De pols i fangs

La força de les armes ha estat l’eina per la qual els pobles veïns han maldat per acabar amb els drets i les llibertats del poble català. El “derecho de conquista” com a càstig a la rebel·lió dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó fou l’argument de Felipe V per a imposar els Decrets de Nova Planta i sotmetre “todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales”. Així, manu militari, estengué una nova organització política i administrativa basada en la de Castella per tots els dominis hispànics, seguint el model centralista de la monarquia absolutista francesa. Dos segles i escaig més tard, un dels ideòlegs de l’“alzamiento” (que acabaria sent subdirector del diari ABC) recolliria aquesta tesis per afirmar que “Tenemos derecho a imponeros nuestra ley, porque a España la hicimos nosotros y vosotros seréis españoles, de grado o por fuerza”, reblant el clau de la ignomínia i la humiliació del poble català.

Encara avui, la tendència a anorrear la catalanitat per la força de les armes és present en certs esperits hispànics. Recordem sinó com l’any 1995 a Salamanca, al bell mig de la manifestació d’oposició a la devolució dels famosos Papers de l’Arxiu, l’escriptor Torrente Ballester arengava als quinze mil manifestants a estimar ”lo que es vuestro por derecho de conquista“. Inclús, aquests dies, couen alguns culs uniformats dels sectors més rancis de las Fuerzas Armadas, que expressen el seu malestar davant allò que anomenen “desafío catalán” i recorden que ells són constitucionalment “garantes de la unidad de España”…

Ben entrat el segle XXI, els d’un banda i de l’altra, som conscients que, dins el context d’una Unió Europea (guardonada amb el Nobel de la Pau, per cert) i amb uns comandaments militars lliurats a instàncies internacionals, els tancs i els sabres poc tenen a dir. I si tres segles enrere el mal ens vingué de la batalla d’Almansa, avui les nostres forces es delmen per la derrota del darrer Estatut, últim intent d’encaix amb el Regne d’Espanya. Els anhels del President Maragall de fer tabula rasa amb les relacions amb Espanya i regenerar-les a través d’un nou pacte estatutari van provocar que, com advertia amb la boca petita Roca Junyent, s’obrís una caixa dels trons que suposaria la involució en matèries claus per la veritable autonomia del nostre país. Com sabem, i cansa repetir, l’Estatut de Miravet, que fou passat pel corró en certa reunió a Madrid per a convertir-se en l’Estatut de la Moncloa, fou masegat, trossejat i liquat per a encotillar-se en la Ley Orgánica 6/2006 i, quatre anys més tard, fou rematat per sentència del Tribunal Constitucional. El conegut resultat fou una llei que legitima totes les retallades que en els drets històrics i nacionals de Catalunya patim dia a dia.

D’aquella pols, aquests fangs… La retallada estatutària i la destralada del Tribunal Constitucional ha consolidat la total submissió de les lleis catalanes a les espanyoles sobre caixes d’estalvis i la normativa reguladora de bancs i assegurances. De la nit al dia, tot el sistema català de caixes d’estalvis ha estat absolutament desmantellat i, de les dotzenes de caixes d’estalvis que teníem al nostre país, totes han desaparegut. El procés de bancarització forçós i la consegüent fusió d’entitats ha portat, per una banda, a que la major part dels fons que eren administrats des de Catalunya s’hagin traspassat a entitats amb seu fora del nostre país, a banda de la desaparició de les respectives obres socials, amb les nefastes conseqüències socials i culturals que això suposa. De fet, traspassada UNNIM a mans del grup BBVA i, ben aviat i en propera subhasta, Catalunya Caixa al grup Santander, està ja a les portes el darrer assalt definitiu a la Caixa (Caixabanc) que, a cop de decret, permetrà que el seu domicili es traslladi a Madrid sense necessitat del vistiplau de la Generalitat.

També la llengua catalana, pilar de la identitat nacional, es dessagna per la ferida estatutària. La sentència va negar que el català tingués la condició de llengua preferent a l’administració i als mitjans de comunicació públics. A partir d’aquí, el camí pla per la imposició  de la llengua espanyola a tots els àmbits s’obre diàfan. Si les instruccions de l’absolutisme borbònic proposaven anar introduint la parla castellana al Principat subtilment, “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”, avui en dia, de forma ben grollera, un Govern espanyol encapçalat per l’indescriptible ministre Wert ni es preocupa per anar amb subterfugis. La reforma educativa, basada en principis ideològics, pretén segregar els infants en l’època educativa i relegar la llengua catalana a poc més que un mèrit acadèmic.

A banda del sistema financer i la llengua, molts d’altres aspectes troncals per una Catalunya veritablement autònoma han estat imposats des de la legalitat espanyola i espanyolitzant: supervisió de les administracions catalanes a càrrec del Defensor del Pueblo, supeditació de l’organització de la Justícia als organismes estatals, eliminació de qualsevol límit o proporcionalitat a l’esforç fiscal català amb l’Estat, negació de capacitat normativa en matèria fiscal municipal, etc, etc. Per tant, els ciutadans de Catalunya es troben lligats de mans i peus a una legalitat tècnicament impecable i políticament centralitzadora imposada des de Madrid.

Davant d’això, només hi ha una alternativa per plantar cara de forma madura, valenta i radical a les constants agressions involucionistes: la Desobediència. Una desobediència que avui, superant el romanticisme de Robin Hood, l’heroïcitat de Gandhi o la tossuderia de Xirinachs, pot venir (i ha de venir!) emparada per unes forces que, democràticament, han rebut dues terceres parts dels vots de l’electorat català. Davant les lleis injustes, és de justícia la desobediència i contra els atacs a la dignitat, cal fer prevaldre la consciència i la insubmissió. Confiem que el nostres representants al Parlament català estaran a l’alçada que el moment històric els exigeix i es faran mereixedors de la nostra obediència a través de la seva desobediència.

desobediencia

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 11 Desembre 2012, in Política and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: