys d’ofici celebren que ella ja és una més dins del grup, s’alça horroritzada, els insulta, els escarneix i els llença el contingut de la copa amb la qual estan brindant. “You, dirty, slimy…FREAKS! FREAKS! FREAKS! Get out of here!” -“Vosaltres, bruts i fastigosos, freaks! Fora d’aquí!”- xiscla, abans de consumar una humiliació que desencadenarà la tragèdia…

Jo mateix, a hores d’ara ja sóc una criatura més que deambula sense rumb fix dins d’aquest món fluït i volàtil, d’aquesta mascarada fugaç i histèrica i d’aquest joc dels disbarats que es diu twitter. Com la Cleopatra, no em reconec pas com un d’ells i me’n ric de les seves excentricitats, però, de fet, si he escrit aquest article és perquè, mentre teclejo, tinc motius justificats per tenir un ull posat a la pantalla tàctil del meu mòbil de tercera generació i anar seguint les piulades de tots els freaks que em segueixen i que, alhora, segueixo…

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 19 febrer 2013, in paisanatge, Sin categoría and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: