Plàcida Nit

La senyora Plàcida força un somriure quan obre la porta del casal a la seva néta Maria. Li fa un parell de petons, que deixen rastres de carmí a les galtes de la noia, abans d’acompanyar-la escales amunt. Com ho porta fent en aquesta data des de fa més de mig segle, l’anciana s’ha mudat: les joies de la família, inclòs el collaret de perles naturals a joc amb les arracades, l’agulla de pit i l’anell d’or i diamants, complementen un vestit de nit elegant i exclusiu, fet a mida a ca la modista. Un pentinat de perruqueria i una molt recent sessió de maquillatge i manicura rematen una estampa que, malgrat tot, no aconsegueix esborrar la llangor de la dona.

Amb melangia, recorda la darrera Nit de Nadal, quan tota la família es reuní per darrer cop.  “Prop de la llar fumosa, baix el sostre revellit” de la sala de la casa pairal tots seien al voltant de la gran taula de roure: en un extrem, el seu marit, el difunt Ramon, a l’altre, ella, i a banda i banda llurs fills, la Remei, amb el seu marit Álvaro, la Mercè, recent sortida d’un traumàtic divorci, i en Carles, l’etern solter d’or, que aquest cop assistia en companyia de la Yessi (o era Yenni?), l’amigueta de torn. L’Alejandro i en Felipe, fills de la Remei, i la Maria, filla de la Mercè, ocupaven les cadires reservades als néts.

En un any tot ha canviat. La passada primavera, després d’un llarg més entre estossecs, mocs i esputs de flegmes sanguinolentes, el mal dolent s’havia endut al patriarca. Darrera d’ell, com una volta que perd la clau, s’esmicolà la família. Les voluntats testamentàries d’en Ramon  dinamitaren els lligams familiars que ella havia intentat inculcar, amb poca fortuna -a fe de Déu!-, als tres fills. El difunt, fidel a la tradició secular, havia instituït com a únic hereu del seu patrimoni, incloses les més de dues-centes hectàrees de conreu, tres granges de porcs i una de gallines ponedores, dos masos, uns quants centenars de milers d’euros en comptes i fons d’inversió i participacions en puixants corporacions agroalimentàries, al tarambana d’en Carles, qui com a únic mèrit al seu haver ostentava l’honor en exclusiva de ser el fill mascle del matrimoni.

La Remei, que festejava des de feia temps a son pare, temorenca que s’acomplissin els seus presagis de quedar injustament desposseïda de la seva part en la fortuna familiar, havia volgut jugar les seves cartes. Encarnada en el paper de filla amant, havia abandonat marit i fills a Madrid –on vivia des del seu casament- per tornar a la casa pairal a acompanyar son pare en el final de trajecte. Amb ella portà una assistent equatoriana que faria pel moribund les funcions d’infermera fins al darrer moment. Les moixaines al pare no havien aconseguit fer-lo tòrcer de llur tossuda determinació, però, com a premi de consolació, dos dies abans del traspàs i en un instant de lucidesa, el malalt va acceptar la visita del notari per escripturar al seu favor el llegat de la casa pairal. Si bé l’edifici era una antiquíssima romanalla, ínfima ombra d’uns esplendors passats, i que mantenia una estructura incòmode i impensable per acollir una família moderna, s’alçava en un solar amb molt bones expectatives immobiliàries i comptava ja amb pretendents. No obstant, la legatària no podria prendre possessió de la propietat en vida de sa mare, que quedava com a usufructuària vitalícia… Si amb el pare agonitzant no havia tingut gaire fortuna, encara pitjor balanç van assolir les seves argúcies per convèncer a la mare d’abandonar la casa: molt havia insistit perquè la senyora Plàcida es mudés a una residència assistida, gestionada per unes amabilíssimes Hermanas, però havia estat com picar pedra amb el dit. La vídua, enutjada i ofesa, havia deixat clar que només sortiria de casa amb els peus per davant, emulant el seu Ramon, al cel sia! La Remei, contrariada, ara li feia entendre el seu disgust per la via més feridora: improvisant una vana excusa per no assistir a casa per Nadal.

Com si no n’hi hagués prou, la filla menor, la Mercè, també trencava la tradició familiar. No havia tingut cap recança a fer-li saber amb crua sinceritat la seva intenció: es negava a compartir mai més taula amb son germà Carles. Ella, que tantes penúries econòmiques travessava des del seu divorci, no només havia estat bandejada de l’herència de son pare, que no li havia perdonat el trencament del sagrat vincle del matrimoni, sinó que ni tan sols havia rebut encara el pagament de la corresponent part de la legítima. El seu germà donava llargues, tot excusant-se en la dificultat de valorar tota la massa hereditària. No obstant, ella estava convençuda que el molt ximple estava dilapidant tots els quartos amb la seva nefasta afició al whisky de malta, els cotxes cars i les dones joves. Per això havia posat l’assumpte en mans d’advocats i havia decidit fer creu i ratlla a tota relació amb ell.

Tot i això, la Maria, la filla de la Mercè, sí que ha decidit acompanyar a la padrina en el tràngol de viure la primera nit de Nadal sense el seu home. Per això ha arribat al poble des de Milà, on estudia administració d’empreses gràcies a una beca Erasmus, i s’asseurà en aquella taula en companyia de la senyora Plàcida…

Quatre coberts esperen els comensals, sobre unes estovalles de fil i al voltant d’una sopera que fa estona que no fumeja. Sona el telèfon. La vídua despenja. Mormola uns inintel·ligibles assentiments. De seguida avia la conversa. Penja.

–          Ton oncle tampoc vindrà a sopar –diu, aguantant amb dignitat la tremolor del llavi inferior-. La seva nova amigueta, la Trudy, la Yudy, …o com carall es digui, l’ha convençut per anar a celebrar la “nochebuena” amb els seus parents a una sala de festes.

La néta es mostra afligida, però somriu per dins. L’absència del bala perduda del tiet li aplana el camí. Sabrà aprofitar l’avinentesa, penjar-se la medalla i convèncer la vella perquè li signi el codicil que ben imprès du a la bossa de mà. Les joies de la iaia seran només per a ella. Que es fotin els cosins madrilenys!

la joiosa Nit de Nadal

la joiosa Nit de Nadal

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 31 Desembre 2012, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: